Aquest dolor

Vull intentar expresar d'on arriba el dolor, és el primer pas per entendre perquè m'ha passat tot això, de fet és una cosa nova en la meva vida, sóc absolutament nou en aquest espai, sempre he agraït les novetats i suposo que hi haurà un dia que ho podré agraïr...
La trencadissa no és de cor, no és normal, no és perquè una persona m'ha fet alguna cosa, bona o dolenta, no te res a veure en tot això, la trencadissa és d'ànima, d'essència, de deixar de creure en tot el que he cregut en aquesta vida, mai havia arribat en aquest estat perquè mai m'havia trencat per dins, per això em costa tant parlant-ne, per això plorava cada vegada que obria la boca, perquè segurament no hi ha més protagonisme en tot això que el que he sigut tota la vida...
No és amor, no és desamor, no és paraules de consol perquè he viscut una cosa i ja no hi és, no és recuperar-me de la manera que sempre m'he recuperat, és lluitar i entendre que la meva decisió de com veure la vida encara és existent...potser per això, quant em vaig posar ahir davant d'ella, vaig intentar parlar i expressar el que sentia, però el dolor és tant extrany i desconnegut per mi que ni tan sols em surten les paraules com voldria, perquè si m'escoltava hauria pensat que ella era protagonista de tal dolor o que això és una cosa normal o fins i tot que estic com una cabra...i per mala sort no és res d'això, és un dolor que arriba de l'infància, del que vaig apendre, dels meus amics, com adoro ara els meus amics, que ningú s'equivoqui, cap dolor em fa perdre de vista totes les mostres rebudes aquests dies, i m'ha encantat que tanta gent em conegui bé, vol dir que el meu camí era la transparència i segurament és el primer motiu per superar tot això...
És un dolor que no es palpa, que surt de dins amb una força descomunal, és un dubte existencial, ha sigut per primera vegada a la meva vida perdre el sentit de l'humor, la creença en tot el que sento, perdre els colors, ha sigut la foscor més gran que mai he viscut i no, no arriba per un desengany, ni per un gest d'un altre, és una cosa meva, que ho he sentit així perquè no tenia cap mena d'escut i no estava gens preparat per res...
És un dolor autèntic, un dolor on l'essència em va preguntant les coses i jo no sé que contestar-li, perquè ella és molt ferma, cap fet me l'havia desastibilitzat, sempre estava allà contundent i suau, però segura de que qui la porta sabia que fer-ne d'ella, és un dolor que mai havia escrit , ni sentit, i que encara avui em sorprén per l'intens que m'ha arribat...i per mala sort, com deia, no hi ha protagonista, ni culpable, que fàcil seria per mi posar tot en un lloc, això ja em donaria una resposta al que he sentit i sento aquests dies...
No em podien consolar paraules "normals", ni tan sols em podrien consolar les paraules de la suposada protagonista, és un nivell diferent, no em serveixen les paraules repetides, és nou, tot nou per mi, és un repte no ho nego, un repte que segur que en treuré molt profit un dia, que sabré recol-locar en la meva essència i no faré com ara, que la meva essència s'ha col.locat on ha pogut...
Tinc clar que ahir vaig fer un canvi, perquè després de molts dies vaig observar el cel i per moments vaig tornar a disfrutar dels seus colors, si això no ho sento jo no sóc jo, si no disfruto de tot, fins i tot dels patiments o del plorar, jo no sóc jo, potser per això, tot i ser totalment emocional, sensorial i confiat, sempre he adorat a la gent, a la vida, a la bondat, en definitiva, sempre he cregut en tot i sense reserves...
Però aquest dolor m'ha superat, m'ha fet perdre el nord, i no negaré que una persona com jo pot perdre el nord moltes vegades. deixar en mans de les emocions la teva vida té riscos evidents, però jo mai havia perdut el meu nord, podia navegar entre problemes potser aparentment molt més grossos que aquest, i tot i així mai deixava de creure...potser perquè tenia una explicació evident, potser perquè si era d'amors em movia per els llocs on tothom es mou quant té un desamor...no, ni molt menys, el que em passa ara ho ha tocat tot, com una revisió de tot el que penso en un estat de xoc exagerat ( perquè jo sempre sóc i seré exagerat, visc de les sensacions, no dels raonaments) , és una sensació de que mai m'havia desprotegit tant davant d'algú, que mai m'havia sentit tan refiat davant d'algú, que en definitiva arribava al sublim del que jo sempre he pensat que és viure, simplement fluir i entendre que els bons moments no necessiten explicació i només cal perdre temps per entendre  els mals moments...
No esperar res, no pojectar res en un futur, simplement viure el present amb intensitat, crec que fins ara mai ho havia aconseguit, crec que havia arribat al nivell més alt del que jo he pensat sempre, potser és per això que em toca entendre el que m'està passant...persona rera persona, amic rera amic, em van recordant qui sóc, l'agraïment és infinit, i jo, que només m'he guiat en el caminar en les relacions amb els altres, vaig agafant boçí a boçí, a poc a poc, totes les paraules i vaig reconstruint la meva essència, vaig pel bon camí, i ho tinc clar, però tambè tinc clar que si això ha tocat alguna cosa tan existencial, hauré d'entendre que no puc exigir velocitat per tornar a somriure a tot el que em passa en aquesta vida...però ja arribarà...encara no
Per això em dol tot tan intensament, perquè les paraules que escoltava eren tan típiques, tan plenes de pors, que no m'havia ni donat compte que jo ja estava en un nivell de puresa que mai havia arribat, i ho he vist ara, i no ho vaig veure el primer dia, ni el segon, va ser quant van passar uns quants dies que em vaig començar a trencar per dins, i amb una intensitat que no podia admetre, i evidentment m'han passat coses a la vida que segur que són molt més dures, però res havia tocat la meva autenticitat, qui sóc, la meva coherència, el meu valor i els meus valors...
I no, no és culpa de ningú, és una cosa meva, ahir vaig veure clar que sóc jo, que no és res terrenal, que ni quant expressava ahir m'hauria entès ningú, és alguna cosa molt meva, profundament meva, una cosa que només aquest blog m'ha permès durant dies poder-ho expressar, era incapaç de fer-ho cara a cara, plorava desconsoladament enmig d'on fos, com si en el món només existís el meu dolor i jo, plorava al carrer, les emocions ja de per si fortes sempre en mi, em podien, no podia ni ressistir-me a la vergonya de que gent desconneguda em veiés plorar...és molt fort, mai sabem quant un fet de la vida et farà viure una cosa nova, és fort per mi dir que ha sigut el dolor més salvatge que he sentit mai, i per això no em podia entendre ningú o jo pensava que no, ara he vist que si, és una sort saber que sempre he escollit bé a la gent que em rodeja i que estic ple de cors i persones que admiro i estimo, és una sort mai estar sol, i aquests dies he entès que també és una sort ser tant transparent, perquè molta gent em mira tal com sóc i això és un regal gegant...potser per això, començo a respirar mica en mica...
Per això no té res a veure en els fets que hagin passat, si no en tot el meu recorregut vital, en el que em van ensenyar a casa, en el que he viscut i sobretot, en com ho he viscut...
Com podria demanar responsabilitats a algú d'aquest sentiment? ho he pogut fer tantes vegades en la meva vida, però en dolors normals, eren dolors de fets normals, de fets terrenals, de fets que tothom podria entendre perquè tambè ho havien passat ells...
Però no, no és nou el que m'ha passat, és nou el que he sentit, tan fa la reacció de l'altre en definitiva, tan fa la meva sorpresa inicial, tan fa les excuses a les coses bones, no té res a veure, no te res a veure fins i tot amb l'amistat, té a veure amb la meva fe, amb creure, la paraula és creure, mai havia deixat de creure, això si que és nou per mi...
I no em convé sentir-me un sonat o que em mirin en plan que coi m'estàs dient,perquè no va amb ningú tot això, no em podria entendre perquè no va creure mai, era massa obsessió d'escuts com per mirar una essència, i no em convé justament perquè el que he perdut és molt més gran que simples respostes, o que simples fets, o que simples necessitats, estic en lluita plena per recuperar el meu camí, el dels colors, el de la confiança, el de la transparència...sense això jo no se caminar, i per això no he caminat aquests dies...
No nego que un fet no ha provocat això, potser la no compassió, potser l'inicial sensació d'abandonament, potser el moment que no sabia on col.locar el meu carinyo intacte, potser el silenci tan brutal, potser fins i tot el gel, però després i aquí és on he connegut la novetat, m'he quedat buit com mai, i com mai és com mai, i sense excuses, sense poder disculpar la buidor en aquests fets que la van provocar...perquè si una cosa he vist aquests darrers dos dies, gràcies a les paraules dels altres principalment, és que s'ha quedat intacte el meu sentiment, i potser és el primer pas per recuperar qui sóc, no trec ràbia, perquè no n'hi ha, no trec mala llet, perquè no en tinc, no soc ni capaç de borrar cap moment bonic, no és això l'important, per tant no li dono més importància de la que realment té, com des del primer dia, per les coses bones i les dolentes, no he agafat ni un escut per protegir-me de res...segur que això ha fet el dolor més intens, però el dolor apareix de la meva autenticitat, per tant, no renegaré del que sóc, ni vull canviar com sóc, prefereixo patir el dolor però que demà segueixi rebent tantes carícies com he rebut aquests dies...
Potser perquè no sé dissimular, perquè se'm nota tot, perquè molta gent m'ha vist futut de debó però per una cosa que té menys arguments que la mort o el dolor d'un desamor, perquè el dolor ha sigut total, ha sigut meu, ha sigut vital, i l'amistat podria confondre i donar-se una importància que realment no té, ella ja te el valor i la importància dins de mi, del que he viscut, però no és ella, és el detonant, però pel que hagi pogut sentir jo que ha fet, bé o malament, és per on ha detonat tot, on ha explotat tot, on s'ha esmicolat tot...aleshores el "jo vull", "jo tinc clar que", "jo necessito", "jo no vull", queda a un segon, tercer, quart o milessim terme...no em serviria de res les raons terrenals...per això sento el que sento, per això ploro com ploro, per això he patit aquest descontrol absolut de qui sóc i del que he sigut tota la vida...
D'acord, a la terra potser la resposta seria " has d'estar preparat, agafa els escuts i vigila que potser rebràs", i és cert, estava avisat, avisat per la mateixa protagonista, però no vaig escollir el camí fàcil, simplement vaig estar allà, amb les portes obertes i amb cap por al que em podria passar, estava avisat cert, però mai ho sentia així quant hi havia presència, al revès, cada dia estava menys preparat i menys protegit...i allà, en la desprotecció absoluta em va arribar el dolor, en la fe absoluta em va arribar el no creure, en l'autenticitat més forta em va arribar la desolació i la buidor, i aquest contrast ha construit tot aquest dolor...per això dic que no hi ha resposta, per això dic que no és culpa de ningú, per això dic que ni ella em podria entendre, tothom vol un culpable, va bé per salvar-se, tothom vol una resposta, va bé per entendre, però jo no sento això, no sento res d'això, tan de bó fos tan senzill com un dolor així, per això no podria ni sentar-me a parlar amb ella, per això mai he esperat que torni, per això el dolor ha aparegut quant van acabar les preguntes normals, perquè el dolor és meu, de ningú més, ni responsabilitat de ningú més, ja vaig patir el trobar a faltar, o el buit de l'altre persona, però tot això es supera amb eines més connegudes, no lluito per recuperar res, no dubto de la meva estimació, ni tan sols dubto que encara trobo a faltar, però no ve d'aqui aquest dolor, arriba de molt més enllà del que és la pell o el cor, i és aquest el que m'ha trencat totalment, per això ahir ho vaig intentar però però ella podria sentir que és un dolor "normal", potser igual de dolorós, però "normal" i jo de dolors "normals" ja n'he passat molts, i tambè l'he passat aquesta vegada, però jo ja no parlo d'això, això ho accepto, ella ja és la protagonista d'això, no passa res, és "normal" sentir aquestes coses...però tan sols és el detonant de l'altre dolor, però en aquest altre només estic jo de protagonista, és intern, és essencial, és clau en tot el que crec i sento, es donar voltes en cercle buscant la meva pròpia resposta...és evident que ella  també és part de tot això clar, de fet mostra la importància i creença que tinc per una persona, només algú important et regira les coses més importants, però aquesta importància ja li vaig donar quant hi era, i jo, el dolor que sento ara no arriba d'aquí, no arriba d'una persona, en tot cas arriba de com em vaig mostrar, sense reserves, sense pors, amb pataletes de nen petit evidentment, però amb tota l'innocència del món, de fet crec que és la vegada que m'he mostrat amb més autenticitat,  i potser per això ha nascut el meu estat actual...perquè tot va nèixer en l'essència i no a la terra...però falta menys, començo a entendre'm, part vital per començar a veure la llum després de tanta foscor...
El proper anirà dedicat a la gent, a qui m'ha cuidat aquests dies, a qui m'ha ajudat, a qui m'ha fet de mirall, a qui m'ha acceptat i fins i tot a qui m'ha futut canya però tot des del carinyo....gràcies de tot cor.