Regals

Es va acabant l'any, torno de Vilanova plé d'energia com sempre, un Nadal diferent a suposo molts nadals que passa la gent, però mai sobra ningú, tot i que falta gent clar, però ja hi són sempre...i mirava aquest darrer any altre vegada i avui volia agraïr tres coses que m'han passat...en dues seré breu, i en una intentaré posar el que ha significat per mi i si pot ajudar a algú doncs seré feliç...
La primera, breu però clara, GRÀCIES, i dins d'aquesta paraula, no costa gaire esbrinar que les lletres estàn en majúscules per alguna raó, hi pot entrar molta gent, com sempre agraït de cor absolutament a tota la gent que m'ha fet costat, i no cal posar noms perquè cadascú ja sabrà identificar-se dins d'aquesta meravellosa paraula...
La segona, és simplement donar les gràcies a la vida per haver-me regalat segurament l'obsequi més bonic i més ple de la meva existència, on tota l'ànima s'omple de vida i l'espelma seguirà encesa per SEMPRE...gràcies...
I la tercera va per tú princeseta...
15 anys, aquest darrer any no puc ni expressar el que ha significat per mi tenir-te al meu costat, després d'allunyar-te i per tant allunyar-nos un de l'altre, el retorn ha sigut preciós...
Saps bonica, tornar a ser pare de cor és increible, molt més que ser pare i prou, ho has passat malament, has hagut de crèixer massa ràpid i madurar coses que potser no tocàven, o potser si, no ho sé, però al final, com sempre m'han dit, tot ajuda si un hi posa la voluntat d'apendre...
I tu n'has après molt, ni tan sols em puc donar molt mèrit al teu treball, al final cadascú treballa les seves coses, potser si que agafem eines d'aqui i d'allà, però el mèrit, finalment, sempre és d'un mateix...
Avui quant reiem altre vegada pensava que en això si que tenim un gest de complicitat molt gran i ferm, el sentit de l'humor, això ens ajuda molt i molt en moments fàcils però tambè en els complicats, i ens hi trobem molt sovint ultimament en aquest espai...m'encanta...
Potser t'he mimat massa, o potser t'he sobreprotegit en alguns casos, no ho sé, però aquests dies recordava els bonics Nadals que hem passat plegats, i m'agrada saber que per tú tambè ho han sigut, i repeteixo, recordant conjuntament moments amb un sentit de l'humor que segur que et pot servir de molt...mira que he sigut desastre a vegades en el meu paper de rei o de farcir al tió...
Però al final quant et miro em poso molt content, ja saps que pots millorar coses, ho saps perquè jo, que en tinc trenta més que tú,d'anys eh ( i de coses potser tambè),tambè sé que puc millorar moltes coses, l'edat no és més que anys... res com els pensaments i saber aturar-se de tant en tant ajuda més per crèixer i ser millor persona amb un mateix i quant un es mima per dins li és més fàcil mimar a l'extern, igual que quant un s'entèn en els seus actes li resulta més simple entendre el dels altres...
Ho has fet molt bé bonica, de veritat t'ho dic, ho has fet d'una manera dolça i positiva, clau important per carregar la motxil.la, com les mateixes paraules indiquen, d'una manera dolça i positiva, perquè de motxil.les tots en portem, és impossible que no fos així, potser només podem escollir quina volem en les nostres espatlles i això, defineix molt bé el nostre caminar...
T'haig d'agraïr, des del cor, que m'hagis fet costat aquests darrers temps, amb el teu pare tan inmadur a vegades, o tant impulsiu, i tú has començat a compartir de debò, des de la comprensió, des del teu cor tambè, les meves inseguretats o debilitats, jo només et puc donar les gràcies, perquè bonica, tambè he escoltat els teus consells i t'asseguro que alguns m'han ajudat molt...
Gràcies per entendre on som i no voler ser més del que som, a la teva edat no és tan fàcil això, potser perquè el nostre entorn és força cómode encara et pot haver resultat més dificil...al final allò que diuen que n'hi han que estàn pitjor tampoc ajuda molt, perquè tambè n'hi han que estàn millor, i cadascú ha de viure el seu present...gràcies per la teva companyia i sobretot, ara que ha retornat amb força i ja fa temps, gràcies pel carinyo i per creure en els dos junts, perquè ja saps que fem un equip i començo a veure que l'equip és potent i de tú a tú, mai de pare a filla, si no d'Aida a Alex...
Avui m'ha vingut aquella famosa imatge de quant erats petita, que només t'adormies si jo et relaxava, aquell graciòs dia que vas sortir de l'habitació , ben petitona, i vas mirar als convidats que teniem a casa, i els vas dir tota convençuda : " ja està, el papa ja dorm"...
Tambè he recordat allò que sempre recordem, tambè junts, quant jo deia: " qui te boca s'equivoca, i qui té nas sa moca" i tú sempre deies que "qui té boca s'equivoca i qui té nas respira"...he recordat que vergonyosa erats amb tothom i  et costava ser generosa amb els somriures, t'agradava passar desapercebuda a tot arreu, m'agrada saber que des de la prudència has aprés a moure't pels llocs, sempre serveix...
L'altre dia no et trobaves bé, vaig venir a l'insti a buscar-te, el porter em va dir que erats un angel i educada, i m'ho ha dit molta gent, saps comportar-te i encara que a casa a vegades no en sàpigues tant, cosa que és normal i lògic, m'agrada tenir aquesta confiança en tú, igual adoro quant expresses el que sents, és important saber el que un sent i molt important saber-ho expressar i treure, tambè t'ajuda segur en tot i no creguis, molts adults no en sabem d'això, al final són eleccions de com viure la vida, clar que si, potser no n'hi ha cap de perfecte, però acomodar el que és la vida en el que ets tú i acomodar-te el millor possible a tot el que la vida et va entregant, és molt important, al final l'intel.ligència emocional sempre va a favor teu, n'estic segur...
Quant era jovenet sempre pensava que era una sort tenir una familia que em deixés crèixer i desplegar les ales per empendre el vol, el meu vol, mai deixàven d'acompanyar-me en tots els meus fets però em van deixar ser jo, potser algú podria dir que algunes coses negatives que he passat ha sigut justament per aquest permís a crèixer com jo he volgut, no ho sé, però jo sempre ho agraïré, només espero que els meus errors paretals no t'impedeixin ser tú, al final no sóc un pare que miri massa el teu benestar pràctic, els que som emocionals ens costa molt, perquè per mi veure't feliç internament em fa sentir tan bé que potser no recordo que la vida no només és això, però com t'he dit tantes vegades, ja saps que ser pare no dissimula qui ets, i al final surt ,encara que un ho intenta amagar... els fills sempre veuen com actuen els pares, i ser exemple és molt complicat i més quant penses que justament jo no sóc exemple de moltes coses...per tant gràcies per entendre el meu paper en tot això, sóc pare clar que si, t'estimo i ho saps, però cada dia t'estimo més com a Aida que com a pare i per la meva manera de pensar això vol dir que vaig pel bon camí, almenys ho intentaré...sense titols perquè si ...segur que la nostra motxil.la conjunta serà tambè més lleugera...
Els pares només hem de tenir una cosa molt clara, que l'influencia que deixem, l'herència en vida, no impedeixi caminar als nostres fills, segurament és la cosa més injusta que veig...com punyetes un nen ha de viure una guerra ? o la manca d'aigua? o passar gana? ... o és que no tots els nens es mereixen creure en els Reis?, o en el que toqui i quant toqui?, l'infància existeix per jugar-la , disfrutar-la i atravessar la frontera que va des de l'infància a l'adult de la manera més lliure possible...i aquí, des de la comoditat, jutgem , jutgem i tornem a jutjar, i ni tan sols recordem que molts adults de petits no els queien petons a les galtes, si no bombes a casa seva, i la meva pregunta és clara, " i això no condiciona al nen quant passi a ser adult?" clar que si!...doncs això és la injustícia que hem creat, uns poden ser nens i altres són el que poden...així doncs jo tinc menys excusa per fotra't enlaire el teu creixement, dins de la meva inseguretat pràctica, visc en un lloc privilegiat, espero no fer-ho malament mai...i t'ho dic perquè jo tambè he rebut una herència i ha sigut preciosa, tota herència te defectes, però ha sigut positiva, que millor tribut als que em van deixar ser jo que apendre d'ells...
Perdona el llarg parentèssis que he fet, perquè al final podria reduir tot això en un gràcies i un t'estimo, però ja saps que sóc un pesat i m'allargo molt en les explicacions...
Avui et mirava, quant cantàvem fent el paiasso dins del cotxe, ja ni avergonyits de que ens miressin des dels altres cotxes, i et mirava content mentres t'he deixat amb el teu avi , i ens hem abraçat i i jo, mentres t'abraçava, he pensat que ja tenim un recorregut bonic conjunt, i saps, molta part del nostre moment, d'aquest present, és mèrit teu, perquè la feina més dura t'ha tocat a tú fer-la..
I si, com deia un amic meu, no tot és de color de roses, queden moltes coses per millorar, tant tú pel teu cantó, com jo pel meu i evidentment tots dos pel cantó que ens toca conjuntament, però crec que hem agafat el bon camí i saps, l'has triat tú, per tant, seguiré caminant per on em vas dir...això si, si un dia canvies de camí tens una cosa assegurada, que jo sempre t'estimaré i si t'equivoques et diré allò tan repetit de " qui té boca s'esquivoca , i qui té nas ?...respira..."
Gràcies