Crear

Jo de petit tenia clar que volia dedicar-me a l'espectacle, de fet a l'escola van dir als meus pares que havia de potenciar aquesta part de mi, evidentment ells em van obrir totes les portes però jo no vaig entrar en ninguna...
L'espectacle, o l'art, sigui com sigui la manera d'expressar-lo, em meravella, crec que fins i tot veig art en molta gent quant parla, de fet parlar és crear, i per mi crear és el gran regal que tenim els humans, poder crear d'un no res alguna cosa, petita o gran, dóna igual...
Potser per això no valoro la qualitat, si no la creació en si...evidentment que tinc els meus gustos, però tot i així em costaria molt jutgar negativament qualsevol creació, seria injust perquè qui crea en general és feliç i si li provoca un estat positiu mai podria dir que la qualitat no és bona...
Crec que ara, just ara, vull tirar cap aquest cantó, potser he esperat massa, no ho sé, potser he sigut molt menys valent del que les meves paraules a vegades indiquen, potser he sigut molt més responsable del que els meus actes poden dibuixar, però crec que ara estic preparat per provar i segurament abans no ho estava...i no parlo de qualitat tampoc, parlo de ganes i valentia...potser fins i tot de somiar i si, potser de somiar truites, moltes truites, perquè jo de petit, a part de voler crear, tenia clar que havia vingut aquest món per somiar moltes i moltes i més truites...perquè sóc un somia-truites reciclat, potser tan ben reciclat que m'ho he cregut i tot que només sóc terrenal...
Però ja d'infant, deia que tot se'm feia massa petitó, i mai pecant de pedant, simplement que per mi la ratlla de l'horitzó no la veia, i això no és més que els ulls, o els sentits, que han anat creixent a la seva manera, no a la meva, ells han fet el seu recorregut...i ho he notat fins i tot en moments de màxima urgència pràctica, ells han continuat mirant molt més enllà de la meva realitat...
I això, tot i que moltes vegades no ho he valorat, és un privilegi que m'acompanya ( i m'ajuda) en el caminar...i això m'ha permès que el rancor sempre marxi, ja que al mirar més enllà, he marxat de l'instant o del moment...perquè tots som carn del moment i jutjar un moment és jutjar res, perquè és circunstancial, perquè realment no és res...
Aquests dies torno a parlar d'allò d'apendre de les coses dolentes que et passen, torno a plantejar-me si és un error la meva elecció o és que potser realment mai he pogut escollir i ho porto a dins, però és evident que no em ve molt de gust apendre de lo dolent, puc treballar-ho, acceptar-ho, entendre-ho i no repetir-ho, però apendre crec que no...fins i tot en el intent de no repetir una cosa ja estàs un passet més a prop de tornar-ho a repetir....i de fet, és normal que diguem allò de " sempre em passa el mateix!!"...i és que errar és viure i mentres vivim la "cagarem"...
Jo crec que les coses bones són les que et fan crèixer i les dolentes simplement són moments, moments imprescindibles per frenar, per parar, per observar i segurament crèixer, però no ha de servir de model, simplement és una circunstància, no cal donar-li mil voltes...ja sé, és fàcil dir-ho, però de fet quant dones moltes voltes a alguna cosa dolenta és va incrustant dins teu i aleshores és quant te n'adones que ja no camines lleuger...i clar, després ve la lluita per treure-ho de dins, com més temps ho portes incrustat més teràpia necessites...per això els traumes infantils són durs, perquè ni tan sols saps quant han entrat, i de sobte te n'adones que el tens...
I si, ja fa temps que vaig acceptar que la vida és una merda, i no ho dic negativament, el viure en si no te gaire suc, vull dir el tipus de vida que "algú" ha inventat per nosaltres, perquè res del que fem ho hem programant encara que ens volguem creure que ha sigut així...
I aqui és on recau la màgia de viure, fer d'un no res alguna cosa meravellosa, o sigui la passió, l'emoció, els sentits, el sentir, el viure un instant com si fos l'últim instant, o sigui adornar les passes que un viu...i no és dificil, perquè encara que nosaltres en creiem el centre del món, al nostre voltant no deixa mai de passar coses... i ja sé que n'hi ha de molt dolentes: guerres, violència, pobresa, però quant dic "ens creiem el centre del món" parlo de la gent, dels humans, i "passar coses"no vol dir un fet que ha passat, si no vol dir que simplement passen coses sense raó...i en aquestes cosetes sense raó, hi ha la bellesa, i et dóna l'oportunitat d'adornar un moment que no és res i convertir-lo en alguna cosa, fins i tot poder arribar al sublim sense havar de lluitar per aconseguir-ho...
Que fet jo avui d'elecció pròpia?..res!...i no em vull enganyar en això, perquè en el moment que les coses que fas les decideixes quant el món creat t'ho permet i no quant tú realment vols, vol dir que ja no és una elecció lliure...clar, sóc conscient que l'ordre és vital perquè tots en entenguem, per això, de la manera que funcionem, ningú es mort de gana i ningú mata a ningú...em nego a pensar que és l'únic sistema possible i sostenible, però no nego que és un sistema i ja està...
Potser per això admiro crear, perquè no te fi, és infinit, i permet posar floretes a un caminar tan normal com el del costat...i repeteixo, crear és tot, no és fer una obra d'art i guanyar diners i ser gran en una professió...crear és simplement anar sumant d'un zero número a número fins que un vol.