Estimat Peter

Peter:

Algunes persones confonen les coses, creuen que portar-te a dins pot convertir a una persona en un infant infinit, fins i tot el teu nom és el titol d'un famós trastorn humà...
Saps que passa Peter?...nosaltres anem per normes generalment, i ens posen unes fases que hem d'anar convertint en realitat, tots hem de crèixer a la vegada, ara toca això i demà tocarà allò...
I no sabem quant és que anem a dormir com un nen i ens despertem a l'endemà i ja suposadament hem madurat...
I quan ets madur, si fas el paiasso ho has de fer en hores que no treballis, fins i tot una mica amagat, a no sé que sigui dissabte a la nit i hagis begut una mica, que aleshores et tornen a permetre fer paiassades...l'alcohol és el motiu, per tant tot està permés altre vegada...
Per mi, estimat Peter, que hi siguis, que mai marxis, no té res a veure amb la suposada madurés que portem a sobre...tan de bo puguessim deixar-nos anar en una reunió laboral, o pel carrer... hem de pensar que molts ho fariem però no ho podem fer, no queda bé, i jo moltes vegades penso que seria boníssim que fins i tot aquells homes que mostren sempre una serietat inmaculada, que tenen el poder de decidir mil coses, sortissin ballant i fent el burro després o abans d'una reunió...fins i tot m'imagino a la Merkel i al Rajoy agafats de la ma i fent el tonto davant de les càmeres, i dic ells dos com podria dir uns altres...i és curiós, perquè teoricament no ho poden fer, son gent seria, i en canvi quant obren la boca, en general, diuen unes bestieses i expliquen uns acudits que jo encara no sé entendre on tenen la suposada madurés...
Per mi Peter, que hi siguis, significa molt més que el que toca o no toca...significa que els núvols encara dibuixen figures meravelloses al cel, significa que el que tots volem moltíssimes vegades ho continuem puguent fer, o sigui fer el burro, deixar-nos anar...
Peter, tinc 43 anys i encara mai passa un mes que no m'imagino el que m'imaginava sempre quant era petit, que aparegui el geni i em dongui tres desitjos a triar...fa gràcia, perquè quant tenia sis anys i ho pensava , els tres desitjos eren complicats, perquè els gastava tots en donar vida eterna a la gent que més estimo, i clar, com que n'hi havien més de tres, les passava canutes!!...Curiós que quasi 40 anys més tard, un dels tres desitjos seria econòmic, al meu favor haig de dir que segueixo sense ser molt avar o ambiciós en aquest tema, perquè demanaria tants i tants de diners, que em dedicaria la resta de la meva vida a rescatar a molta gent de la misèria...
Però no saps el goig que em fa saber que hi ets, que mai he intentat eliminar-te, simplement t'amago en situacions "madures" que em toca viure a la societat, tot i així, encara vaig pel carrer i no paro d'imaginar-me coses divertides i t'ho he d'agraïr a tú, aquesta part "nen" que tots portem a dins i que en molts casos reprimim, aquella part que permet que des del sofa de casa pugui volar molt lluny, però tant lluny que arribo al teu país continuament i t'ajudo a lluitar contra el "capitám Garfio"...sempre he pensat que si un dia deixo de pensar així, serà que m'he mort en vida, el pitjor càstig en el qual podem ser sotmesos, perquè morir en la mort és lògic, però morir viu deu ser horrorós...
T'he d'agraïr tant que aquest article queda curt... quant els teus ulls son els meus aconsegueixo veure coses meravelloses, coses com veure a tothom igual, sense orígens, sense possessions, puc arribar a veure a una persona com un arbre, o com una muntanya, o com el cel o un esquirol, la miro com una planta que ha crescut del no res i que tot i aixi és queda en l'essencial: viure...tan fa de quin color, o de quina nació, tan fa on hagi nascut, la única cosa que vol és viure, i això ja té totes les dificultats i alegries que calen...però no, els humans ens compliquem la vida de tal forma, que amb els altres companys del planeta, que repeteixo, el que volen és viure i prou, ens perdem en discusions eternes, en lluites duríssimes, i en rols falsos, perquè finalment no som més que persones, una persona que neix del no res, com la planta del prat...
Hem inventat les ulleres 3D, com m'agradaria que s'inventessin les ulleres Peter, i les puguessim repartir pel món...si noi si, diuen que alguns som o son inmadurs i jo miro la tele i escolto les notícies o m'informo de l'historia de l'humanitat i estimat Peter, en molts pocs casos veig madurés...diria que veig molta més madurés en el patí d'una escola que el que veig en els adults, perquè els nens juguen a tocar i parar, s'enfaden, fins i tot es peguen, però és bonic saber que l'endemà juguen plegats altre vegada i fins i tot amb un simple "fem les paus?" tot queda en no res...els adults no!! ens enfadem i dura anys i anys, fins i tot segles, fins i tot mai ens desenfadem...caram, quina madurés!!