catacrack

He tornat el cap de setmana, per veure l'Aida, i de pas compartir bones estones amb gent estimada. Ha sigut agradable tornar molt millor de com vaig marxar, i tan sols ha passat una setmana.
Una de les coses que tenia clar al marxar era per tapar velles ferides doloroses, bé, tan sols una, que és l'única que segueix sangrant dins meu, les altres les he anat tapant algunes contundenment, altres com he pogut , suposo que és així per tothom, però amb aquesta no puc.
La tristesa d'estar en un altre ordinador és que arribo a les seves paraules, suposo que és un càstig informàtic que m'han fet el meu ordinador i alguna estrella que encara m'estima, suposo que em volen protegir i em volen fer mirar endavant...però en els altres llocs no em passa i encara que m'entristeixo, tambè me'n alegro perquè la nostàlgia tambè em supera moltes vegades i és evident que aquest tema sempre em supera, segurament perquè el que vaig sentir i sento sempre em supera.
Ara he de parar de treure ràbia, tampoc és la solució, tot i que m'ajuda a superar, no ho nego, però també se que no és la solució, però no hi és, va marxar en un avió que és diu silenci i el dolor de la seva marxa i de com va ser em va fer mal, no ho puc negar i es nota en tot el que dic.
Quant algú marxa així per potes del teu costat, el primer que t'envaeïx és un sentiment de culpa gegant, si ja sóc propens a sentir-me culpable i a defensar devant de tothom els actes dels altres en la meva vida, en aquest cas va ser molt més gran aquest sentiment. Amb el temps, el sentiment va i torna, quant estic dèbil em surt molta ràbia perquè a qui més vaig mostrar i entregar no li puc dir res, és impossible quant algú ha perdut tota la fe amb tú, però no se si és per costum (m'imagino que no) o perquè és, però és a ella que li vull explicar com estic i aleshores em repeteixo mil vegades que va marxar, que no vol saber-ho, que ja m'ho ha dit i que el record que te de mi és el de l'última persona i no de tota la meva vida, que de fet , ella ja coneixia una mica i coneix més que ningú en realitat. De sobte va marxar molt més que la meva amant o la meva parella, va marxar la meva confident, la meva amiga i no entenc res de res i el dolor torna a aparèixer.
Sóc massa dur, ho se, però en tot allò qui més duresa ha rebut de mi, he sigut jo mateix, em dona la sensació que no tornaré a ser el d'abans, creia en la meva bondat infinitament, ja no hi crec, creia en les meves ilusions i ja no hi crec, de fet, creia en tot i ara em costa creure en res, tot i que això és culpa de la meva deibilitat, mai m'havia passat amb aquesta contundència.
Crec que el problema és que no m'ha mirat a mi i el que significava tot allò, tot i que tambè la vaig avisar mil vegades, una cosa és que t'hi vagi una cosa però jo repetia que m'hi anava la vida....suposo que és una frase massa pel.liculera per donar-li veracitat, però era real, més real que mai, fins i tot jo no sabia que era tant real com després el temps m'ha demostrat...impossible saber renunciar a alguna cosa quant el motius de la renuncia no son teus, no els entens i no els comprens, encara que ella donarà la culpa en la nostra acció, tinc claríssim que les nostres accions mai eren nostres del tot i estaven tan condiciondes que tan sols els faltava la nostra pròpia culpabilitat, però jo mai he pogut i per aconseguir netejar has de culpar, ella ho va fer, encara que ho fes desde l'aparent quedar bé amb mi, però em va escollir a mi i a ella com a responsables de tot plegat i jo no puc, no en se, ara li vull donar a ella la culpa, perquè crec que sempre em va voler tapar el que per mi era la verdadera raó del nostre fracàs i finalment, tan amagar-ho o disculpar-ho, o donar les seves raons, que podien ser bones però no eren meves, que m'ho vaig creure tot o m'ho vull creure, que és diferent.
Però dins meu no vull i això és el que dona mèrit al que vam viure, no pots dir que amb tú entenc millor la meva essència i després dir que l'essència es va desfer per culpa teva, la meva essència tan sols l'he entregat una vegada, mai abans i mai ho faré després, per tant no és relativa , és atemporal, no pots ser un mirall no se quant temps, per com ets i com és l'altre i de sobte , perquè un cau, ja no ets mirall ni res.
Jo no puc enlairar a cent persones a la meva vida a una categoria especial i espAcial, ni tan sols a cinquanta, noi tan sols a cinc, potser a un o màxim dos, però tambè és evident que no tothom és igual.
Però em fa mal, perquè em coneix, sap qui sóc, com estava i com vaig acabar, no em pot comparar amb el passat meu, perquè mai he acabat així, tan adolorit i sobretot, tan tocat de les coses que m'importen més de la vida.El meu orgull per primera vegada, aquell orgull que tan em reclamava tothom anys enrera, s'ha anat despertant de mica en mica, a mida que atacaven al meu ser i just enmig del lloc on jo he estat millor de la meva vida amb algú, com si hagués trobat el meu tresor i algú em comencés a fotre fora d'ell  a base de coses inventades, es van dir coses de mi que no son certes i tot i així, tot i la seva contundència a defensar les realitats i no les suposicions, allà, no va pendre partit i aquest era el meu gran mal, que a qui li mostrava tot i que tan li enamorava, després no era capaç d'insultar com pot fer amb mi, pel mateix que li feien els altres. Però suposo que la seva moral no li permet fer res més que netejar el que li fa mal a ella, vaig estar temps al seu costat  en la seva defensa, no em parava res en qualsevol cosa que atacava aquell èsser que jo admirava, estimava, i defensava per sobre dels meus interessos, i just quant jo vaig caure per defensar els meus, just quant mirava el meu estat tan empetitit, ella aleshores no em va defensar, tan sols em va dir: és que tú ets així, per tant jo marxo.
Suposo que té raó, però és que no tinc res més, he volgut entendre les coses i al rebre els cops tan seguits i tan silenciosos, m'ho tinc que imaginar, no tinc més que això, tan sols que hi hagi una història semblant a la meva de majestuositat ja no entenc res, perquè aleshores tot perd mèrit i ella m'ha repetit mil vegades que no era l'únic i finalment en les seves lletres ho vaig poder comprobar quant pensava que les paraules eren per mi i no ho eren, però lligaven amb tot el que m'havia dit, per tant,ja no era única la nostra història.
Van dir tantes mentides de mi, i les que no se i sobretot , van dir tantes mentides d'ella, que mai podré entendre res de res, tan sols hagués tingut el temps que ella va regalar a tothom per tencar ferides, tot hauria sigut diferent i el temps es dona quant la ferida ja s'ha fet, no abans, ha de ser després, i allà tan sols hi havia silenci i més silenci, em va deixar per inútil, ella que tan sabia de mi....als insegurs ens passa que després ens ho creiem que ho som.
Algú tenia d'haver mirat de debó la meva vida i haver-la compres una mica, tan sols una mica i compendre no és dir: t'entenc però me'n vaig...la comprensió es fa un devant de l'altre i no esperant que el temps ho faci tot, perquè si no nosaltres no hauriem fet res de res, no depeniem del temps, tot ho fem nosaltres, no el temps, el temps ens acompanya, no nosaltres a ell, aniriem malament...
Sóc un imbècil si, de fet el silenci te això, intentar entendre l'abandó des del teu punt de vista i finalment , ho has d' intentar entendre i com que calla i és evident que m'ha deixat a un lloc molt trist i molt lluny de tot el que havia dit, doncs jo he de sortir. Però sobretot les paraules, em repeteixen mil vegades dins meu, encara recordo quant es va ofendre quant va llegir les mateixes paraules meves en un altre lloc, doncs que s'imagini quin dolor és sent quant veus que es repeteixen igual moltes vegades, tan igual que et penses que ets tú i no ho ets, fa mal....i m'emocionava i plorava content...per fi-em repetia- per fi em deixa en un lloc bonic, m'encantava encara que ja no hi fos, m'alimentava...si, sempre he volgut el meu reconeixement, evidentment que si, com tothom, no hi ha ningú que no el busqui, de fet per això tot va anar així, perquè sempre tothom buscava el seu reconeixement, ella tambè...
Jo creuré el que puc, no el que vull, a mi no em serveix en guardar les coses , he de fer net, sempre des de la meva imbecilitat....no serà des de la d'un altre!!
La meva gran virtut és l'incomformisme, quant es porta a un extrem és torna en obsessió per saber, mai em puc quedar sense respostes i si algú ataca l'imbecilitat i la gent que parla per parlar, haver-ho fet sempre, perquè com sempre, tot és relatiu menys els meus actes, son menys incomprensibles...perquè? com sempre, el temps posa a la gent al seu lloc però a vegades, tan sols a vegades, no és tan sols el temps, també son els actes...la mateixa contundència és el que sempre vaig esperar per mi, mai me la va donar...però tot i així, ja que no em queda res més, demano perdó per ser tan dèbil i veure que la meva creença que és infinita dins meu en aquella persona és transforma en ràbia quant veig que l'altre va marxar i ja està, com si res, sempre he esperat el meu adéu, mai l'he tingut, igual que va transformar les meves coses boniques en actes, si hagués donat tan sols la meitat de temps dels seus pensaments a mi, potser jo no hauria arribat fins aquí, i això no ho ha entés mai, sempre amparada en els meus actes dolents, i hauria de mirar els bons, però no per ella, els que vaig fer per ella, si no els bons com a persona, que en dec tenir algun, espero.
Si ella hagués marxat del seu món i hagués escapat amb mi, s'hauria desquiciat, doncs perquè jo no puc fer-ho si una de les 4 persones més importants de la meva vida ha marxat i a sobre amb l'entrega constant de la meva culpabilitat, per això ataco.
Que bonic que hauria sigut amb valentia, dient el que tothom havia d'apendre de tot allò, perquè no tan sols nosaltres dos haviem d'apendre alguna cosa, i això és una realitat que ella va compartir amb mi amb claretat i amb contundència i amb un acord per part dels dos, quant jo vaig desapareixer com a persona coherent, això ja va marxar, ja no existia...una mica d'ajuda pensant en mi hauria estat bé, perquè he sigut egoista si, però fa un temps, no gairè lluny, jo vaig estar allà en moment trascendentals de la seva vida i fins i tot sabia estar, sense deixar de lluitar però mai deixant-la de banda el que volia i encara que em fes mal...ara es torna a quedar amb el final, com sempre, però hi ha el meu recorregut i crec que ella el sap, i evidentment mai vaig pensar que marxaria així, sense res, perquè a mi no em serveix que em digués que ens tenia guardat el lloc que ella creia que ens mereixiem,  quant tots dos sabiem el que ens mereixiem de veritat...tan dificil era dir la veritat? però no tan sols dir-la, si no cuidar-me una mica perquè després de tot el meu estat era per una lluita que m'hi vaig deixar la pell, la meva , si.
Sap marxar, jo no en se, segur que és més intel.ligent ella, però jo no en se.