La llum

Ara ja està dormint, hem acabat el dia parlant de fades, parlava d'una suposada fada que es troba al bosc i ha deixat anar l'imaginació.
Està en aquella edat que ni és adolescent però reclama ja l'adolescència i ni és una nena però no vol abandonar a la nena, però va creixent.
Ara el papa ha de fer un pas important i per ella és una prova més a mantenir la seva infantesa per sobre de tot, sempre he intentat que no la perdi abans d'hora, i estic orgullós que a pesar de moments durs per part meva mai m'he perdut ni un instant d'aquests anys tan bonics, potser hi ha hagut molta gent que em deia que havia de ser pràctic, però potser per mi ser pràctic era això, estimar i encara que el meu dia a dia s'endurís, ningú em treu aquests moments.
Ara si, ara he de canviar, em costa, se que és circunstancial, però ja he parlat amb ella , des de la madurés ben entesa del nostre amor i des del vocabulari honest i sincer que tan sols els de la seva edat poden crear.
Avui tornavem amb el cotxe de fer un campionat amateur de ping-pong i de sobte en el meu cd ha sonat una cançó.
L'Aida m'ha dit: papa, jo hi penso molt i la trobo a faltar, tu també no?...jo li he dit que si, que bonic treure'm una estona l'escut de l'orgull i del auto-convenciment...i hem estat recordant coses, com sempre fem, sense por per part meva que ningú em jutgi, que ningú em digui que és el millor per mi, tan sols els sentiments i deixar anar el que realment sentim i que moltes vegades jo, com a adult, m'he de callar, per la por al rebuig o per el ditxós filtre que tenim que quant ens interessa tan sols deixem passar el més lleig.
Ens hem anat deixant anar, a ella no li ha fet mai por estimar, encara  no sap que son aquestes coses fosques, aquest sinònim tan extrany que els grans creem moltes vegades entre la paraula amor i por, per ella estimar és fàcil i jo li deixo el record en el seu present tan bonic com ella el vol, no ha embrutat res i això em permet dir-li el que penso amb franquesa i sinceritat i així jo tambè em sincero i netejo.
A ella li puc dir el que penso realment, el que sento, el perquè no puc tornar-ho a sentir amb ningú més i a ella li encanta escoltar-me, perquè la recorda, perquè l'estima i sobretot perquè no la pateix mai, cosa que a mi no em passa, per tant i per defensa, embruto...una altre regla estúpida adulta.
Avui ha sigut el dia de Reis, un dia de Reis especial, han vingut una mica fluixos, però l'imaginació, les ganes i sobretot la seva il.lusió ajuden i superen totes les coses. Ella sap que el Rei de casa sóc jo, i ja fa anys que sap  que els Reis som nosaltres, però resisteix a perdre la nena en aquest cas i quant m'ha abraçat i m'ha donat les gràcies, he sigut feliç, m'agrada la seva il.lusió i de fet sempre m'agrada l'il.lusió dels infants i si la sento tan a prop encara més, evidentment.
Haviem de fer deures ja que voliem jugar a ping pong i anar a casa d'unes amigues, per tant de nena a adolescent rebel hi ha hagut un pas, el pas de demanar que fes els deures, però vaja, aleshores m'he de posar la disfressa de pare contundent i entre els dos ja ens ho maneguem com podem.
Aquesta conversa final tendre, sensible, bonica, plena de records dolços, sense por, sense ansietat, de fet, amb tota la realitat per davant i sobretot entenent com ella pot traduir el meu dolor en un dolç record i veure que ella no es pregunta tant si no que tan sols estima i prou, m'ha donat aquell aire tan pur que tan sols els nens tenen. Ella sap tot el que va passar, ho va viure, però ella ja va buscar l'excusa, va culpar amb tendresa als altres i es va quedar amb ella, diga-li que no treballi tant, sempre em deia, i altres coses que ara mateix no val la pena, perquè eren tan clares i contundents que no vull recordar-ho, ja que l'Aida ho sap transformar en dolçor i jo no en se i aleshores em tornaria a fer mala sang i així com jo tancava els ulls ,la claretat de l'Aida, basada en els sentiments i res més, me'ls feia obrir, però és clar, no sabia quedar-me en aquesta bondat i amor, jo ja no en se.
La fada ha sigut l'última protagonista del dia, perfecte.
Demà tornaré a pensar el que penso com a adult però quina tranquilitat poder dir les veritats i no m'ha dit: el millor per tú és això, el que has de fer és això...no,no m ho ha dit...a l'inversa, li ha encantat que jo no li trenqui el record, més aviat que li reforci i que quedi intacte en ella, el meu el puc destrosar per salvar-me, però a ella encara no li toca salvar-se, si no sentir...allò que perdem pel camí per una cosa tan extranya com la possessió i les pors...em sento un nen...