0

Em sembla que m'ha arribat l'hora d'apendre una lliçó, si vull i desitjo recuperar l'innocència he de fer-ho bé, de fet fa sis anys vaig començar una espiral molt intensa de successos, que hauria d'estar feliç d'haver-ho superat, més que orgullós, perquè no és l'orgull el que em va ajudar, si no l'amor i la tranquilitat de posar pausa a la velocitat que tot plegat anava.
Però després va començar, una vegada recuperada l'essència, la perdúa dia rera dia, d'una cosa que mai havia perdut, la fé en les paraules majúscules i el que és pitjor, no crec, si he de ser sincer que mai hagi deixat de creure'm el que em va dir, creia tan en ella, que les paraules que em va definir els últims temps m'han quedat clavades i m'ho crec.
Tot i així, no hi ha més culpable que jo, l'estàtua de màrtir no la puc fer servir ja que és tan sols una excusa a no voler acceptar el que vaig fer. El pitjor és que per més que intento dissimular i per més que passo èpoques que me'n oblido, de sobte, sempre depenent de la meva debilitat, em deixo guiar per les seves passes, no per les meves, col.loco un filtre on no deixa passar les coses boniques i em quedo amb les últimes paraules fredes i plenes d'un cec valor, segurament perquè és l'últim que tinc, però segur que és per la meva inseguretat, que fa 10 anys enrera no existia com existeix ara mateix.
Vaig intentar acostar-me, tan malament com sabia,  per poder recuperar la meva credibilitat com a persona, per escoltar que tot era veritat, fins i tot, per recuperar la meva sinceritat per si alguna persona aparagués en la meva vida, però aixi com a ella li vaig poder donar tot, ara ja no puc donar res, perquè no hi crec, perquè penso que al final sortirà el jo que ella va veure.
Ansiosament, sense racionalitzar res, quasibé amb un to de súplica que es transformava en exigència i mala llet, li demanava que em retornés allà on em va conèixer, ja que encara que patís per coses externes tenia il.lusió per l'intern. Ara, quant em mostro, ja ni tan sols enganyo al principi, no trigo gaires dies que ja em cau la primera bronca de l'abismal separació que hi ha entre les meves paraules i els meus fets...m'ho he cregut tot i el que és pitjor, no sé si és veritat el que sóc o el que era.He d'apendre a callar, perquè si la coherència em falla finalment em caurè el judici merescut.
Vaig acabar l'any fent mal, potser més suaument, però el vaig fer, amb la sensació que fallava altre vegada, però el pitjor va ser que el vaig començar fent més mal encara i avui m'han dit una gran  veritat, tinc la motxil.la plena, tan plena que ara com ara no puc donar res de res, potser 5 minuts de riure o una ser una petita comparsa  d'un fet, però em falta molt, moltíssim per alliberar la pena que em fa que tot plegat es reduís a afers externs a nosaltres, tot i que finalment eren més tan sols nostres.
L'il.lusió, la bona fé, l'innocència, la mal estructurada marudés em fa ser una ànima apàtrida, on el que trepitjo és relatiu i el que faig encara ho és més, però no em puc moure sobre un terra inexistent, no puc tambalejar-me en un perpètua inestebilitat terrenal, però ella es va emportar una cosa que ningú més que ella em podria tornar, i entenc que no pugués fer front a tanta responsabilitat, ella tambè tenia dolor, però l'error va ser donar-ho confiant cegament que mai utilitzaria el meu tresor per salvar les seves conseqüències, no me'n vaig adonar que mentres ella canviava els fets que quasibé classificava com a únics, en una magnitut quasi ancestral, a fets relatius i que navegaven enmig d'una progressiva ambigüitat, i jo no veia que m'anava tornant boirós, i el que és pitjor, en els meus propis ulls.
Va acabar i tot ha sigut silenci, un silenci que entenc però que va rematar la meva incredulitat al que vaig viure, sobretot l'esgotament que em vaig sotmetre m'ha deixat incapaç de reaccionar devant de cap mostra i gest de carinyo de les persones.
Almenys tenia les seves paraules, que sumades als records m'ajudaven a emocionar-me, a sentir-me acompanyat en el meu passat, però no, no eren per mi, ni tan sols això em va col.locar en un lloc bonic, i la meva supervivència em va allunyar-me definitivament de tot plegat, i això pensava, que el seu nul reconeixement ni tan sols en les seves paraules lliures m'ajudarien a entendre que no era res i que pensar en res no serveix.
Tot i que dins meu ressonaven els últims sospirs de tot plegat ( sona a inútil), però pensar que com va dir no era tan clar que sabria renunciar, m'ajudava a sentir-me algú important, tan sols era la meva debilitat. Però és evident que entrar en un espiral on estimar es transforma en una guerra no pot ser mai bo.
De fet, vaig entendre, quant podia llegir les seves paraules, que tot el que vaig interpretar era inútil, perquè si jo veia evident a qui anava dedicada cadascuna d'elles, el meu desig de creure em feia pensar que tambè hi havia un trosset per mi, però ja va aconseguir que ni aquest trosset fos per mi i prou, de fet l'ambigüetat era tan gran que al final vaig desistir de compendre els seus mots , perquè al final la meva confusió era tal que ja no sabia de qui parlava, segurament no era més que la continuació de tot plegat, on sense dissimular-me em col.locava a tothom en el seu lloc, menys a mi, que no tenia lloc en cap indret del seu camí.
Però la trobo a faltar, cada dia la trobo a faltar, espero que sigui per la meva inseguretat, però la trobo a faltar  perquè mai havia dit tantes veritats a cap persona. Aquest Nadal m'ha fet entendre que tot i els meus crits externs d'auto-convenciment, el meu desig intern em porta fins allà altre vegada, però tambè era conscient de que mai agafaria el toro per les banyes i es perderia en el silenci, amb l'excusa de que jo mai entendria res, però el meu amor es va convertir en obsessió i així m'ho vaig empassar perquè certament era així, però suposo que molts condemnats injustament si el veredicte no canvia tambè  tenen dret a convertir la seva incapacitat a mostrar l'innocència en obsessió, perquè res canviava mai, perquè tot era raonable, fins i tot el culpar sense saber.
El dolor no ha marxat, un dolor que es transformava en ràbia quant havia fet intents d'apropar-me a una persona que ja tenia un únic veredicte de tot plegat, si que m'entenia, si que m'escoltava però no canviava res del que pensava de mi i ningú més en aquest món ha vist totes les coses que ella va veure, per tant, ella és l´única que realment em podia jutjar i a fe que ho va fer.
I si, ho reconec, no m'he curat, o m'he curat a moments per nassos, perquè m'hi van masses coses, però sempre vaig  reclamar que almenys la cura fos cosa nostre, que no estigués guiada per pensaments externs, que almenys tot el mal que jo mateix vaig crear, em dongués l'oportunitat de netejar quant i com vulguessim, però igualment per la cura hauria hagut d'enganyar més que abans, perquè si quant estava convençuda de mi, havia de passar comptes, una vegada ja havia acceptat que les coses eren com deien ( i ja no dono l'excusa d'aixó, ja que el meu comportament era absurd) ja era impossible excusar la seva presència en el seu món, ja havia escollit, que era la permisa que li havien posat des de bon principi, escollir.
Crec que no hi ha res entrelínies en aquest escrit, crec que és evident del que parlo, crec que no excuso la seva importància amagant-la com si això que escric tan sols tingués un detall per aquesta persona, crec que cap paraula no va enfocada a ella, per tant, crec que malament o bé, li dono l'importància que té en la meva vida....jo vaig intentar defensar el meu temor a tot plegat dins de les seves paraules i em va dir: no, no ets l'únic ni tan sols en aquest escrit i això, mai sabré com superar-ho i fins que no hi superi, mai sabré com donar la meva part bona, ja que ella la va veure, la va acceptar, la va saborejar i finalment no va poder amb res, tota la meva força, tota, no va poder en res i si que és cert que els últims moments ja no era força, eren últims alés, però vaig estar molt de temps amb una força descomunal tan sols orientada en una raó: estimar.
Avui m'ha sortit amb força perquè ahir vaig fer mal altre vegada i això si que no m'ho perdono, perquè no s'ho mereixia, potser ja em toca saber qui sóc sense esperar el valor que em donguin els altres, i per fi acceptar a la gent que em pregunta perquè sóc tan variable la meva resposta més adient sigui: sóc variable perquè des de fa un temps no sé qui sóc, perquè el silenci ha convertit les últimes paraules en realitat i si això li sumem la meva inseguretat, doncs el resultat és zero, per això em mostro amb tanta claretat i desapareixo amb encara més claretat i fa confondre la meva suposada seguretat de paraules amb una inexistent coherència en els fets que haurien de seguir el meu inici vocal.
Perdó...sincerament