caixes

Penúltim dia, com sempre que torno a començar vull netejar moltes coses, com si no vulgués que res quedés pendent, però no ho aconsegueixo del tot.
He llençat un quart de vida, he regalat un altre quart i m'emporto el meu present, bé, no me'l emporto, el guardo una mica per retrobar-lo dintre d'un temps.
Les despedides han sigut dolces i boniques, també m'ha costat una mica, ho reconec, finalment tots fem lligams encara que el meu esperit em llenci al nòmada una altre vegada.
4 anys son molts, per mi massa per estar quiet, els avis m'han dit adèu amb molt de carinyo, els veíns de dalt s'han emocionat i la meva veïna m'ha enviat un misatge preciós, sincer i que és un altre regalet que em guardo molt a dins del meu ser.
Preparat per veure nous colors, nova gent, al costat del mar, deixant-me impregnar per l'olor marina que tantes vegades he anyorat en aquestes terres d'interior.
Tinc records que se'm van amb mi, altres es queden, com sempre, impregnant alguns al lloc on has trepitjat i altres que aniran circulant per la meva memòria per sempre més.
La nostra plaça quedarà una mica més buida tot i que m'alegra saber que l'últim estiu alguns nens la van fer seva, tot i així, era com un patí gegant de propietat nostra, tinc bon records, tinc moments bonics que m'emporto i altres que no puc netejar i es queden aquí impregnats als carrers de Sant Jaume i sobretot en el meu bloc, que com si jugués a dames he anat saltant de pis en pis, en cada un d'ells hi deixo coses, unes a dins, altres marxen en la meva maleta, cada dia més lleugera.
Aqui hi deixo el meu cor, per tant, no trigaré a venir, no puc trigar, la pena se'm menjaria. Per sort, no vaig tan lluny com no poder tornar sempre que vulgui, tot és provisional com sempre, no hi ha res definitiu.
I tampoc se que passarà, una sensació que sempre tinc, mai se que vindrà demà, com si el meu ser inestable mai es vulgués estabilitzar en cap cantó, no se si sóc jo o que no em faig mai res meu, no en tinc ni idea, però igualment, quant marxo, sempe em queda el carinyo i la tendresa dels llocs viscuts.
Ja fa 2 mesos que em vaig interioritzant, cada vegada he anat aparcant coses externes en el blog i em vaig endinsant en la meva neteja interna, és una necessitat, com els fantasmes que tornen perquè tenen alguna cosa pendent, jo intento que tot quedi clar però evidentment és inútil en molts casos.
D'aquí em quedo amb uns quant veíns, que sense tenir un contacte d'amistat, me'ls he anat creuant pel poble i ens hem anat ajudant sempre que hem pogut, uns als altres. Aquests dies noto el carinyo de la gent, m'arriba sincer, em va bé, ja fa temps que dubto de la meva bondat, em costa entendre si sóc bo o dolent, tot i que entenc que abans mai pensava en la bondat o la malicia com una manera d'adjectivar a una persona, però és una de les coses que han canviat dins meu.
Nessecitava aquests dies retornar al meu passat, però no me'n surto, suposo que la meva tàctica és no intentar-ho mai més, però encara hi han coses que no marxen del meu subconscient més conscient. El llit volador queda a l'altre pis, ja em vaig despedir d'ell, sapiguent que ningú més el farà volar, m'agradaria sentir l'olor que fa, a vegades amb l'olfacte aconsegueixes borrar el present i quedar-t'he amb el més bonic d'aquells instants.
Recordo perfectament el primer dia que vaig arribar a veure el que seria la nostra cova, estava molt content de veure la meva llar, per fi, després d'uns dies intensos, sense casa, però amb un orgull i una força que tot ho solucionava, em movia pel cor, ja fa temps que em moc per la ment i no en se gaire d'això.
No nego que me'n vaig amb tristor, no pot ser d'una altre manera, tot i que un lleuger somriure em mira de lluny, com si m'indiqués que el camí és el que he escollit ara mateix, espero que si, no se si m'ho mereixo o no, però tota aquella flor que m'acompanyava a tot arreu s'ha anat esvaïnt, em costa que les coses em sortin com jo vull, abans pensava que si ho creia amb molt força, tot es complia, ara ja no ho crec, sóc massa pràctic, tot i que la meva part volàtil m'avisa cada dos per tres.
Potser encara em nego a no enlairar tot  el que he viscut, o potser la part pràctica ja no em deixa enlairar-ho, com si el fet de que no hagués anat bé una cosa borri tota la força anterior, no ho se, dubto del que sóc des de fa molt de temps i anys enrera mai ho dubtava, tot i la tristor o alegria del moment, jo no dubtava de qui sóc, però l'última descripció m'ha fet molt mal, m'ho he cregut i aquells que sense saber i sense mala fe em van destrossar el més gran que jo tenia, tan sols els demano que un dia em perdonin, perquè sóc d'una manera que el que s'acosta a la meva essència , encara que sigui per veinatge del que jo estimo, necessito les paraules, la meva gran medicina, les paraules.
Però no han arribat, vaig entregar les llagrimes via mail, vaig entregar el meu amor perquè pensava que igual que a mi m'arribava de lluny, a ells els podria fer una mica de compassió, en ells si que la buscava, m'aferrava a l'últim somni que he tingut a la meva vida i no, no van contestar, posant el meu gran amor en un lloc que mai s'hauria merescut, ni tan sols el meu dolor expresat en crit d'auxili, va despertar tendresa...mai em van entendre ni el que me jugava amb tot alló, tan sols jo ho he sapigut i ho he rebut.
L'abandó va ser molt fort dins meu, es van trencar moltes creences meves, suposo que l'història s'ho valia, però mai he sapigut apendre res de tot allò, tan sols les paraules del silenci i els aires dolents de paraules abans inexistents en mi, m'han fet que res hagi sigut com sempre en la meva vida, parlat i escoltat, no tan sols amb bofetades tan fràgils com les que et venen de lluny i sense possible resposta, son fràgils però costen molt més d'empassar.
Ella també es queda aquí, aqui vaig viure el millor del conte i el pitjor, i la força que deia de mi que era invencible es va quedar allà, en un lloc inexitent, en un lloc que sense mai deixar de ser bonic mai va existir. Es va obsesionar i va lluitar fins a creure's que era impossible i m'ho vaig creure i aquí a Sant Jaume, es queden els ultims desitjos meus de creure en tot, ara tot tindrà filtre, tot passarè pel món, jo ja no ho podré repetir, ella fins i tot seguirà apenada per la persona que just el mateix temps que jo, li va dir adèu, seguirà amb el seu dolor i jo amb el meu de saber que tot allò era una altre repetició, la dècima que se li escapava de les mans i de la seva capacitat de treure màgia de tot arreu, no tan sols de mi, com jo pensava que era.
Em repeteixo fins la sacietat sobre tot això, però no es més que una conseqüencia de tot el que he sigut fins aquell moment, jo ho vaig fer únic i mai m'he sentit únic i des de fa un temps em sento que m'ha abandonat des del cantó més fràgil meu, quant vaig flaquejar, no quant era un valent, que s'arrapava al meu caminar exclamant que també en ell es veia reflexada....l'he de cuidar-em va dir- se que em necessita-em deia...jo també la vaig necessitar en la meva vida i no tan sols en la seva, tal i com vam viure-la i com mai la vaig deixar de cantó en els seus moments més dur...va arribar el meu i mai més va tornar.
A Sant Jaume deixo aquesta part tan dificil, amb la mateixa sensació de sempre, però amb una esperança ferma, que l'última resposta plena de compassió bonica, em permeti entendre que allà on m'han guardat no em mereixo estar, perquè justament ella mai guardava res, ho deixava en stand bye, a mi m'ha ben guardat en la mateixa caixa que si conserva i un dia, quant sigui vella, la mira, entendrà que vaig perdre en tot això, encara que s'encaparri a veure-hi un fet de parella i jo li exterioritzi així, però jo se que no és això en el meu intern, se que parlo d'una cosa que mai entendrà però jo si que l'entenc, és meva i la vaig confondre en aquelles guerres de possessió i d'haver traït, quant en realitat era molt més gran que el mateix guió de tantes pel.lícules, era el jo...per això sempre es va entendre el mal que vaig fer jo, però mai el mal que se'm va fer, perquè si fos així, algú m'hauria donat alguna paraula que pugués entendre.
Rodejat de caixes omplo els pulmons amb l'aire que vull respirar, agafaré "carrerilla"...i ressucitaré amb força, ara si que ho he de fer.