Estàndard

La tàctica és aprofitar-ho tot, no perdre detall, mirar per tot arreu i captar les coses que t'arriben, sobretot si és amb sinceritat...
No suporto que em mirin com a home, em fa un mal terrible, vull primer ser persona, si no em perdo...per tant avui ha arribat en el moment just, d'algú que tinc conexió, que no necessito res més que això, valorar deixant de banda les coses secundàries....
No m'agrada que em tractin d'una forma estàndard...m'explico : la suma de dues persones s'anomena món, un món creat per dos, sigui amistat, sigui amor, sigui un dinar casual amb algú que mai més veuràs, sigui un company de feina...amb cada persona construeixes un món nou, el qual dura el que dura, pot ser efímer o infinit fins el finit de la vida.
Vivim en una societat on sembla que hi ha un sol camí, com si no veiessim que n'hi ha mil, però acceptem les regles o no... en el meu cas les accepto i camino per on toca, més encertat o no, però hi camino.
Però no, en la vida personal hi han mil camins i mil móns diferents, cada món té les seves pròpies regles, no escrites en general, ni tan sols pactades, es van formant durant el coneixement i segurament no paren de nèixer clàusules a mida que passa el temps, però no cal parlar-ne, és així...
Aleshores hi han coses que es repeteixen a la vida, de fet no és repeteix res però ens creiem que si...si un món es destrueix o s'han de canviar parts del contracte emocional, les solucions no poden ser estàndars, no pots dir jo sempre he reaccionat així i per tant ho tornaré a fer , treus tot el valor a l'altre persona i el col.loques com una repetició més de la vida i sobretot, mostres un egoisme i poca empàtia respecte l'altre, deixa de ser especial, no és fa mal conscientment però diminuteix a l'altre i el posa al mateix lloc de tothom...
Avui torno a estar bé, potser és un error aconseguir la seguretat a través dels altres, no ho sé, però no deixo d'aprofitar aquest privilegi...i estic bé perquè m'han tractat com a persona per sobre de tot, m'han valorat com el que sóc, que en definitiva no sóc més que això : una persona...a partir d'aquí t'escullen o no t'escullen, aquí està el valor que li dones als que esculls i et donen els que ho fan en tú...
No vull dependre del que he sigut, ni per les coses bones ni les dolentes...he fallat a gent, no espero que el meu passat amb ells recompensi el meu error, si el solvento segur que ajudarà el que hem viscut junts a arreglar les coses, però el present és el que hi ha i si he fallat ho he d'assumir i la suma de mérits anteriors no poden servir d'excusa... segurament igual seria a l'inversa, sempre partint de que hi hagut estimació evidentment, el que has fet malament abans no pot ser excusa perquè em vegin sempre igual, o sigui que parlaria d'una mena de cap-i-cua...
Jo necessito el present, és aquí on em sento responsable dels meus actes, tan fa el que he dit abans i el que m'han dit, la realitat està aqui mateix, ara mateix, no cal buscar més ni excusar per salvar les coses...si o no, les coses son com son...no hi ha més...
A vegades me n'adono que jo mateix no canvio l'opinió, la tinc tan cicratitzada en el meu intern que tan fot el que em digui l'altre, potser m'està mostrant el camí, potser m'està llençant senyals, però jo obstinat crec, perquè no escolto, que està reaccionant com estic acostumat a que reaccioni i tothom. I és aquí on m'obolido del món que els dos hem construit i torno a tractar d'una manera estàndard a aquella persona única, ni més ni menys única que totes les persones i que tots els món que amb elles he construit en la meva vida...no és just, per salvar el meu cul no és just treure mèrit a una altre persona...
Quant coneixes tots som diferents i a vegades, quant t'apartes sembla que tots siguem iguals...
A l'inversa passa igual... em passo hores, dies intentant explicar el que és bó per mi, però tan és, l'estàndard torna sempre..."perquè jo a la vida sempre he actuat igual quant m'ha passat això"....potser ens toca apendre o desapendre, potser ens toca escoltar i aleshores valorar, potser ens toca ser sincers i dir: vull salvar el meu cul per sobre del que tú necessitis...potser així tot seria més fàcil i sobretot més comprensible i coherent...hi ha un llarg recorregut entre les paraules i els fets, un recorregut en molts casos, plé de circunstàncies...però sempre penso que la realitat està en les paraules, l'inici està allà...però és clar, el resultat son els fets, per tant el recorregut perquè sigui guanyador i triomfi el que va sortir de dins teu, ha d'estar per sobre de les circunstàncies i evidentment, d'actuar d'una manera estàndard, si així ho fas, res de l'inici pot ser veritat...perqué en l'inici ets únic, si al final ets com tothom, el fet inicial també passa a ser circunstancial...o sigui : res.