L'art de viure

Porto uns dies mirant fotos, s'acosta el Nadal i sóc dèbil i em poso melancolic en molts casos...
Avui he anat als orígens de la meva aventura gironina...en un lloc molt especial que li tinc un carinyo brutal...curiosament no és la casa on vam anar a parar, és un indret al mig del bosc de Can Vilà, on sortia a passejar els gossos i que vaig tenir una trobada molt especial amb el meu pare...
Jo havia sortit de bon matí i ell s'havia quedat dormint a casa...quant es va despertar va sortir a fer una volteta pel bosc que teniem davant de casa, cosa que feia sempre que ens visitava,  i no sé perquè, quina tonteria, aquell encontre va ser especial...
Jo sempre m'estirava a la gespa mentres la Cuca i el Nanú voltaven...moltes vegades tornaven amb menjar que mai sé d'on treien...una vegada la Cuca va venir amb un pastís a la boca, era gelat, per tant em vaig imaginar que devia existir alguna familia allà a prop de pícnic i celebrant l'aniversari del nen...de sobte la Cuca apareix pel mig del bosc i com que era una pastora alemanya els devia impresionar als comensals i van fugir corrents, deixant el menjar en mans, o  en potes de la gran depredadora...que per cert, era la gossa més inofensiva que he conegut mai...
Aquell dia va aparèixer el meu pare i em va fer molta ilu...vam tenir una conversa bonica, rodejats de natura i aquell espai sempre més l'he visitat...
Un dia, anys després, plovia molt i no sé, serà una tonteria, una sugestió de les ilusions, però estava allà, olorant moments del meu passat i de sobte vaig notar l'alé del meu pare darrera meu...ja sé que era el subconscient, però va ser un instant màgic, bonic i de fet en el meu recorregut emocional geogràfic, aquell indret té un lloc preferencial...
És curiós el temps, les etapes, els moments, els estats d'un mateix en cada moment...avui estava escribint com un boig i tambè parant, ja que estic fent una composició amb fotos de la gent que més he estimat i estimo de la meva vida...pensant en cada instant com m'he pogut convertir en tan solitari moltes vegades...no  he rebut mai mal, potser jo mateix me l'he creat per no entendre un fracàs amorós, però mal, no sento que l'hagi rebut, no m'he de protegir, però tot i així em fa por estimar, cada dia més i em fot molt, moltíssim...
Semblarà una incongruència, fins i tot diria que potser no sé estimar bé, no ho sé, ja sabem que no n'hi ha prou en estimar, s'ha de fer bé, potser aquest és el meu error, però tot i així mai paro de pensar en la gent que han omplert el meu passat i alguns segueixen omplint aquest present...i els guardo un carinyo molt gran, i no el puc fondre, i a vegades em fa molt de mal i no sé perquè em fa mal, però me'n fa...
Crec que no sé estimar bé, quant m'hi poso, dec estimar tan que ofego, per tant marxo a la meva cova, amb por de mostrar-me, i em tanco...ahir vaig quedar, avui he anat a casa d'un amic del poble...m'obligo a veure la gent, perquè em va bé i perquè no puc deixar de ser social, perquè ho sóc, és evident.
Però m'he tancat massa, ja fa temps que tinc més intenció que moviment...miro enrera: al meu pare, al meu avi, un va descartar la part social tot i que queia bé a tothom, l'altre mai va deixar de ser-ho, era quasi una necessitat pel meu avi relacionar-se amb la gent...sempre m'han dit que jo sóc calcat al meu avi, m'ho ha dit molta gent...però ell es va passar tota la vida ajudant a la gent, portant gent pobre a casa, no cobrant les visites de metge a la gent que no podia pagar, escoltant a tothom i jo mai he pogut excercir això, més aviat m'han ajudat...i finalment m'he tancat i porto anys intentant descobrir el perquè...de sobte exploto i no paro de veure gent i em sento feliç i content perquè sé que és el meu estat natural...
L'altre dia l'Aida em deia que abans sempre reia i ara em costa molt més i és cert, em costa molt més ,el dia a dia em pot en molts casos, sé que depen de mi, de ningú més que m'afecti més o menys, però no nego que em pot moltes vegades...
Després me n'adono que quant estimo molt depenc molt de l'estimació que rebo i això no és bó, però és clar, sóc humà i agafo el camí més ràpid perquè no em passi, simplement m'amago...
Però jo vull ser artista i tinc quaranta-dos anys, però vull viure de l'art, sé que això em canviaria tot el meu dia a dia...no perquè pateixi en la feina, m'agrada fins i tot, a vegades poso el xip d'autòmata eficient i a vegades em deixo portar per les emocions, la meva feina em dona per les dues coses i funciono, per tant quedo bé i em sento a gust...però la meva ment no para mai, necessita més...quant em poso solitari em poso a prova, ara amb el Nadal a tocar encara em poso més a prova...és una putada, perqué necessito crear sempre, el que sigui, però crear...i la putada és ser un artista de sentiment, perquè sé que el meu cor és d'artista, però no poder excercir cada dia aquesta gran passió em fa mal, i cada dia més...és una sensació extranya...i allà, en l'art de crear jo sóc un altre, sóc feliç i perdo la necessitat dels altres, que no vol dir que no els estimi, al revés, els puc estimar amb tranquilitat...és absurd, però si un dia tingués un reconeixement extern jo m'alliberaria de mil coses...però per això has de tenir un dó molt fort i gran i constància i jo em perdo en cada raconet del món i no tinc cap dó que m'ho permeti...
Avui escoltava Pink Floyd mentres escrivia, i pensava que no és cert que els homes no sapiguem fer més d'una cosa a la vegada...jo escrivia, escoltava de veritat la música i reia mirant una serie de la tele, tres coses a la vegada i crec que les he fet les tres intensament...i la barreja de totes les coses ha tingut un resultat, que és aquest escrit...jo mai he pensat que sóc especial, tot i que ho he dit alguna vegada, però sempre ho he dit perquè em feia por qui ho escoltava, però qui ho diu és que no ho és, és una auto-ajuda i prou, d'algú que és dèbil...jo sóc dèbil, mai ho he amagat i suposo que al no fer-ho mostro tambè la meva part forta, suposo que és així...però cada paraula, cada cosa que em diguin, cada vegada que em diuen que sóc especial m'ho crec, i m'ho crec perquè jo penso que no ho sóc, i quant m'ho crec és perillós, perquè em poso en la corda fluixa i depenc de l'altre...puc estar sempre entre la raó i la bogèria...la bogèria son l'art per mi, és quant puc deixar-me anar del tot, la raó em frena sempre, és la meva cova principalment...
No sé viure agafat a una seguretat, no n'he sapigut mai...