Un gran amor

Han passat anys, ja molt de temps, avui l'Aida em parlava altre vegada de tú, sempre ho fa, i jo cada dia tinc més clar moltes coses...
Potser he trigat massa per reconèixer els teus mèrits, de fet ahir mateix llegint un escrit pensava en tú, cada cosa que em passa a la vida t'enlaira una mica més...
Era com incontrolable i va durar molt... sé, i ho tinc clar i ho he acceptat que jo no devia ser l'amor de la teva vida, però a mida que passa el temps me n'adono que jo si vaig viure la meva història real d'amor, potser l'única real que tindré en tota la meva vida...
El temps, tan sols el temps i havent oblidat ja el desquici i el patiment, he entés que ningú em podrà entendre com tú, aquell efecte mirall tan màgic, aquella música on les meves llàgrimes d'emoció eren simetricament escoltades i reflexades en les teves, i feiem aquella melodia muda que crec que ni nosaltres mateixos podiem entendre...tot se'm va escapar de les mans, amb tú res entrava en la raó, tot era tan intens que no podiem excercir en cap moment la calma per solventar les coses...sobretot jo, ja passional de per si, i que la teva presència em col.locava en un lloc que ja no quedava res de ment en cada acció que feia a prop teu...
Quant ho explicava als pocs que ho sabien, em sentia un privilegiat, i sé que ho vaig ser... de fet el present encara m'ho ha fet veure més clar, com m'entenies, com m'estimaves i com has sigut l'única persona que has descontrolat davant meu, perquè erem irressistibles un per l'altre...sempre retornes, tot el que em passa avui encara et dona més mèrit...
Per sort res ja em fa dolor, tan sols tinc un somriure per tú...saps millor que ningú el que m'ha costat no plorar el teu record, en aquest cas ni tan sols la meva tendència a magnificar les coses podria compatir amb la realitat que vam viure...
I per fi, com em vas reclamar tantes vegades, t'he posat en el lloc que et mereixies, sentia massa per fer-ho en aquell moment, ni tan sols puc parlar de cap sentiment humà per definir-ho, no es pot definir, ni jo ho podria entendre ara mateix...curiós com res ens aturava en un inici, com tot quedava en segon plà sempre, com estavem tan amunt que sempre ens moviem en un lloc totalment conegut per nosaltres...tu ho vas dir: és com tornar a casa...la teva casa, la meva casa, i en aquell cas , la nostra casa...
Porto una setmana molt dura, segurament ja coneixes la meva auto-flagelació dels actes que he fet i no he acceptat...de fet el problema és que necessito el perdó dels altres, amb el meu no en faig prou...potser perquè si has fet mal algú un auto-perdó no serveix...i tampoc és perdó exactament, no sé ni com explicar-ho...potser si t'ho digués m'entendries, el més extrany de mi era entés a la primera per tú...era realment alucinant !!!
Però es clar, estavem en el món, potser vam trigar molt a veure que hi erem, ens haviem muntat el nostre propi, per moments erem invencibles, i mai havia tingut tan poca por en tots els moviments...curiosament la vida em dona coses que el present a vegades cru et fa oblidar o col.locar en el lloc que realment era: una falàcia, una tonteria...jo, encaperrat a repetir alguna cosa tan extrema, perillosa, però fascinant, he anat confós moltes vegades...com diu la veu de l'infant que tinc a casa meva i tambè a dins meu : des d'aleshores mai més he tornat a ser el mateix...sincerament, ho vaig tenir tot, absolutament tot, tots els meus somnis estaven dins teu, i tot i que les sensacions que apareixien em sorprenien, cap ni una em semblava nova...és com si ja les tingués a dins però faltaves tú per detonar-les...
Evidentment ni tú ni jo ni el que sentiem era humà, per tant en el món estavem condemnats a l'adeu, crec que els dos ho sabiem i per això marxavem tan ràpid a la nostra estrella, no en voliem ni sentir a parlar del que passava allà baix, teniem pànic a que les cames tornessin a destruir les ales que haviem construit...perdona, m'equivoco, no les vam construir, ja les teniem, però ens vam trobar dos voladors camuflats en unes persones normals i cumplidores...
Amb la facilitat que ens vam enganxar era evident que ens costaria molt desenganxar-nos, era quasi impossible, suposo que els dos, sobretot tú, vam tenir que fer un esforç...jo, com sempre, vaig ajudar molt amb les meves actituts típiques de mi, ja saps de que parlo, actuacions estelars, moments de deliri que no sabia frenar...
Però mira, avui trobo a faltar el meu pare, perquè li vull explicar moltes coses, moltíssimes, ell tambè m'entenia sempre, les llàgrimes que ara baixen dels meus ulls venen directes del cor...estic hiper emocionat pensant, porto dies pensant i recordant...el trobo a faltar molt...ja saps que tinc altre gent que m'estimo, però aquí a la terra tots anem de bòlid, no tenim gaire temps, ja ho saps, i segurament el meu pare, potser perquè sabia ser espAcial, era l'únic que avantposava la gent al temps...tot i que ni tú ni jo en sabiem d'això, entre tú i jo si que ho aconseguiem...si, et trobo a faltar, avui molt...no pateixis, no és cada dia, ja t'he guardat el somriure al recordar que cada detall que em vas anar presentant era un regal inmens, alguna cosa havia d'apendre de tot allò...no et nego que la realitat que em vas mostrar em va agradar molt més que la que em toca viure dia rera dia, per tant tambè l'efecte de la teva essència ha sigut contrapruduent en el meu ser...ja saps, vas explotar amb fortalesa, accepto totes les parts que vaig perdre allà...m'ha costat molt retornar al meu caminar després d'alló, moltíssim, vam barrejar masses coses en l'aprenentatge, però com sempre, el temps passa, no ho cura tot, però si passa i permet endolcir les coses... saps? ara parlaria hores amb tú, moltes, perquè ho necessito, ho necessito més que mai, algú que entengui la part menys racional de mi, la més màgica, la més voladora, que mai la vull perdre i aquí segueixo en la meva lluita...ningú m'ha fer sentir tan especial, perquè no era fruit d'una imaginació teva, si no que realment em veies especial, igual que jo a tú, perdona per fer-te baixar d'aquella manera tan brusca, ara ho he entés , salvant les distancies, m'ha tocat tambè descendre d'una forma brutal i em vaig fotre un bon mastegot...i tú em cridaves el que necessitaves i jo anava a la meva, perdona per no saber estimar de debó, tot i que saps millor que ningú el que et vaig estimar i que part del final inesperat del conte era degut a que res en mi, respecte a tú, era controlable...quins anys més intensos!!...per mala sort, per un escriptor fustrat, aquell regal va ser la novela d'amor somiada i viscuda que mai en podrà sortir del tot....et prometo que ho he intentat, però sempre retornes...ara si, però, amb un gran somriure...i una intensa emoció...gràcies de veritat...

Aquest és l'escrit que m'ha fet pensar en tú :

Potser l'única diferencia en aquest escrit per mi és que sóc incapaç d'escollir la calma, ja ho saps...

" dicen que en nuestra vida tenemos dos grandes amores, uno con el que te casas y vives para siempre,
puede que el padre o la madre de tus hijos...esa persona que consigues la compenetración máxima para estar el resto de tu vida con ella...
Y dicen que hay un segundo gran amor, una persona que perderás para siempre. Alguién con quien naciste conectado, tan conectado...que las fuerzas de la química escapan a la razón y les impediran, siempre, alcanzar un final feliz. Hasta que cierto dia dejarás de intentarlo, te rendirás y buscarás a esa otra persona que acabarás encontrando.
Pero te aseguro que no pasarás una sola noche, sin necesitar otro beso suyo, o tan siquiera discutir una vez más...
Todos saben de que estoy hablando. porqué mientras estan leyendos estas lineas, se les ha venido su nombre a la cabeza...te librarás de el o de ella, dejarás de sufrir, conseguirás encontrar la paz ( la sustituirás por la calma), pero te aseguro que no pasará un dia en que no desees que esté aquí para perturbarte, porqué a veces se desprende más energia discutiendo con alguién que amas, que hacer el amor con alguién a quien aprecias"

Paolo Coelho