Sweet Caroline

Hi han escenes que m'han quedat d'aquesta gran peli. Una és la conversa entre la nena i el protagonista quan ella està patinant.
Però aquesta , la que tots canten la cançó Sweet Caroline la trobo preciosa :

                                     
És una peli senzillament entranyable: cada personatge, el clima que es crea, la relació d'amor entre la nena i el prota, tota ella és preciosa, i suposo que cadascú de nosaltres es pot identificar amb algún dels protagonistes, o d'una miqueta de cadascún dels amics que comparteixen una porció de la seva vida amb nosaltres.
Em venia de gust veure-la avui, és un altre de les pelis que una vegada a l'any miro, m'encanta i em fa pensar moltíssim i m'ajuda en totes les meves decisions.
Per moments m'agradaria rodejar-me dels meus millors amics i arribar a un clima com aquest, però hauria de ser en un poble com el que surt a la peli i en un bar exactament com el que també es veu en l'escena...i evidentment un pianista faltaria però ja tinc algún músic entre els sers més estimats.
Avui Sant Esteve, ja queda menys!!...he declinat l'invitació per anar a dinar. Prefereixo quedar-me a la cova escrivint i mirant pelis. Per la tarda ja veuré una de les persones més importants en el meu present.
Ara fa un any estava a punt de fer el canvi i no, no l'he fet del tot bé, però vaja, he ensopegat en la mateixa pedra de sempre, que és meva, tot i així un esglaó si que l'he pujat i això ja és molt!!
Aquests dies he errat altre vegada entregant paraules a gent que no tocava en alguns casos, en això mai aprenc, però ja està fet i suposo que és el que el meu intern volia i així ho he fet...el silenci s'ha esmicolat amb les paraules dels altres, i m'animen a entendre el més fàcil i repetit del món: s'ha de valorar el que un té i no el que ja no té...tot i que la meva peli mental sempre m'envia escenes que m'impedeixen que mai miri enrera.
Ahir vaig guanyar a la quina, però no ho vaig dir, vaig callar, no em venia de gust ser el protagonista ni tan sols d'una partida d'aquest joc que em recorda el quinto de Matadepera i Terrassa....tot i que haig de dir que ni punt de comparació l'animació que hi havia en el Vallés, cada número era una festa!...aquí s'acosta més a un bingo més formal, però està bé, és divertit.
Vaig estar rodejat de nens, segueixo amb l'imán quan els tinc a prop, no sé si tenen un sext sentit per captar els que son adults de creença i els que tan sols seguim per inèrcia...però jo els mirava i m'emocionava, corrents amunt i avall i em va arribar un pensament que tenia cada dia quan era un marrec:
" quines ganes que tinc de fer-me gran, per poder fer sempre el que vulgui i no donar explicacions"
Quan ets gran és quan més explicacions dones...m'ha fet gràcia pensar això...mai em podria resistir a crèixer, perquè seria inútil fer-ho...però cada dia noto l'infant més lluny...però ahir, mentres aparentava un adult jugant a la quina, em va retornar el nen i em demanava moltíssim...és curiós, no és per fugir de les responsabilitats, aquestes son els coses més fàcils de seguir...hi han stops, senyals de prohibició i molts cediu el pas, es tracta de no fer moltes infraccions i si en fas una doncs et tocarà pagar-la... ( aquestes normes no son per tothom igual, això és evident)...però si que la lluita ha de seguir en continuar pensant que la vida no es tan sols omplir hores, les que et queden, les que no et roben ( sempre pensaré que me les roben quan faig el que toca)...a vegades penso que quan ets petit tot passa més lent perquè no has d'omplir res, tot s'omple sol, és una sensació que tinc i ara de gran, tot passa molt ràpid, ja que molta cosa ja està feta i escrita...em quedo amb les pàgines en blanc que cada dia hem d'omplir...i que la tinta segueixi sortint de molt endins del meu cos...