Un gest

Un gest, tan sols el gest de la valentia sense esperar el resultat final de l'acció, un gest on la coherència d'un mateix ha agafat el timó...ja l'he fet, és com si kilos i kilos hagin marxat de sobte del meu caminar...és un gest del cor, me'l demanava feia dies i de sobte, em començo a alleugerir molt...
Me'n falten uns quants de coronaris, en concret quatre, no n'hi ha cap altre, de pràctics en tinc mil però son pràctics, per més que m'hi posi no depenen tan del que faig o deixo de fer...
La muntanya russa, com sempre, fa el seu efecte...la sort de pensar és saber que l'auto-coneixement no permet tantes sorpreses...
He passat una època genial, però dissimulava així els detalls emocionals que necessitava resoldre, però tambè era necessari dissimular, conscient de que ho estava fent, és clar...
I de sobte, en plena dissimulació, un atac de realitat coronària, i segueixo dissimulant uns dies i quant menys m'ho espero, un altre atac, fins que al cinquè ja paro i penso que ja no puc dissimular més, per tant m'he d'enfrontar a coses que porten càrrega emocional...
I em tanco a la cova altre vegada, per pensar, per reflexionar...entrego un somriure al carrer però jo ploro de dalt a baix, sense por, permetent que el plor domini el meu dissimular...quant ho accepto, quant ja entenc que les llàgrimes, visibles o no, em reclamen, m'arriba el primer atac de valentia, una valentitis és diu...i segueixo plorant, i un altre sotragada de valentia em crida, fins que a la cinquena ja dic prou i deixo de plorar i m'hi enfronto...no depen tan sols de mi... però els meus actes, si és un fet emocional, si que depenen de mi... allargo la mà, no puc fer gaire cosa més, falta que l'acceptin, però jo ja he tret un boçí de valentia...i agafo confiança i ara, un darrera l'altre, aniré esmicolant les meves pors i aniré derrumbant l'imán que no em deixa enlairar-me el suficient del terra, just els centímetres que necessito...
Per sort, conec el límit, jugo amb ell, sense perdre el control, ni quant estic plorant de dalt a baix, mai perdo el control dels detalls emocionals...vull dir que sé perquè estic com estic en un moment de plor i tambè en un moment de felicitat, sóc massa exigent amb mi mateix com per dissimular tota la vida...
Ja fa temps que m'he acceptat així, per tant no em puc queixar ni en els mals moments...ment, cor, cos, tot va junt però cadascun d'ells té vida pròpia e individual, tot i que la suma d'ells fa el resultat del present de cada persona...però de tan en tan s'han de separar i mirar-los un a un i escoltar el que et demanen i oferir les millors solucions o ressolucions al que t'estan reclamant...
Ahir va ser la finalització d'una altre etapa, som milers d'etapes, infinites etapes que s'acaben, suposadament, quant marxem d'aquesta terra...però jo noto quant s'acaba cadascuna d'elles, de fet és el moment d'utilitzar els tres arguments a la vegada : cor, ment i cos, i començar a treballar, ara si, fora de la cova...
Si perdés el control, no me'n sortiria, ja que el límit era ahir, vaig escollir o la casualitat em va fer escollir una persona que estimo per poder deixar de plorar...tambè és curiós que fos així, però tot, sempre, passa per alguna cosa, per tant, també li he d'agrair...
I avui he rebut resposta del meu primer acte de valentia i tambè li he d'agrair a una altre persona que estimo molt, però ara ja puc mirar altre vegada i torno al meu estat de felicitat i emoció continua, ja puc tornar a oferir...
Avui estic content, molt content...el fet de ser un muntanya russa tota la vida, fa que els moments de serenor i felicitat els notis amb molta intensitat...és cert que tambè els tristos tambè els notes moltíssim, baixes de molt amunt, però ja he firmat aquest pacte amb mi, no em desagrada...
No sóc a l'únic que li passa, de fet a molta gent li deu passar, tot i que jo sóc suficientment egocèntric com per explicar-ho publicament...no és una necessitat, sempre penso que compartir els pensaments ens pot ajudar, a mi sempre m'ha ajudat escoltar-los dels altres, perquè sempre hi ha un detallet que pot ajudar, potser quant les llàgrimes son les que dominen el present o potser quant alguna emoció ens està enlairant molt...
Estic seré perquè he plorat bé, com diu la poesia:

Llorar a chorros,
llorar la digestión.
Llorar el sueño.
Llorar entre las puertas y los puertos.
Llorar de amabilidad y de amarillo.
Abrir la canillas,
las compuertas del llanto.
Empaparnos el alma,
la camiseta.
Inundar las veredas y los paseos,
y salvarnos a nado de nuestro llanto.
Asistir a los cursos de antropología,
llorando.
Festejar los cumpleaños familiares
llorando.
Atravesar el África
llorando.
Llorar como un cacuy,
como un cocodrilo...
si es verdad que los cacuys
y los cocodrilos
no dejan nunca de llorar.

Llorarlo todo,
pero llorarlo bien.
Llorarlo con la nariz,
con las rodillas.
Llorarlo por el ombligo,
por la boca.
Llorar de amor,
de hastío,
de alegría.
Llorar de frac,
de flato, de flacura.
Llorar improvisando,
de memoria.
¡ Llorar todo el insomnio y todo el dia!