Notícies d'aquí, notícies d'allà

Escoltant Nirvana en un bar d'Olot que vaig descobrir ahir, un dels cd que més carinyo li tinc : Nirvana escoltada acusticament...m'hauria quedat hores fluint  d'aquella música i aquest ha sigut el detall d'avui que m'ha enlairat en una dimensió un xic més màgica...
Arribo a casa. Avui per sort he treballat menys, portava uns dies que no parava! i si el meu cos s'estressa, tot jo m'estresso i m'impedeix pensar i jo vull pensar...
I un altre regalet a casa : " Le Meteque" del George Moustaki...ara ja volo!!...em falten dies per fer-ho com el Peter Pan, com el trobo a faltar! i em falten dies per navegar com un pirata però de tan en tan surt un o l'altre, el descobridor de tresors i el que eleva els tresors a una dimensió molt enlairada...
I cada dia costa més poder reconèixer que hi han parts de mi que es mantenen fidels a l'essència, suposo que és l'edat, però es mantenen, no en tinc cap dubte. De fet, quant em desvio d'aquest món paralel, d'aquest món que suposo que tothom té, em perdo una mica en la bogeria de l'actualitat...
Els colors han tornat de sobte, refent una escultura o una obra d'art que s'anomena volar...no s'ha de perdre la part pràctica per fer-ho, tan sols alliberar tot l'extern que cada dia ens arriba i col.locar-te en un indret una mica més auster de luxes però increiblment generós de sensacions...en elles estan tots els que estimo, cada sensació es divideix en mil bocins, i en cadascún d'ells hi ha part d'algú important per la meva essència, que es manté fidel i que s'alimenta del més important del meu caminar: els sentits. Ja m'he repetit mil vegades en el  tema....
Però és que tan complicat veus algunes coses que quant retornes a l'inici, a la fluidés de sentir i prou, tot agafa un altre caire i un altre color...
La música activa els sentits. Crec que ningú pot deslligar la música del que ha viscut i del que viu, és genial deixar-la entrar i sentir-la...no cal un ambient adient, tan sols tancar la porteta que no permet escoltar de dalt a baix, del cap als peus i obrir tots els sentits, un a un, perquè la música la pots tocar, la pots escoltar i fins i tot la pots devorar.
Curiós que mentres escric això em truca un company i em demana ajuda, li toca fer la feina que feia jo abans a L'Escala...i vaig obrint parentessis i tancant-los sense cap problema, ara vaig a una realitat, ara torno a l'altre... a les dues entrego un somriure, crec que val la pena que sigui així...de fet el somni seria que els dos camins mai fossin paralels, que un dia es trobessin i anessin agafadets de la mà...a vegades es pot, a vegades costa...
Ahir mirava les notícies, ja he dit mil vegades que és un error fer-ho, però vaja, les mirava com dissimulant, de fet eren escrites en un diari...
Llegia per sobre el drama de la matança dels Estats Units, potser hi havien tres pàgines dedicades al crim o a la bogeria...i no dic que no ho entengui, evidentment que si...però de sobte veig una notícia petitona, molt petitona i m'agafa per llegir-la...10 nenes d'Afganistan moren per l'explosió d'una mina anti-persona...i practicament no se'n deia res, com si no fos important...és que al morir a l'Afganistan ja no és el mateix?...que jo sàpiga Estats Units no pertany a Espanya o Catalunya, i l'Afganistan tampoc, a efectes patriòtics ens queda igual de lluny crec...anti-persona, buf!! escoltar això ja em posa els pels de punta, és com els danys colaterals d'una guerra, o com tantes paraules que tan de bó no hagués de llegir mai...així em resulta impossible escapar de la realitat, de fet no vull perdre mai aquesta consciència de que mentres no hi hagi justícia ni que les coses s'anomenin pel seu nom aqui o allà, les coses seran complicades d'entrendre si fas servir la lògica humana....perquè tots som humans no?...a vegades penso que no, que els d'aquí si que ho som i en altres llocs, quatre valen per un...i m'indigno!!
Ahir pensava en la Mafalda, ja fa anys de que el geni Quino va deixar de dibuixar-la i el seu discurs segueix vigent per un dia com el d'avui...s'han de canviar els punts conflictius geograficament i practicament seria el mateix...vol dir que seguim avançant massa lentament en les desigualtats...
I ho sento molt, sento moltíssim que aquí ens arribi la misèria i ho sento de tot cor, però:
Entenc que hi han països que estan absolutament abocats aquesta misèria, desde fa anys, molts els hem explotat ( dic nosaltres com a països, no com a persones), i de mentres nosaltres hem viscut de conya...ara tot se'ns escapa de les mans, per culpa d'uns quant gilis que ens han portat fins aquí, però fins ara nosaltres miravem les desgràcies alienes d'altres indrets com una cosa petitona, com si hi estiguessim acostumats...ves a saber si ens tocarà a nosaltres aviat i un dia no tan llunyà, en un diari de la Xina o de l'India hi veurem escrit en un raconnet d'un diari xinés, per exemple el Xino-Xano o el diari de Pekín:
- Unes quaranta persones moren a Barcelona a causa de l'enfonsament d'un pont en mal estat...
Perquè en general quant parlem d'aquí posem la quantitat exacte, quant parlem dels de fora a vegades tan sols busquem una proximitat de xifres...no sé, em costa entendré que un humà és diferent aquí o allà, igual que em costa entendre que els animals els posem a un nivell molt més avall encara...potser ens toca entendre que el món no s'acaba aquí i que és molt gran i que fins que no hi hagi un raconet que no tinguin els mínims garantitzats, entendré que encara ens queda molt per millorar...