Estarrufat

I em diu la dona:
- Tú ets el mateix de fa dos mesos?...et veig més estarrufat!!

Això de combinar cabell llarg i vent encara no ho porto gaire bé...de fet la setmana que vé me'l tallo, ja no puc més, no sé on posar-me les "grenyes" !!
He tornat a casa rebentat, molt cansat, estic cansat, escric perquè no he pogut en tot el dia i és una necessitat vital per mi, la nova pàgina NOT em provoca molta motivació, però no vull que em robi el temps de mirar altres coses...de fet penso , aquesta és l'idea inicial, que m'incitarà encara més a descobrir més espais fantàstics, però segueixo a tanta gent ultimament que no dono l'abast i no em vull perdre res...
Però el blog és vital per mi, és com la dossis mínima de paraules que necessito pel meu benestar, sense escriure em quedo a mitges, ho necessito moltíssim...sort que no puc fer esport com abans, que si no ja no sabria d'on treure temps.
Son les 11 de la nit, tinc tres nenes jugant per casa, i amb ganes de jugar encara més, estic cansat i estarrufat, potser mes estarrufat que cansat, no ho sé...
Avui he treballat en un poble que hi han hagut quatre robatoris en dos dies, la gent em parlava d'això...avui tenia l'intuició canina pel terra, gos que em mirava, gos que no encertava, he acabat acariciant i jugant amb els que em pensava que eren "txungos" i he acabat marxant per potes amb els que em miraven amb cara angelical...no ho he entés, crec que després de tants anys havia aprés a conèixer bé la raça canina, he vist que encara em queda força per apendre...guau!!

Bé, avui escric un article obligat per les meves ànsies d'escriure, poca cosa a dir, potser que és curiosa la meva feina, et permet crear un vincle amb la gent que visito que és agradable, agafes carinyo a la gent i te n'agafen a tú, és una relacio d'un minut, de dos, o potser de vuit i tan sols cada dos mesos, però t'esperen i els esperes, això tan sols passa en els pobles i és molt agradable...
Després vas pel carrer i tothom et saluda i no tens ni idea de qui son...quant vaig sol no passa res, però quant vaig amb l'Aida es repeteix mil vegades l'escena...em parlen, xerro i l'Aida pregunta qui és i ja hi som, perquè no en tinc ni idea de qui és, ni tan sols puc relacionar en molts casos la casa on viu o de quin poble és...ells tan sols em veuen a mi, però jo veig 100 persones cada dia i em perdo...
Però tot plegat tens aquell instant de cada dia tan meravellós, hi han llocs que et fan volar, la ment marxa, es dispara i tan sols t'escolten els ocells o la natura que t'envolta...vaig a llocs tan sols hi vaig jo, cases abandonades que després de resseguir un llarg camí en mal estat, se't presenten en un lloc preciós i plé de natura, en molts casos no estan en gaire mal estat, se'm barreja una sensació extranya, perquè fa pena que estiguin allà soletes, que ningú les vegi, que ningú les cuidi...actualment no em faria res viure en un lloc així, son èpoques, ara no em faria res...
No podria fer-ho com un "ermitañu", no en sóc capaç, necessito del contacte exterior i tinc la teoria que viure així pot ser perillós en la gent que tenim tendència a mirar massa el nostre propi ombligo, però tenir les dues coses m'encantaria...
Potser ho podria fer, ja que per la meva feina  conec a mil propietaris, però ara no toca fer-ho, però no ho descarto per més endavant...
Com em puc sentir tan bé? ...no ho entenc ni jo, no dec estar acostumat a que em duri tan un estat!!!