Una mirada perduda

He entrat a la botiga a comprar fruita i allà, enmig del passadís, una dona gran amb mirada tendre i somriure permanent m'ha mirat. No tan sols pel fet d'estar en un poble i tenir la bona costum de saludar a tothom li he dit bon dia, tenia una mirada dolça, neta, bonica...i perduda...també és un motiu vàlid per saludar...
A la tenda tans sols hi erem nosaltres dos i la dependenta ,que no parava de mirar a la iaia tota l'estona i m'ha dit que l'estava vigilant que no marxés...i amb veu baixa m'ha dit que tenia alzheimer i que la seva cuidadora, una noia llatina, anava molt carregada de la compra i li a dit que la deixava un moment allà, per deixar les coses a casa i anar-la a buscar després...
Mentres em deia això, la tendre senyora gran s'ha girat i s'ha posat d'esquena, me l'imaginava igualment amb el somriure clavat, potser perdut, potser un somriure universal, sense destí, però era sincer, per més que ella no reconeixés a qui li enviava...
I la dependenta m'explicava que feia sis anys que estava així, que no coneixia ningú, que havia sigut una dona disposada sempre a ajudar, alegre, divertida, i que tot el poble l'estimava molt i el record que havia deixat en vida era meravellós...perquè el que vivia en el seu present ja no era vida, sense passat, sense futur, tan sols mostrant la seva bondant en aquella mirada tan bonica i  a la vegada, ja sapiguent l'història , força cruel...
Mentres escoltava aquests darrers anys de la dona, m'he emocionat... una emoció de tendresa, de tristesa, però de moltes ganes d'abraçar-la, ja em tornava a mirar amb aquell somriure tan delatador de qui havia sigut i jo li tornava, intentant dissimular el que ja sabia,  i després pensant que era absurd intentar dissimular amb una persona que no està en aquest món...
La dependenta, que ja em coneix una mica de comprar la fruita allà, ha notat la meva emoció, de fet ella ho deia tot amb el cor, quant parlava de la iaia i buf!! he pensat que és injust, molt injust...entenc que ella no pateix, ja ho sé, però no és excusa per mostrar l'injustícia que és que la ment se'n vagi del cos...
Jo deuria tenir uns dotze anys, ho sabia, sabia que la iaia Victoria ( la mare de la meva mare) no reconeixia a la gent i tot i saber-ho, quant la vaig veure el dia que van fer la última visita a la casa de Matadepera, vaig plorar molt, no em va conèixer!!...amb dotze anys i per més que a casa ho intentessin minimitzar, va ser un cop dur i baix de la vida en una ment tan fresca com la d'un infant...
Avui en tinc quaranta-dos, i el cop també ha sigut dur, tot i que sentimentalment no em lliga res a la àvia que he vist, la visió d'una imatge així és difícil de digerir.
A tots se'ns hauria de fer la pregunta a partir d'una edat, una pregunta contundent on hi entra l'amor, l'orgull d'una vida pròpia, la vida en si ... on hi entra tot...la pregunta és clara: voldries per tú un final digne? series capaç de renunciar aquest final i patir? o el que és pitjor, fer patir als altres i a sobre mostrant tot el dia la teva innocent inconciència?...
Ja sé que és una dona estimada, he vist la cuidadora com la tractava, la dependenta com en parlava, i la seva mirada que no enganyava, però i l'imatge que deixa als seus fills, als seus néts, a la gent del poble és complicada en l'àlbum dels records...ja sé que segur que la gent ho enten, però i ella? ho entendria ella si pugués entendre alguna cosa...
He tingut un dolor de cor brutal, se m'ha encongit l'ànima...he recordat quant la meva mare rentava a la seva intentant moure un pes que la doblava, com si fos un moble, ja que la meva àvia ni tan sols es movia...la paraula per mi és crueltat, no hi ha dret!! i sis anys son molts anys d'inconsciència pròpia però de consciència del seu voltant...perquè fa sis anys que la senyora passeja la mirada perduda pel món...un món que intenta no perdre de vista qui era i la reconeix però a ella tan li fa, perquè no reconeix fa temps al món, és tan injust que tots els esforços no serveixen perquè torni a la consciància terrenal...
He recordat a la meva altre àvia en el seu últim any, quant el càncer d'ossos devorava els seus últims intents de moure's, quant el meu pare la baixava i pujava de l'habitació a braços, però era ella, mai va deixar de ser-hi i la malaltia va durar molts pocs mesos en l'agonia...tot i que moltes vegades pensava que no era just per ella, i sé que ella patia i molt, però en definitiva va durar poc i fins els últims dies no va deixar de ser dolça, com sempre havia sigut...res va embrutar els seus records, ni la seva vida, miro enrera i oloro la seva dolça olor, i encara puc sentir els petons que em feia, era molt carinyosa i amb un cor on sempre hi cabia tothom, era bondat, totalment bondat i el seu final no va trencar res del que havia sigut quant estava sana.
Tenim les eines perquè la gent pugui escollir una mica el seu destí, quasi ets afalagat quant decideixes sacrificar el teu gos perquè no pateixi, perquè te l'estimes i no vols que tingui d'arrossegar les seves últimes passes però la fàcil i còmode moral a vegades et diu que estaria mal fet, que seria com un crim, per favor!!...molt més dur és veure algú mort en vida que t'estimes...jo em sentiria que estic fallant a la persona, per més que la cuidés i la mimés...ja sé que és complicat però l'amor verdader ha d'anar molt més lluny que la carn i els ossos, un coneix la voluntat de qui estima, per més dolorós que sembli, crec que si l'afectat estigués assegut en una utòpica sala de cinemà veient els seus últims anys, potser pensaria que coi li estant fent...no sé, tot i ser un dia preciós, on hem recuperat el sol, on he disfrutat de les hores, aquest gran detall m'ha fet pensar molt i ha fet que la meva sensibilitat s'hagi quedat amb les ganes d'abraçar aquella àvia...potser per ella tot és desconegut i el més fort és que potser la meva abraçada tindria el mateix valor que la d'un fill seu, però les ganes hi han sigut...una mirada perduda que a mi m'ha arribat amb un sentit clar...la tendresa i potser la pena...no, ningú s'ho mereix...