La primavera

Ai la primavera, quin dia més bonic va fer ahir!!
A vegades em sap greu despertar-me a les sis del matí i no parar, com ahir , fins a les dotze de la nit, moltes hores despert i poc temps per un mateix i disfrutar del sol i dels colors...aquestes últimes pluges han donat color als boscos i al cel, tot fa una olor especial!!
I tot i així, no em puc queixar, hem de recordar que els que no tenim temps som una privilegiats, però jo em queixo igual, és la meva vida i la vull disfrutar...qui va ser el gili que es va inventar això de no deixar temps per poder observar la bellesa de la naturalesa?...perquè en tot hi ha un inici i m'imagino aquell dia a tot de gent parada mirant el cel blau i de sobte un gili els diu: "que feu tots parats? a treballar cony!!"...
Però com deia, no em puc queixar, massa gent hi ha que té temps per mirar el cel i els colors que ell provoca sobre una terra encara humida i que dona una sensació espectacular de vida i de més vida.
Com pot ser tan bonica la terra on vivim? cada dia m'ho pregunto i m'entrega unes exclamacions d'orgasmes visuals brutals...
Per sort la meva feina em permet gaudir. Tinc la sort de que just quant he d'agafar un camí, un ramat de vaques han de fer un traspàs de pastura i el pagés em diu : "serà un moment"... i jo que penso " i quin moment!!"...jugant amb un cadell de gos preciós, mirant a les vaques calmades que no fa gaire que van parir, i bevent aigua de la font que l'home em dona amablement omplint la meva botella buida de "font vella" i substituint-la per aigua de la "font bella"...i allà, enmig de la natura, entre animals i elements desitjo que les vaques triguin encara una mica més a passejar els seus gegants cossos d'un camp a l'altre...
Les olors es van impregnan,t i just quant l'última vaca m'indica amb la cua que la processó ja s'ha acabat, l'home s'acosta i comencem a  encetar una xerradeta: senzilla, agradable...de fet sempre que vaig a casa seva xerrem una estona, és el famós vincle rural que s'estableix entre el que mira el comptador i l'abonat que li tocarà pagar el que jo apunto en la meva maquineta...res baixarà la factura, però encara que el consum s'enfili fins al cel, res treurà el color blau si mirem enlaire...
I vaig veient cases precioses, moltes buides, moltes em criden com indicant que allà hi podria viure ben feliç, amb aquesta capacitat que tenen de enredar-te i fer-te creure que viure allà es com si visquessis fora del món, sort que miro comptadors i entenc que per més que t'allunyis de les bestieses, elles s'apropen a tú..."és un món global Alex", em recordo continuament...
Tot i així la sensació és diferent, tenir a prop una urbe però viure a les afores dona una sensació de connectar-desconnectar que és força bonica, ja ho he viscut això...podrien pensar que a vegades tinc l'ànima de nou hippye, cosa que no és així, ja que m'enamoren també les grans ciutats, son èpoques...i en aquesta, on la serenor predomina el meu estat, la natura s'ha converitat en la gran aliada dels meus sentits.
No puc ni dir que estimo la naturalesa, l'adoro...té aquesta facultat, tan sols mirar-la i si et deixes anar, arribes a llocs quasi màgics...ara si, gràcies famili, per mai tallar les meves ales de la sensibilitat i gràcies món per fer-me entendre cada dia que el més important que tenim ets tú, sense tú no hi ha ni crisis, ni sentits ni cap de nosaltres...espero que un dia et cuidem per sobre dels nostres interessos...jo mateix he de ser incoherent amb els regals que em transmets...i em sap molt de greu...