Passat 9

I la molt papanates no truca mai a la porta...sigilosament entra i de sobte, explota i un petit esglai sacceja tot el meu cos...estimada sensibilitat...
Escoltava Suede, avui era Suede, i el cel estava trencant els núvols i mostrant el blau...la blancor d'una cosa i la blavor de l'altre sempre m'ha fascinat...i com més anys passen , més embobat em deixa...
Al fons muntanyes nevades...just sota d'elles s'amaga una calidés meva que s'ha transformat en gel...m'ha fet pensar i molt...
Ja fa uns quants anys, no sé ni quants, de fet el temps i els fets vitals e importants a vegades t'emboliquen a l'hora de sumar o restar anys...em perdo molt en l'espai: "ja fa tan? sembla que fos ahir!!"...però a vegades sembla tan proper que ho pots tocar amb la ment...realment no sé col.locar aquella època en un calendari...potser és que hi ha coses que han creat un calendari propi, i potser ha convertit un mes en quaranta-cinc dies...no ho sé..
Però ja fa temps...n'era conscient que allò em canviaria per sempre...ja m'ho diuen per casa: " has canviat just al final d'aquell temps"... i si, és cert, mai més he sigut el mateix, segur que ha sigut l'història que més m'ha marcat en tot el meu caminar...és dur apendre a renunciar, molt més dur és desapendre a estimar, i terrible és entendre les seqüeles que van apareixent una vegada el conte s'ha acabat...
Si, sempre ho dic, vaig viure el millor i el pitjor del meu ser, vaig conèixer una part fosca de mi que desconeixia completament, em va trasvalsar moltíssim i crec que vaig entrar en una lluita de "sóc una bona persona o no?"...cosa que abans de tot allò, mai m'ho havia ni plantejat...
Sempre he sigut impacient, tossut, fins i tot obstinat en les relacions humanes...m'ha costat controlar els sentiments,  fins i tot el sentits, els impulsos, les ganes de dir el que penso de l'altre, d'escoltar el que pensa de mi... potser la meva vida anava enfocada tan sols per aquest camí, el camí de les relacions, dels actes que ens apropen o allunyen els uns dels altres...
Però allà curiosament se'm va exagerar les parts negatives: la tossuneria, l'impaciència i en canvi vaig perdre la serenor de mostrar-me davant dels altres...o sigui que allà vaig conèixer el fracàs extern...de fet em vaig fallar a mi mateix, sempre n'he sigut conscient d'això i ha sigut una dura confrontació al meu mirall que de mica en mica he anat mitigant dins de mi...però, sempre hi ha un però, no sóc el mateix, tinc la capacitat de fer mal, cosa que abans no la tenia...tampoc accepto el silenci, ni el rebuig, em queda moltíssim a netejar encara i ja fa no sé quant temps fa de tot allò...
Tot i així ,el cel, els núvols, el mar, les muntanyes han anat guanyant protagonisme en la meva vida després...ja existien en mi abans, ja me'ls mirava amb passió, la natura sempre m'ha fascinat...però abans l'entenia com una prova a les meves sensacions o sentits i ara tan sols l'admiro, em cau la baba amb la bellesa constant i totalment mòvil que em provoca extasis que cap paraula meva podria definir amb la mateixa intensitat que la sento...no ho nego, potser en un inici era una fugida del que havia passat...de sobte el mar em donava serenor o força ,o fins i tot rabia però em refugiava en ell, encara el volia per mi perquè m'ajudés a mi, el mirava egoistament...ara ja no, ara l'admiro com a part del món, com a visió, li he donat vida pròpia, l'escolto més a ell que no pas el que jo necessito, evident que té un efecte terapèutic en mi, els estats extasiats em provoquen benestar...si, el fracàs amorós em va mostrar l'amor que processo a la natura i això és la part més positiva de tot plegat...
Però segueixo treballant encara, em queda força i sempre tinc forces...totes les coses negatives que ja existien en mi es van exagerar moltíssim, tot s'ha anat calmant, va ser una mala herència global d'una persona que em va deixar un tresor inacabable, tants constrastos em van deixar tocat, tot i que no hi han excuses quant un escull ser en un lloc complicat, quasi tot en aquesta vida son eleccions, per tant un, en molts casos, no és màrtir si no vol i s'ho busca, el ser màrtir és l'excusa del teu propi error ...ho sé, ho noto i ho comprovo encara en actes del present...és dur acostumar-te i acceptar estimar dins d'una guerra, i si ets sensible i sentimental i estimes una mica descontroladament, encara més dur es fa tot plegat...però la guerra s'acaba, i marxes d'aquella història, que com totes, deixa ferides encara obertes i te n'adones que t'ho vas creure tan que confons encara l'estimar amb el batallar, quant potser és tan senzill com fluir...sense més...però segueixo molt atent a això, no vull fer mal i crec que abans no havia fet mai mal...i aquests darrers anys ja n'he fet unes quantes vegades i a gent que estimo...i si ets conscient, maleida i estimada consciència!!, sempre et retorna tot...
Això si, el blau i el blanc tan potent del cel em dona la resposta a moltes coses...curiós que mirar la natura em dongui tantes i tantes respostes...