L'escola

Sóc un pare que dubto molt, de fet dubto potser encara més que quant sóc Alex, que ja és molt dubtar...però em presiono moltes vegades pensant el que crec que vull mostrar a la meva filla i el que realment vull mostrar-li...no sé si m'explico...
Definir ser pare és complicat, podria començar amb un tòpic com: " és el millor que m'ha passat a la meva vida", però no m'agrada expressar-ho així i no m'agrada perquè sembla com si aleshores deixessim de banda a la gent que no son pares, no sé com expresar-ho...
Ser pare primer de tot és una elecció, així doncs , una vegada has escollit aquesta opció no podria entendre que algú es comenci a refugiar en la seva condició paretal per excusar-se de fer mil coses...he escoltat a molts pares les renuncies que han hagut de fer...evident!!...crec que no s'ha de ser molt intel.ligent per saber, abans de ser pare ( i sempre parlo d'una elecció pensada), que hauràs de renunciar a segons quines coses...però per això un ha de saber a quines coses renuncia, perquè potser per mi no anar de viatge o no sortir de festa no és cap necessitat perquè tampoc ho sento així...per tant tot és relatiu en les renuncies...sigui com sigui, l'infant no pot rebre aquesta herència dels seus progenitors, ja que segur que el sentiment de culpa li serà impossible d'evitar...
Avui he tingut entrevista al cole amb el tutor de l'Aida.
És curiós seure davant d'algú que avalua a la teva filla, ja sé que és normal fer-ho, però no deixa de ser curiós.
Sense voler, els pares que som insegurs, també ens avaluem a través de les paraules del mestre...vull dir que al escoltar-lo te  n'adones si coneixes, no tan sols l'àmbit casolà ,a la teva filla, si l'entens, si l'escoltes, si t'interessa el que sent o si ets una mera comparsa familar...perquè la paraula pare no implica res si no estàs implicat evidentment...
I aleshores dones importància a l'educació, dones importància a aquella persona que també marcarà moltes coses a la vida d'algú que t'estimes tan i tan...i sobretot entens, però, que l'educació és una roda que no comença a cap lloc en concret, ja que cada minut que passa existeix aquest important mot en la vida de l'infant...a vegades ajudem a educar-la, a vegades és autodidacta, a vegades apren quant no pensava que aprenia i fins d'aquí uns anys no entendrà el que va apendre, hi han tants factors que no pararia de nombrar-ne...
I l'escola és un factor genial i molt important , no tans sols pel coneixement extern si no també per apendre actituts, per començar el teu propi coneixement, per solventar els teus dubtes...tot i estar en un grup, és el primer pas a la teva independència com a persona, per tant hauriem de començar a valorar seriosament el factor escolar...cosa que en molts casos he vist que manca!...
M'agrada escoltar un professor parlar, entendre que per més alumnes que hi han, coneix tan bé a la persona que tan estimes...l'escoltes i entens la feina que fa, com s'involucra, com capta les necessitats de cada nen i et sents reconfortat en tots sentits...valoro aquesta professió, potser és la que més valoro de totes...trobo que és fascinant, però absolutament absorvent i amb una part emocional intensa...no és com la meva, que vaig amb una màquina amunt i avall, tot i que no nego una certa part pedagògica en la meva actuació laboral diaria...però en aquest cas, en els dels professors, hi han mil factors que la fan més admirada per mi...
No és per fer-me el pilota, ja que potser  llegirà aquest article, però he admirat molt d'ell que accepti que la pot "cagar" i mostrar als nens o als pre-adolescents que les errades no son exclusives de ningú, evitant així jerarquitzar als humans ja en edats imberbes...
M'ha encantat també el fet d'escoltar d'ell que no es pot marcar a ningú per sempre...curiosament l'amic que més m'agrada profesionalment arriba d'una herència molt dura escolar, on li repetien i mostraven publicament (pecat), que el fracàs seria segurament el seu camí...el miro i penso: " com es pot equivocar tan algú jutjant?"...bé, un judici o un exàmen és un seguiment, no un instant, ni un moment ni tan sols un pensament, en si la paraula judici ja es massa dura...crec que la base de tot plegat és entendre que l'únic judici possible en la vida d'un, és el d'un mateix, ningú millor sap el que penses, el que fas, els teus actes i si has fet les coses voluntariament o sense voler...donant mèrit al que fas pensant, treient-ne ( encara que sigui un resultat final exitós) al que has fet de casualitat i a l'inversa, disculpant els teus errors comesos sense voler i siguent dur si has pensat el que faràs i aquest acte provoca dolor alié...
Per això entenc que finalment tan sols un mateix sap l'esforç que ha posat en una cosa, la lluita que li ha costat una altre o fins i tot l'amor que sent per una persona...jo puc enganyar a tothom, però mai ho podria fer a mi mateix, sempre em retornaria si ho faig...
Crec que tenim un present dur en el nostre país, la gent pateix i això és molt greu perquè seguim anomenant aquesta martingala com a societat de benestar, i cada vegada en queda menys...per tant seria interessant posar un esforç en l'educació, tot el que vivim canviarà i els nens ho hauran de viure, ells si poden canviar les coses però la base ha de ser forta...quant adults ara es troben que sense el reconeixement extern no son res? quin dolor provoca això?..crec que tots hem de fer un esforç...nosaltres, els pares, molt intens i fort, ja que venim d'un exit i hem vist que era un fracàs, per tant no podem crear més bases abocades al fracàs, que son els nostres fills coi!! no podem prometre que tindran unes recompenses que potser no tindran...com ens miraran?...crec que potser toca mostrar que la millor recompensa que hom pot tenir és la pròpia coherència, el seu benestar indiviudal, la força interna que en definitiva serà la clau per sortir poc malparat dels cops que pugui rebre...ah, i no ho dic com una defensa, no soporto l'educació dels escuts...no facis això que passarà alló, ves en compte!!, et faran mal!!...ui no,no!! això ja és marcar un camí plé d'obstacles abans de que els vegin...és tan sols la fortalesa d'un mateix que és cert, com he dit, que t'ajudarà a parar i entendre millor els cops circunstancials del caminar, però sobretot, et permetrà escollir millor, et posarà molt més disposat a acceptar els bons moments i a viure'ls i et farà entendre que errar a vegades és apendre i que en la visió de mil camins pots trobar moltes més respostes que en la mirada fixe en un camí global i unitari...
Com sempre reclamo la independència individual...per mi i repeteixo per milionèssima vegada, és la clau per canviar el món...si no tots serem espanyols, o catalans, o francesos o etíops, o senegalesos o peruans i així mai avançarà el món...perquè? perquè acceptarem que si és senegalés té més predisposició a passar fam...i finalment ho pensem així...i no és dur aquest pensament??