Un senyor qualsevol

A vegades alucino amb mi mateix, és com si fos un nen plé d'il.lusions i a sobre mimat, que ho vol tot, tot i tot...fa uns dies que no em trec del cap una energia, l'anyoro quant tot just l'havia començat a endinsar en el meu món energètic...que per cert, potser hi crec massa...
De fet , les meves entrades en els nou mons sempre son molt intensos, de mica en mica ja es va veient la meva realitat i la meva infinita volatilitat...l'altre dia deia en conya o no, que cada dona que ha tingut una relació llarga amb mi, després o ha marxat del país o es planteja un canvi total de la seva vida...vull dir que molt positiva no deu haver sigut la meva estança en el seu món...com podria doncs plantejar d'enamorar a algú?... sóc de bocins i se m'ha d'aprofitar així, inconstantment, a moments, a hores, a dies a molt estirar, no gaire més...no ho dic negativament ni deprimit, un ha de conèixer qui és per entendre els seus límits, i aquests son els meus...
Però tot i així en el meu món tinc una serie de gent que estimo amb bogeria, amb més o menys contacte, però sempre amb el contacte intens i real, no en tinc cap dubte i és bonic arribar a la meva edat i no tenir dubtes de qui ha entrat amb força en la meva vida...i s'hi manté durant molt de temps...
Però apareix el nen petit, el que ho vol tot, el que vol descobrir, el que vol saber, el que escolta melodies mudes o energies que toco, encara que potser en molts casos les toco jo solet, no ho sé, però les noto amb intensitat...
Curiós, estic inmers en una història on algú està obrint les portes de bat a bat tot i la seva complicada situació i jo estic seré, tranquil, sense presses, sense forçar res, perquè flueixo i perquè no he de parlar del "típic" dona-home o enamorament o tots aquests rotllos...no,no, tan sols vull descobrir veritats, altres veritats, altres realitats, altres ments, altres mons...
Primera norma i bàsica: no lluitar!!...altres dirien ell o ella s'ho perd!...jo no en sóc capaç, sempre crec que em perdo jo alguna cosa, l'altre ha de jutjar si perd quelcom o no...jo si, i ho tinc clar...
No tinc un metode més humà que enviar misatges per aquí, perquè em va agradar i em va agradar molt i em sentia absolutament atret per l'energia que desprenia, ja l' intuia poderosa i jo davant d'una energia poderosa si que quedo absolutament seduit...
A sobre el clima que jo veia... pobret il-lús de mi!!, era preciós, però el més important de tot és que li vull regalar paraules, moltes paraules... sóc l'únic que té una veu interior, tipus "pepito Grillo" que li demana les coses? o més ben dit que li exigeix?...i encara més: sóc l'únic que no sé contestar-li que no? és més ferma la meva consciència que jo mateix?...buf!!...
No sé captar res més que les energies, i evidentment aquestes son molt relatives, perquè suposo que tothom les capta d'una manera diferent...si, és el meu blog, és la meva consciència, i és la meva vida, però no sé que cony em passa, serà la meva eterna adolescència, que mentres algú m'obre les portes i em mostra el camí, jo trobo a faltar a una noieta...curiós tot plegat perquè no tinc més resposta que aquesta: la meva...tot i així ho dic per aquí perquè per aquí la valentia que jo pugui tenir és multiplica per mil...però és que em va encantar aquell paisatge que veia entre una porta mig oberta o molt tancada...qui em coneix sap que tot en mi és relatiu, però qui em coneix molt, per anys o per intensitat, sabrà que a vegades també sóc constant, a la meva manera és clar...però sobretot no sé fer servir la ment en molts casos, tan sols el que sento...això m'ha fet a vegades desembocar a rius que jo he nadat contra-corrent...tot i que son els peixos vius els únics que ho fan així...és fort, però hi penso...potser perquè la meva ajuda seria el silenci i en canvi em moro de ganes d'escoltar-la i fer brillar aquella mirada que amagava tantes coses, moltes de precioses...això li puc dir a un amic meu, o a un home, però mai a una dona...i tot i així, sempre ho dic...
ai que no aprenc.