Inconformisme

El somni m'ha portat fins aquí...directe...des del llit, passant pel cor, per l'inconscient i aquí estic ja escrivint abans d'esmorzar...empeny les imatges rebudes aquesta nit...somnis.
Aquests dies penso molt, penso que és una feinada viure sempre amb l'intensitat ben enlairada, he pensat mil coses....com que estic a dalt, faig molt cas al que m'arriba, tan en l'extern, com en l'intern.
Quant un està bé mira millor els encerts i els errors, crec que és el moment adient per millorar i realment apendre.
He pensat en la confiança, en el respecte, en l'impaciència, en la paciència, en les esperes, en les ilusions, en els valors, en les vàlues...he pensat fins i tot en la meva inconstància i tambè en l'inconstància de la modernitat...curiós, poques vegades m'he mogut tan com aquests dies fisicament i en canvi, estic parat justament mirant les coses i cercant les respostes, sobretot a les meves actuacions, a vegades controlades, a vegades impulsives.
Fa temps algú molt important i que m'ha marcat em va dir que el que li agradava més de mi era l'inconformisme...aquest ha sigut sempre un punt d'inflexió en totes les meves passes...crec que ha sigut el detonant dels meus grans encerts i de les meves grans errades...com sempre és una opció, una elecció, no serveix com excusa dir "és que sóc així", un és com vol ser, potser el mateix inconformisme m'impedeix encasillar-me perquè si...
L'inconformisme amaga mil paraules. Com totes, tenen significat diferent depenenent de qui les porta, de qui les vesteix...com una idea que t'arriba despullada i tú esculls que fer-ne d'ella ( paraules extretes del blog d'un amic), en el cas de les paraules és el mateix...la vida te les presenta i te les mostra, i cadascú les acopla al seu propi diccionari, i per tant les mateixes lletres tenen significats diferents encara que el Pompeu Fabra s'encaparri a donar-ne tan sols un, tot i que deixa cert marge de maniobra.
Aquest mot clau en la meva vida  em porta a la fortalesa, però tambè a mostrar la meva debilitat, que desde que un amic em va mostrar una resposta, he entés que ensenyant la debilitat pots començar a ser més fort. També em mostra la meva impaciència, sempre perillosa, sempre passejant entre la racionalitat i l'obstinació...i aquí sempre he de parar i treballar el moment, no m'agrada la part obstinada de mi, intento expulsar-la, no hi han excuses com la que he dit "jo sóc així"...però costa, els desitjos, les ganes, les ambicions emocionals son tan boniques com perilloses i amb el temps, intento apendre i posar equilibri a les meves ilusions... sense impedir que flueixin dins meu però disfressant-les quant surten fora a la recerca de resultats...he de sumar la sensibilitat, una altre amiga perillosa, però amiga sens dubte...he de vigilar perquè sé que tot m'afecta, per tant, també ella és part implicada en la recerca de l'equilibri.
Ahir pensava en el respecte, un tema complicat, quant perds el respecte per una altre persona?...pensava i entenia que el respecte el pots començar a perdre quant te'l perds a tú mateix, quant tens por, quant enganyes el que diu el teu intern a un altre...potser tan sols conservem el respecte doncs dissimulant, doncs dient que aquí no passa res, doncs pensem que el respecte es perd quant enganyes i per la meva experiència el respecte el perds quant tú deixes de fer coses per algú, allà és quant ja li has perdut el respecte a l'altre persona, i potser ho fas pensant que així el guanyes, però pensant en el meu passat entenc que justament és tot el contrari...però és la meva experiència és clar...tan sols pots enganyar quant t'enganyes a tú mateix, almenys així m'ha anat així.
L'inconformisme, el meu gran amic perillós, m'ha ajudat a millorar laboralment, a aconseguir coses i tambè a perdre coses segures pensant que tard o d'hora tindria la recompensa...no sempre ha sigut així, suposo que és una aposta arriscada però com sempre , és una aposta escollida i que en aquest cas no m'arrepenteixo d'haver deixat sempre fer la feina a aquesta paraula tan familiar per mi.
I perquè és perillosa doncs?...perquè a vegades per més inconformisme que hi posis, les coses son com son i si li afegeixes una realitat estàtica i li sumes les teves ganes de canviar-ho tot, doncs es pot convertir en un perillós caminar...aquí entraria el no lluitar i tan sols fluir, cosa que em van ensenyar a casa i encara estic en permanent aprenentatge, però vaig aprenent per sort.
Diria que el perill és no entendre el límit, perquè ser així impedeix conformar-te en res del que vius que no et convenci i aleshores la part més Peter Pan fa la feina i inventa coses, posa color a la realitat, rebusca un caminet que et porti a l'esperança d'alimentar el teu inconformisme i fins i tot a viure la realitat des de la teva ment o cor i no desde la realitat....
Jo no sóc un Peter Pan, és tan sols un titol, mai m'he cregut que ho sóc, és una part de mi que li he posat aquest nom perquè té unes connotacions molt clares...tampoc sóc un pirata, tan sols sóc jo que li he posat noms a trossets del meu ser, potser molt importants, però trossets i prou...lletres, son lletres una darrera l'altre que em fan anar molt enllà...intento no controlar-les perquè és el meu moment de llibertat absoluta, escric el que penso però no sóc un personatge, senzillament sóc una persona amb els seus adjectius.
Aquests dies penso en les coses que ens podem perdre, per por, perquè no toca, perquè estem disposats a llençar moments bonics segurament per res, perquè d'aquí uns anys si tenim la sort de poder mirar enrera, entendrem que aquella lluita ja no existeix i potser la "lluita" consisteix en viure avui sense esperar quines conseqüencies portarà, sense dibuixar en l'imaginació un futur que per sort mai sabem i sense que el passat ens impedeixi donar valor als instants del present...perquè si un instant té valor és perquè tan sols pots apendre i millorar...
El meu somni m'ha empés fins aquí, ha sigut un somni bonic i tendre...he mirat enrera un moment, he mirat aquest estiu passat, m'he mirat a mi i he entés que tal pot ser l'inconformisme que una trista història la pots convertir en alguna cosa vital, quant potser tan sol és una trista història...he intentat veure que vaig apendre i he vist que tan sols vaig desapendre...som Gener i ara ja fa cert temps que he tornat en el permanent aprenentatge que estic...doncs així ja puc caminar tranquil altre vegada...la paraula, que sona tan bé, que sembla tan intensa, és perillosa i mai t'ha de fer confondre el que vius amb el que vols viure...com sempre en l'equilibri està la resposta i ara mateix, deu fer uns dos mesos, estic en aquest treball...i perquè perdre tan de temps?...perquè sé que és important per mi i dos mesos son molt poc temps... fem córrer molt el temps, per tant diria, fins i tot, que dos mesos en l'ésser humà  en realitat son 15 dies...sempre opto per parar en totes les coses que m'han tocat internament...és l'intent de sortir d'allà sense confusions circunstancials...a vegades me'n surto i a vegades no, però potser el mateix mot que dona títol aquesta entrada, m'impedeix passar de puntetes en un moment de la meva vida...perquè el temps corre, però un pot estar parat una bona estona, no hi ha pressa, de fet la disfressa de corredors de fons o de velocitat ja el portem incorporat...ningú notarà que estàs aturat...segurament perquè en el fons deu ser el moment que avances més.
Vaig a esmorzar...