El suicidi

Avui parlaré d'un tema complicat,el suicidi. De fet sempre he tingut una idea que segurament s'aparta del que molta gent pot pensar. El suicidi per mi mai ha sigut res negatiu, sempre he pensat que és una opció més de vida. Segur que aquesta opinió ha estat alimentada pel meu afany de convertir persones en herois, o vides en llegendes, deu ser la part més literaria meva.
Ara que molt pobles exigeixen el seu dret a decidir i gestionar els seus moviments, crec que tothom té dret a fer amb la seva vida el que vulgui, ningú ens demana permís per néixer, per tant si un no té ganes d'existir en aquesta terra, no seré jo l'egoista que ho eviti. Conec gent que s'ha quedat a la terra per no fer patir als seus estimats, tot i així els estimats que eviten que se'n vagi, no entenen que l'amor ha de ser tan gran que un ha d'entendre que si algú està a disgust no el podem mantenir aqui al costat nostre perquè li toca, aquesta mostra d'amor, logicament, és impossible de donar.
Tota una vida patint mai tinrà una recompensa en l'amor dels altres. Però parlo de suicidis conscients, de suicidis molt per sobre d'unes circunstàncies...tenim la tendència lògica de pensar que si algú decideix això és per un moment de desesperació, però no ho sabem, estic convençut que molts que han marxat s'ho han pensat moltíssim i ha sigut una decisió valenta per dominar el seu destí.
Quant era un adolescent pensava que no allargaria la meva vida si no la disfrutava, evidentment la meva visió ha canviat, segurament perquè tinc mil arguments per disfrutar-la, tot i així segueixo sense mirar el suicidi des d'un punt de vista tan sols negatiu.
Ara bé, no sempre m'ho miro així. Poso la tele i veig quantitat de gent que s'ha mort, que no volia morir i ja no hi son, però per mala sort no podem canviar destins i la gent que marxa per voluntat pròpia no pot canviar el seu adeu per un hola dels que han marxat forçats per un fet, per un error , per fins i tot, un instant de mala sort.
I hi ha gent que pateix, per una malaltia, per un accident, i potser eren persones plenes de vitalitat...és aleshores que penses que despreciar la vida és molt trist. Recordo quant va morir el meu pare que pensava que molta gent que està morta en vida hauria de marxar en comptes d'ell, era una visió egoista, o d'amor, o d'impotència.
Ja he dit mil vegades que aquesta societat no està preparada per les suposicions, tan sols ens movem per fets...crits de desesperació no atesos, trucades que no tenen continuitat, reclams que no surgeixen efecte al receptor....potser perquè en aquell moment tenim feina, potser perquè l'emisor és així de depressiu, potser perquè no donem l'importància que potser té.
No podem trucar a l'empresa per dir que anem a ajudar a un amic que té dificultats, o que està malament... l'humanitat la recuperem a l'endemà, al dia de l'enterrament, on totes les empreses ja entenen el dolor i s'accepta la teva falta laboral. No és culpa de les empreses evidentment, com sempre, seria complicat entendre aquest motiu per no presentar-te a treballar, també trobo lògic.
I després la notícia ens sorpren i arriba el de sempre. Tota la gent es revolca en la merda dient la seva, i en un suicidi ningú pot dir la seva, tan sols la sap el que ha marxat, però l'impotència apareix per la no comprensió, alguns per remordiments, altres perquè els encanta inconscientment parlar d'aquests temes i sincerament no hi ha res a parlar...als propers els toca patir i entenc les seves converses d'incomprensió, els altres, si us plau, no val la pena posar cullarada.
I apareixen amics per tot arreu, tothom diu la seva, alguns fins i tot s'enfaden amb la persona que ha marxat, però ningú sap que li passava pel cap, de fet molts ni coneixen al difunt, el van conèixer fa temps, per tant no poden ni intuir el que li ha passat. El dolor ha de reduir-se al seu cercle proper.
He vist ja molta gent que ha marxat d'aquesta terra, alguns d'una forma totalment injusta, altres perquè tocava, i alguns perquè van decidir marxar...prometo mai haver jutjat a ningú que ha pres aquesta decisió...en un dels casos, potser el més proper, coneixia la sensibilitat de la persona que va marxar, fins i tot pensava tan sols la vaig conèixer, que no estava feta per aquest món, motiu que en el meu cas no veig com a excusa per marxar, però potser en el seu si que ho era...repeteixo, és molt injust veure marxar a gent que es vol quedar, però com que no es pot intercanviar els destins, jo no podria culpar a ningú de la seva decisió vital, però com he dit abans alguns son suicidis d'un moment i altres d'un pensament meditat i repensat.
Em costa entendre-ho, clar que si, m'agrada massa viure com per entendre això, tot i així reconec que una època de la meva vida l'ofec sotmés per les circunstàncies em van fer pensar-ho, però per esgotament, no per convicció, però vaig estar molt lluny de que el pensament passés a una segona fase...tinc arguments per quedar-me, d'amor, de visió, d'olors...masses coses boniques que em criden ara i abans, quant estava en una situació de desesperació...
Però no paren d'existir suicidis, quasi tots en silenci, l'actual situació fa que gent marxi per saturació, perquè ningú l'havia preparat per saber que s'ha de fer quant les coses no li van bé, perquè no ens preparen per això, un ha de treure temps d'on sigui per entendre que la desgràcia d'un altre mai és llunyana, que el que li passa al teu veí demà et pot passar a tú, ningú té la tranquilitat assegurada i si no ens preparem, un moment de confusió pot fer cometre a una persona a un error definitiu...
Ara bé, si un vol marxar, perquè no té ganes de viure, perquè no troba motius, o perquè simplement li rota, doncs no seré jo que m'hi oposi...ja sé que queda fred, sembla que els motius no siguin convincents i no ho son per mi, però com deia, no m'atreviria a jutjar, de fet he aprés a no jutjar desde fa temps, tan sols ho pots fer quant t'afecta en primera persona...però jutjar per jutjar és massa fàcil.
Però com li pots explicar això a algú que se li ha mort un estimat quant no tocava?...és impossible que ho entengui, i entenc que no entengui...potser per això comprenc l'odi de moltes societats cap a occident, perquè nosaltres hem anat a un país per salvar-lo i ens hem carregat algunes families per error, som tan cínics que diem que son danys col.laterals, son vides collons!!, perdó, marxava del tema però m'ha vingut al cap aquest pensament...
I aleshores ens confonem, acabaré com sempre dient el que sempre dic, cada persona és única, individual, sempre ho barregem tot però per mi no és així, és injust que uns se'n vagin perquè volen i altres marxin i tenien unes ganes boges de viure, segur que és injust, però cadascú té la seva vida, amb els seus problemes i solucions... un caràcter, amb les seves virtuts i defectes i no podem jutjar, potser ha marxat perquè no el deixaven en pau, i potser perquè ningú li posava l'interés que ell reclamava, no ho sabem...no cal que mil suposats amics ara intentin treure'n l'entrellat i sobretot no confondre i pensar que ha marxat gent que estimem quant no tocava i aquest/a imbècil ha decidit marxar, no tothom li dona l'importància que per mi té viure, no tothom se sent privilegiat per sentir, no tothom és com és un mateix...
La sensació potser és diferent, però en definitiva és dolor igual. Pels propers és complicat entendre-ho, es poden sentir culpables, ho entenc, però la forma de veure el dolor és únic i com sempre dic, un pot entendre que algú té una malaltia agressiva i que sigui molt més important que la migranya que tens en aquell moment, però tot i així el mal de cap te'l vols treure, perquè és el teu dolor... podem relativitzar, però és el teu mal, en el dol tampoc hi han comparacions, un ho sent com ho sent, i no seré jo que jutjaré quin dolor és pitjor...ni li puc treure importància ni posar-ne a cap dol, cadascú passa el seu...ni podré mai, ni jo ni ningú, saber exactament que li passava pel cap a aquella persona que ha decidit marxar....si fa temps que ho pensava segur que s'ho callava perquè aquestes coses mai les enten ningú, està mal vist pensar que vols marxar, per tant és complicat compartir-ho...i de fet tampoc se li faria molt de cas, no estem preparats per aquests comentaris...i sempre pensem que no passarà, fins i tot he escoltat a dir que qui ho diu mai ho fa, i no és així, simplement que qui ho escolta mai ho vol escoltar...
Bé, jutjar si que ho faig, de fet aqui ho estic fent, però parlo en general, parlo de com estem formats socialment i parlo del meu punt de vista...però individualment costa molt jutjar o saber, cadascú té la seva veritat i allà és on tan sols podem saber els motius dels actes de cada persona...