La vida olorada

Olors que em transporten a llocs que no puc ni descriure...sento els infants cridar a prop meu... els dissabtes que sóc i excerceixo de pare em toca escoltar com riuen i disfruten en un boçí de territori i jo em submergeixo en les olors, en els records, en els vols que he tingut ultimament, en mil coses que em fan vibrar en aquesta terra.
Em miro en l'infància, baixant el carrer Sant Joan de Matadepera intentant evitar, a vegades sense sort, els claus que posaven abans als carrers perquè els cotxes no anessin molt ràpid per dins de la població...tanco els ulls i puc olorar al meu avi, al meu pare, a la meva iaia, al meu tiet...els tanco i sense fer ni un petit esforç puc "escoltar" la melodia de tantes olors juntes...una melodia tan dolça que n'estic segur que és un dels factors més grans del meu present, per estimar el viure, per estimar la terra molt per sobre del títol que pugui posseïr els camins que camino cada dia.
Les olors segueixen dins meu, cada dia...oloro l'imaginació del meu avi, potser tan exagerat com jo o més ben dit, jo tan exagerat com ell...com explicava el seu dia a dia com si fos un viatge impossible, com si fos un conte, adornava les paraules i convertia qualsevol cosa que feia en la millor cosa del món...o fins i tot en la pitjor...la seva intensitat, l'oloro i quina olor!!!
Oloro com el meu pare em mirava com un amic, com algú que tan sols amb la mirada ja sabia per on estava viatjant en aquell moment...no era qüestio paretal, era connexió...fins i tot diria que la casualitat ens va portar a ser pare i fill, però el que era real i ens va ajuntar i fer-nos estimar era aquesta complicitat que ens envoltava...l'oloro, aquella olor de persona lleugera, una olor no pesada, una olor que no fonia les altres, si no que les complementava...era ferm però poc intrús...les ales, ell les desplegava però tenia clar que cadascú tenia les seves...per això, en present puc olorar i no posar-me trist...fins i tot l'anyorança agafa aquell regust dolç quant ell entra dins dels meus pensaments...si és que hi ha algún dia que marxa...
Oloro la part més física de la meva àvia, ella feia olor a rosa, a flor, sempre feia una olor impresionant, sempre tan neta com la transparència del seu cor, així era la seva olor, pura, neta...ella era això: el cor. Un cor que potser bategava massa pels altres, però li era inevitable...crec que mai he conegut un cor amb tanta capacitat per absorvir amor i transmetre'l...
Oloro al meu tiet, encara el puc olorar quant el veig... la pintura es barreja amb la seva realitat, un tiet que pinta el seu propi dibuix, lluny de la realitat i en canvi, sempre se n'ha sortit, mostrant que potser si agafes el teu pinzell pots aconseguir tenir les teves pròpies regles de joc...oloro també el seu amor tan prudent, tan poc visible perquè la seva modèstia humana no li permet fer ni una ostentació de l'amor infinit que sent pels que s'estima....
I aquí estic un dissabte...les generacions passen, he aprés massa per espifiar-la com a pare, tot i així em presiono continuament, potser justament pel llistó que jo mateix em col.loco davant meu...tantes olors no tenen el mateix resultat, cadascú és com és, això també ho vaig apendre de petit quant deixàven desenvolupar-me individualment...jo tastava d'aquí i d'allà, però realment m'he fet solet i em veig tan diferent a ells....tot i així m'agrada també la meva olor...segur que potser sóc més exagerat que l'avi, estic molt menys capacitat per estimar com la iaia...mai podré tenir la serenor del meu pare i tan sols llegint el blog està claríssim que la modèstia no és el meu fort....però una cosa si que he aprés, bé o malament, amb un control que a vegades no s'observa però que tinc: el cor va per davant del meu seny, igual que m'entrego a mi mateix les meves veritats, intento no callar res del que sento pels altres, sigui volàtil o no el que sento, sigui circunstancial, sigui real, sigui un boques o no, no m'ho puc quedar...no em pertany a mi...després els altres ja em posen a lloc...quant van filtrant les coses, l'exageració, la velocitat de les paraules, el temps, l'espai, el moment...una cosa que a casa mai em van parlar va ser de les energies i en canvi jo hi crec infinitament...em poso davant d'algú i escolto l'aire i oloro el resultat i a partir d'aquí o me'n vaig o em llenço, tan que si no em coneixen puc acollonir i si em coneixen potser relativitzarant...
I aquí estic, pensant que estic entregant de mi a les generacions futures, pensant i dubtant dia rera dia de quina mena pare sóc...escoltant les nenes que juguen aquí a prop...i jo penso que és complicat ser pare...no sé recordar al meu pare enfadat o fotent-me crits...entenc que no era un nen molt complicat però no sé com s'ho feia...jo penso molt i massa perquè a vegades m'obligo a enfadar-me...no em van ensenyar mai on estava el límit, tot i així jo mai el sobrepassava...he estat molt mimat?...a casa sempre m'han dit que no, que anava a la meva, que tot ho volia fer "tol"...jo "tol" repetia continuament...tot i així en present sempre ho vull tot, no parlo de coses materials, això res i cada dia menys, parlo emocionalment...vull respostes, rapidés, perdo la paciència...els camins sempre van a parar al mateix lloc, pots donar mil voltes o anar ràpid però estic convençut que sempre desemboca al lloc que toca, per tant perquè he d'apendre a esperar?...si el camí que trobes és bonic abans l'aprofitaré i si és un error abans deixarem de perdre el temps...però hi ha un recorregut diferent? o t'has de moure pel que toca?...i si, hi han mil velocitats i sempre recordo que la meva opció és vàlida per mi, igual que la dels altres son vàlides pels altres...
Ara sentia rialles a l'habitació, olorava felicitat d'infants...totes les olors es van acumulant en l'instint i jo cada dia tinc més clar que en l'instint sempre trobo les respostes...és la meva finalitat, diferent als de casa, per tant ho van aconseguir, educar sense col.locar el camí escollit al teu davant...la meva finalitat en aquesta vida és viure el cent per cent deixat anar...dec estar al trenta, tinc feina encara, si em donen temps potser ho aconseguiré...molta gent pensa que he viscut molt, jo crec que no, tan sols no he volgut deixar de viure tot el que com a persona "normal" se'm posa pel davant...tan sols és això, una vida "normal" dona per molt si escoltes l'instint i no la por...
M'encanta viure!! m'encanta i molt!!