El senyor i la noieta

Aquest escrit va dedicat a una persona anònima, que m'ha despertat la curiositat i que de fet, ja fa molt que me l'ha desperta. Em fastidia pensar que està darrera una barra, dec tenir un imant en aquest aspecte. Tot just em recupero d'una mini història amb una noia que ja tenia parella... millor seria estar quiet i més ara, que ja estic recuperat, ferm i amb tan sols una possibilitat a la desestabilització, l'aparició d'una dona...és evident que cada vegada que apareix una dona jo foto una baixada acollonant, per tant millor opto per estar quiet.
Però tan sols mirar-la em poso vermell, o verd o taronja a topos violetes, no sé com em poso però em poso, que no vol dir que em posi mirar-la, ja que ultimament no em posa res, però la sensibilitat si que me la posa ben posada...passo de posar més la paraula posar en aquest article, sembla que posi posar com si posés una passada de sentiments i no pot ser perquè passo de sentir, tot i que em posaria anar a Pisa amb ella, posats a demanar, tot i aixì passo de tot ara mateix o sigui que sospeso les coses i entenc que he de passar de que em posi.
Però m'agrada molt, de fet fa anys que la tinc vista i m'encanta, és dolça, suau, serena, és d'aquelles persones que em transmet pau o tranquilitat, em fa estar bé veure-la.
Té parella, però això tan és perquè ara com ara prefereixo les emocions de pensaments que les realitats de les accions, ja m'he futut de cap masses vegades, si no serveixo no serveixo i no sé controlar el que sento i tampoc les intensitats...de fet ja em passa amb la gent que estimo, potser per això visc moltes vegades amagat : el trist escut.
Si alguna cosa he aprés és que les lletres em donen més serenor que els contes reals.
De fet no em fa cas. Bé, si que em fa cas quant intento marxar sense pagar, aleshores intensament em crida, eps!! senyor!!...perquè ara a vegades em diuen senyor!! que fort!!.

 Avui he anat al cole a pagar, em passo mitja vida pagant!!, i la dona de fora li diu a la dona de dins:
-Hi ha un senyor aquí fora que vol parlar amb tú!!
Jo li he dit ofés:
-ei, que primer anava jo!! - m'he girat i no hi havia ningú, el senyor era jo!! ostieeeeee!! en tot cas home       almenys, senyor no per favor!!...
He mirat la dona, que cony la dona!! la senyora, i deuria tenir uns cinquanta anys...la molt...!!!
He tractat de vos a la senyora que m'atés del cole, perquè si una cosa tinc és cinisme i rencor, per tant he atacat i li he preguntat si es jubilava aviat...
I després, com un senyor, he anat al bar a veure el meu amor platònic, vull dir platònic de veritat eh, d'aquells impossibles i somiats...
No sé el seu nom, no sé res d'ella, tan sols que és dolça i agradable i que no em deixa marxar sense pagar!...
Però m'agradaria poder pendre un café amb ella, xerrar, descobrir si el que transmet és cert o sóc jo que vull que els amors platònics es mantinguin tan inmensos com tan sols un platonisme pot mantenir.
Tinc facilitat per conèixer gent, suposo que és innat en mi, però també tinc clar que hi ha un bloqueig ràpid unes setmanes més tard i tans sols amb algunes persones aconseguim el desbloqueig...potser per això conec a molta gent que li tinc molt de carinyo, gent que mantinc el contacte llunyà o proper, potser no son amistats, o si, a vegades no ho sé...de fet tinc clar qui son els meus amics, els altres no ho sé mai del tot cert, suposo que és així com funcionen les relacions entre les persones.
Però ella és diferent, perquè no és res en la meva realitat, tan sols està en la ment, en els meus somnis...però si una cosa m'agrada és que em desperta la tendresa, no la passió, que és el que sempre m'havia passat fins ara...deu fer uns deu anys que la veig...i encara no sé el seu nom, però ja tinc una poesia per ella, com no.