Després de deixar La Roca m'enfilo una mica més, potser uns dos kilometres i arribo a L'Abella, s'olora la neu tot i que aquest any sembla que no ha arribat tan avall...tan avall mirant desde les majestuoses muntanyes, tan amunt mirant desde casa meva, tot és relatiu com sempre.
Son poblets tranquils, de fet a La Roca practicament no hi trobo ningú... a L'Abella, el restaurant sembla que ajuda a que hi hagin alguns visitants.
Les vistes son boniques i l'aire sembla molt més pur del que acostumo a respirar, de fet és molt més pur segur. De sobte sembla que el temps no corri tan, com si tota aquella falta de moviment t'impedeixi moure't amb la rapidés que estem acostumats els que vivim en llocs més poblats. M'hi sento a gust...
Em pregunto si el temps el fem còrrer nosaltres...potser aquells avis que m'he trobat per aquells indrets han viscut amb vuitanta anys molts més anys que un home de la mateixa edat de Barcelona, o de Girona, o de Banyoles...
Deixo el Ripollés i m'endinso a l'Alta Garrotxa, concretament a la Vall del Bac...la zona més salvatge dels boscos garrotxins...
Hi entro per Sant Salvador de Bianya, i vorejant els cims atravesso tota la Vall de Bianya, Sant Joan Les Fonts ( Castellar) i surto just a la carretera que em portaria a Oix.
Entremig perdo la cobertura, com una petita senyal de que per viure en aquests indrets has d'estar una mica desconnectat...suposo que ha de ser així...de fet és així. En tots els kilometres que he recorregut he trobat potser dotze cases, com amagades del món, com si no anés amb els habitants d'aquestes zones el que estem passant a les zones baixes de la vegetació, allà on l'asfalt domina el bosc i potser allà on l'home perd també una mica d'humanitat....no perquè no la tingui, si no perquè tot és més fàcil de confondre.
Allà dalt res et pot confondre, reconec que tinc la mateixa sensació de quant miro el mar, m'enamoro de la muntanya, dels seus colors, dels seus animals, fins i tot de la por que fa posar els peus en un indret que no tens cobertura...tan protegits com estem, i si em passa alguna cosa?...és evident que ningú se n'adonaria...però és una por bonica, una por que fa olor de muntanya, de cel, d'aigua, és una por molt més real de les que vivim dia rera dia en aquesta societat tan mal futuda.
Potser per això els anuncis ens venen la tranquilitat, segurament perquè la perdem dia rera dia...
Torno a ensopegar amb els extranys habitants d'aquest indret. Uns avis que tota la vida han viscut allà, un alemany que ho ha deixat tot i fa anys que talla llenya per escalfar-se, una parella que al mig de la ciutat serien hyppies, però allà dalt no em semblen res...de fet allà dalt l'home és tan petit que tan fot l'aspecte que porti... els que viuen així és sens dubte una elecció de vida, per tant se'ls veu feliços, molt feliços, com amb molta plenitut, o almenys això sembla, tot i que segur que paguen la llum, ja que per això jo pujo per aquelles muntanyes.
Però son acollidors, l'alemany m'abraça, un basc que fa de massover a una casa de colònies em convida a un café, els avis m'expliquen l'història d'un assassinat a la masia que jo acabava d'anar...històries escrites en les pedres robustes de les masies...algunes esperant nous inquilins per continuar omplint de records cadascuna de les vivendes que visito.
Deu ser increible despertar-te i no tenir la necessitat de arreglar-te...ni tan sols em pregunto quin és el metode de subsistència que fan servir...m'ho pregunto ara que ja he tornat a casa i he obert dues factures, allà dalt no ho he pensat gens...tan sols escoltava els Doors, una mica de Suede i una mica més de Radiohead i respirar, sobretot respirar molt!...quina poca sensació he tingut de que estava treballant i han sigut més de nou hores!!...però és impossible no acabar enamorat de la tranquilitat, sobretot quant la veus tan poc.
Cadascú és com és, tinc clar que jo no podria viure en aquests paratges...o potser ho tinc tan incrustat que penso que jo no podria...però suposo que no podria per la manca de contacte amb l'humanitat, i sobretot perquè la veritat és que treballar la terra no és el meu fort...
He acabat a Oix, aqui ja la part solitaria queda una mica més dissimulada, veus més cotxes, i més gent...però també és cert que veus molts cotxes perquè t'has passat hores sense veure'n ni un...curiós que sortint a Oix et dongui la sensació de que has tornat a la civilització, quant Oix és un poblet molt tranquil entre setmana...tot és relatiu, en aquest cas depen del lloc on has passat el dia.
Si, m'estic enamorant de la Garrotxa, sobretot de l'Alta Garrotxa, però també de la Vall de Bianya, que sumada a la Vall d'en Bas i de Riudaura comença a fer un album preciós del lloc on visc, un lloc que moltes vegades he criticat i que certament en molts casos ho he fet sense valorar la bellesa extrema d'alguns dels seus paratges.
He acabat el dia intentant colar-me en un transformador rodejat de vaques...no he pogut!!...les vaques tenien les cries allà i no m'han deixat acostar-me...evidentment com a bon pixa-pins m'he cagat a sobre!!...tan que he trucat a l'empresa i he preguntat que si una vaca te unes banyes gegants deixa de ser una vaca i podem anomenar-la toro?...
He tornat enrera i he fet un nou amic, un gos que voltava per allà, com que sempre porto galetes al cotxe per si un dia apareix un gos que tingui gana, he berenat amb ell i ell encantadíssim!!
Torno a casa i miro les notícies pel facebook, allà és on miro ara mateix les últimes novetats, almenys estan acompanyades de paraules d'amics meus, em resulta més autèntic que mirar les notícies per la tele...tot i així avui he aprés molt en silenci, com sempre dic hauriem d'escoltar molt més la natura, allà entenc l'autèntica magnitut de l'èsser humà...m'he sentit tan petit avui que quant he tornat a la realitat he vist els problemes humans molt miserables i no ho dic per la gent, ho dic pels xoriços i estafadors que ens fan creure que les coses importants son aquestes...
M'he quedat davant d'una arbre i li he preguntat: - D'on ets tú?...i m'he quedat parat perquè sabeu que ha contestat?...res!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada