Riudaura

             
                                               Riudaura

Recordo perfectament el dia que vaig descobrir el poble.
Vaig agafar la Teisa, la companyia d'autocars que fa la línia d'Olot a Ripoll entre d'altres. En aquell temps no tenia carnet de cotxe, tot i així treballava ja en el mateix que treballo ara i no parava d'agafar transport públic.
Aquell vehicle anava per la carretera antiga, era un trajecte preciós, puges a una alçada força considerable per una carretera de curves i baixes fins arribar a Ripoll i si no recordo malament l'únic poble pel qual hi passa l'autocar és Vallfogona...
En el paperet que havia agafat a l'estació d'autobusos hi havien els horaris i també el recorregut...recordo cada primer viatge a un indret de la Garrotxa com una aventura apassionant, ja que no coneixia quasi res i anava a cegues totalment.
En aquell paper hi havia una teòrica parada que tenia el nom de Riudaura...però en realitat no parava en el poble tot i que hi havia una aturada dins del seu territori...
Curiós el viatge, em sembla que potser hi havien quatre persones en tot el gran autocar i una d'elles era el conductor, que tot i estar prohibit, fumava tranquilament un puro i ens va dir que tots podiem fumar, però que no diguessim res a ningú, en un tó burleta i divertit. Va posar música, i recordo perfectament que era " L'oreja de Van Gogh", grup que no està entre els meus preferits però que una casualitat de la vida me l'ha col.locat en un moment intens del meu recorregut per la terra...
La música té aquest poder, pots relacionar "L'oreja  de Van Gogh" amb Olot, Ripoll o Riudaura.
Pels que no sou experts en Riudaura us diré que s'escriu així però es pronuncia Ridaura, sense la U.

Era l'any 2000 i la meva parella i jo buscàvem un lloc per viure a prop d'Olot ja que jo treballava per la zona i estava a punt de nèixer la nostra filla...
Sempre recordaré la primera vegada que vaig veure el poble...fou una visió desde les alçades i asseguro que em va donar una sensació de bellesa total, com si descobrís un pessebre...
Vaig trucar a la parella dient-li que m'havia enamorat d'un poblet, ja sabia el nom perquè li havia preguntat al conductor "cachondo", i tenia una necessitat brutal d'anar-lo a visitar...va ser un "flechazo" geogràfic, ja que a part de veure la bellesa del poble en si, em va semblar que la situació era perfecte...tan sols es veia una carretera que anava d'olot al poble, també es podia veure que no hi havia molta distància entre les dues poblacions i que darrera de Riudaura tan sols hi havien muntanyes...o sigui un privilegi ,sens dubte.
Coses de la vida, pocs dies després em va tocar anar a treballar-hi. M'hi va portar la parella i prometo que tinc gravat aquell dia a la perfecció, vaig estar rodejat molta estona de nens que em perseguien i fins i tot es burlaven innocentment de mi...si, el meu enamorament va ser total ja en aquells moments...tan que vaig fer totes les gestions possibles per aconseguir trobar vivenda en aquell indret...qui em conegui ja sabrà que si se'm posa una cosa al cap, doncs hi poso tots els meus esforços i dit i fet, en res vam anar a viure allà.
Riudaura és part importantíssima de la meva vida, en el DNI de la meva filla hi posa aquesta paraula com a lloc de naixement i allà vam viure uns quants anys fins la nostra separació, tot i que jo vaig marxar ,vaig seguir lligat al poble...el porto al cor, tot i ser tan poc arrelat als llocs, Riudaura em representa uns records increibles, sobretot relacionats amb l'infància de l'Aida i segurament en l'única història d'amor amb condicions que he tingut en la meva vida. Recordo els despertars, quan anava a tirar les escombraries als containers del costat del riu, la fresa de l'aigua, els veíns, la gent, alguns amics que encara conservo, altres que ja no hi son, en Cortils, en Mau, en Lluís, en Florenci..., recordo l'escola antiga,recordo l'aire, el cel que sempre estava net, i que hi havia una frontera evident amb Olot, on sempre la boira acompanyava el límit, com que Riudaura estava més elevat, després de la pujada dels morts tot s'aclaria, era com un altre món al costat de la boira espessa...
Recordo les passejades fins a can Barretina, o quan l'Aida es ressistia a dormir i me l'emportava fins a Can Fajula, vorejant el riu, recordo la surita, on tothom es banyava i justament a mi no m'agradava gens fer-ho, ho veia com una cosa artificial...és el problema de tanta bellesa que res que no sigui natural es nota moltíssim...i ara Riudaura està amenaçada d'una estupidés humana, volen fornicar les seves terres a veure si surt riquesa del seu subsol i m'ha fet pensar...
He recordat quan el meu avi plorant va descobrir que la masia on va nèixer, Can Motlló s'havia convertit en un restaurant, però sobretot, havia estat engullida per Terrassa, també com jo vaig plorar de tristesa quan un dia em van portar fins a Can Vinyés a Matadepera i s'havia convertit en un camp de golf, just per on jo passejava amb el meu avi i m'explicava, entre vinyes i atmetllers, el perill de l'agressivitat de les oques...un passeig que mai oblidaré...i en la meva memòria resta tots aquests dolços records, és evident que cap present pot destruir els teus moments i tambè és evident que les coses canvien, però almenys que sigui amb respecte i sobretot perquè la gent del poble ho permeti, cosa que en el cas de Riudaura crec que hi ha unanimitat en contra de les extraccions que es volen fer en aquell preciós poblet.
Si, em venia de gust dir que estimo Riudaura, com estimo Matadepera, quant parlo del meu desarralament es tan sols de les nacions, tot el que he tocat i trepitjat i he guardat records preciosos o he estimat a gent, son llocs que tinc presents en el meu cor i que estimo...jo no sé estimar Catalunya, és massa gran per mi, no conec tots els seus indrets i en pocs he pogut viure-hi, per tant quant em parles de Bellver em quedo igual, absolutament igual, tan igual com quan em parlen de Milan, que tampoc hi he anat...però els indrets i poblacions que he viscut o he compartit coses i records els estimo...Cabanelles, Riudaura, Matadepera, Barcelona, Girona, Sant Jaume de Llierca estan dins meu...no dic res d'Olot, que no hi ha manera !!!...tot i així molta gent d'Olot si que també estan dins meu...
Espero que Riudaura i la gent que hi habita aconsegueixi frenar l'estracció, i des d'aquí els envio una abraçada i un trossset de cor...s'ho mereixen igual que aquell poble es mereix el meu carinyo.