Vida laboral

Avui explicava a la meva filla i dues amiguetes seves que la meva primera feina va ser repartir tampax per tot Barcelona!!... i no s'ho creien!!!
Va ser brutal repartir tampax per Baró de Viver!!! acompanyat del pratiarca gitano que m'anava dient on vivia cada persona receptora de tal obsequi!!...potser aquell dia vaig entendre que em podria trobar a gust a tot arreu, o no, però mai depenent de com eren els altres si no de com em rebien...
De fet encara que sembli mentida aquella empresa estava dirigida pel mateix cap que tinc ara!!...tot i que evidentment en empreses diferents i fent una altre tasca, ara reparteixo condons!!!... ai no, ara aviso a la gent que els donaran aviat pel cul i sense protecció...no sé si he millorat laboralment o no, però vet aquí la meva trajectòria...
Encara que realment la meva primera feina va ser en un d'aquells famosos "colmados" de Barcelona, una tenda de queviures on vaig treballar durant un any repartint el menjar per les cases...recordo a la perfecció que cada dia, quan plegava, el Sr.Tomàs, el meu primer cap verdader, em donava un trosset de formatge parmesà, que jo menjava rossegant com una rateta...mai he perdut la meva devoció pel parmesà...que se'n deu haver fet del Sr.Tomàs?, podria estar viu encara, tot i que no sé recordar la seva edat...un home serio però agradable i que tan sols fumava quan tenia tos, deia que era l'única cosa que li solucionava el problema tossal...
El meu cap!!!...no m'agrada dir el meu cap, prefereixo el meu jefe...això del meu cap queda massa corporal i podria dir el meu superior però queda massa militar.
Recordo que quan estudiava hosteleria vaig fer les pràctiques a l'hotel Regina, feia de recepcionista, més aviat de "botones", de botó vaja!!!...la primera propina que vaig tenir va ser molt alta!, acompanyada per una nota per pujar a l'habitació a la nit...era un home francés...no hi vaig pujar.
Els segons clients eren dues dones grans ( ara ja no les veuria tan grans és clar)...havia d'acompanyar-les a un parking, les vaig fer girar per un dels carrers que van a desembocar a la plaça Catalunya...tot correcte!...l'errada va ser que per on les vaig fer girar era contra direcció...va ser un bon inici!!!
La feina que recordo amb més de carinyo era la de carter, de fet era la mateixa empresa que havia fet publicitat dels tampax, a vegades agafaven promocions i nous productes per repartir.
M'encantava l'ambient que hi havia, era una barreja increible de gent, estudiants, gent a punt de jubilar, gent de fora del país ( segurament dels primers que hi havien)...alguns argentins i la Cecilia, que tan i tan vaig aprendre d'ella...una noia argentina que parlava com els àngels i que renegava d'una forma preciosa...recordo un dia que un gos quasi que la mossega i ella es va començar a cagar amb l'animal i jo que l'escoltava i semblava que li estigués tirant piropos...
Avui he mirat enrera laboralment, porto molts anys treballant i sempre al carrer, fins i tot vaig estar fent la collita de pomes i peres a Vilablareix... em van oferir fer tambè la poda dels arbres fruiters, allà vaig descobrir que les meves mans per més que les treballi sempre seran de pianista...acabava el dia amb sang i la meva pobre força bruta no podia compensar el meu etern patossisme per agafar una eina...també recordo els migdies que em quedava a dinar amb el Kasama , que era un noi de no se quin país, crec que de Gàmbia...després de dinar es posava a resar i jo em quedava mirant-lo sorprés!
Osti, les meves mans!!...el meu ex encarregat de les aigües em va donar un bec de lloro, una eina grossa per canviar un comptador...m'ho va donar, em mira les mans i em diu: on vas amb aquestes mans?...i després el de sempre...si sol ja em costa fer alguna cosa que em costa, si em miren em resulta impossible, vaig trencar el plom!!!...res a fer!!!...
Tot i així vaig anar aprenent, i tot i ser un negat , actualment hi han coses que controlo...llegint l'altre dia un blog que m'agrada, parlava de que si fas una cosa malament dues vegades, costa molt rectificar, ja que perds confiança i és cert, et sents tan estupid veient que els altres ho fan bé i tu no te'n surts de cap de les maneres,  tan, que arribes a pensar que mai ho faràs bé...
He sigut treballador no assegurat, treballador i punt, encarregat, jefe o cap, oficial de tercera , segona i primera...uala!! de primera!!! jajjaja...també he tingut empresa pròpia...i el que tinc més clar és que sempre he sigut un pringat...de primera això si!!!
L'altre dia un amic em deia que li volien oferir més responsabilitats, i ell deia quan em pagues?...correcte la resposta, de fet em va comentar que hi ha gent que és feliç quant li diuen que serà ajudant de direcció cobrant el mateix que quant era un peó...ell deia que encara que sigui responsable de caques i vigilant de clavagueres, si li pagaven 5000 euros al mes, ell seria hiper feliç...suposo que és cert, els titols honorifics familiars o te'ls curres o no serveixen per res, els laborals o se't paguen o encara ets més pringat que un pringat qualsevol...
L'única cosa que he aprés laboralment tots aquests anys és que un mai s'ha de creure res de res, que el que sembla intocable demà ja no ho és i sobretot tenir clar el teu lloc...jo he sigut encarregat i mai em vaig fer meva l'empresa, perquè no ho era i tot i que la responsabilitat la vaig deixar jo, un dia tambè em podien haver futut fora sense cap problema, cadascú té el seu lloc i així com sempre li dic al meu superior que l'entenc ja que ell mira per l'empresa, tambè ha d'entendre la meva postura, perquè evidentment miro per la meva vida...i si l'equilibri de les dues coses arriba, aleshores tot és més fàcil i durant tots els anys que porto treballant he entés que és possible...i sense que ningú perdi res i potser tothom guanyant coses, ja que si tots estem a gust i contents tot funciona molt millor.