Estabilitat

Ara si que ja ho puc dir, he esperat molt de temps, però ja toca dir-ho, aquest estiu la vaig cagar i molt!!...suposo que és el que deia ahir, llençar un temps de la teva vida a un buit sense sentit...sempre miro enrera des del mirall del present i per sort, acostumo a agradar-me més ara...
He intentat mantenir el temps d'espera, tot i que la paciència mai ha sigut el meu fort... no m'agrada ser una moda per ningú, de fet crec que mai he triat com a moda a ningú...no sóc jo que puc dir i exigir a ningú que m'ha fallat ja que jo sóc volàtil, per tant, a vegades tampoc sé donar gaire, per tant he esperat i he esperat molt...
De fet, fins i tot, vaig passar per alt una carta d'amor aliena a mi quant jo rebia cada dia carícies i elogis d'algú que segurament mai va creure en mi, i si dic això, és per l'avui...m'agrada creure, com suposo que li passa a tothom, que el que vius és autèntic, que ets únic per moments, tot i saber que els moments s'acaben i les paraules marxen...però el temps posa a la gent al seu lloc sempre...setmana rera setmana he anat esperant amb tots els esforços o contenint la meva ancestral impaciència...i cada setmana era una promesa, sempre amb detalls de carinyo i repetint que jo sóc especial per l'altre persona...
Però ja som a febrer, s'acosta un altre estiu i encara no s'ha complert ni una promesa, suposo que si escric això és perquè em deu afectar encara una mica, no suporto llençar el meu temps, és la meva vida, no m'agrada sentir que el llenço, i ara, potser ara que estic tan dolç ,encara ho suporto menys...
Tot i així segueixo lluitant per acomodar-me en el privilegi i no en la comoditat, com un dia vaig dir en un escrit...no tinc protecció, ja que no tinc un món definit, per tant no em sento arropat, mai ho he volgut , he optat per l'individu i estimar així i que m'estimin així...quant estic malament, tot i tenir amics, ho acostumo a passar sol i m'agrada, crec que em fa més fort, tot i que sempre necessito de paraules externes per superar les coses, truco i les tinc perquè qui me les diu m'estima i l'estimo i sobretot, crec en aquella persona infinitament...no pel temps que fa que la conec no, si no per les coses que m'ha dit en tot aquest temps comuns, encara que fisicament potser no estàvem a tocar..allà on les essencies es toquen trobo els meus amors d'amistat, atemporals, indefinits en l'espai, tan sols en el cor...les altres, gent que estimo moltíssim però som totalment diferents, sempre passem per alts i baixos, és normal que sigui així , ens costa més entendre el que vol l'altre...
Jo creia que a l'estiu havia trobat una amistat molt gran, de fet creia molt en aquella persona, creia que les essencies eren semblants, i que potser per això haviem coincidit en mil coses en un dia!...però la vida son moments...moments que un rera l'altre van omplint d'experiències el teu passat i que es reflexen, segons com te les prenguis, en el mirall més sincer, el d'avui mateix.
Crec que mai havia estat tan estable com en aquest present i sobretot, mai tan estable sense oblidar que les emocions son la betzina de la meva estabilitat, sense  elles no sóc res i les trobo per tot arreu, potser em tocava entendre encara més per arribar fins aquí, potser em tocava, per fi, no mirar a ningú per trobar el meu caminar més coherent...de fet el que em fa feliç a mi no vol dir que faci feliç a un altre, per fi ho he entés tot i que encara m'encaparro en alguns indrets de confusió...no, no tinc cap veritat, tan sols tinc la meva, la que em passarà comptes si em despisto molt i la que he de seguir i mimar i escoltar i rectificar tantes vegades com calgui per estar estable...i és que aquesta paraula la tenia equivocada en el meu diccionari, estable per mi no és estar tranquil, estar amb parella, amb una feina fixe, amb les coses ja muntades per l'edat que tinc, no, no, estable per mi vol dir deixat anar, preparat per mil canvis, amb la maleta plena d'il-lusió perquè res està segur, la meva estabilitat depen d'això, de saber que encara hi han mil camins per recòrrer...
I aquest estiu passat també m'ha servit per mirar-me al mirall, perquè jo creia que era feliç en aquell moment, però no era així, si no ara tot hauria sigut diferent, era una moda, una moda més de la vida, com aquestes que omplen els murs del facebook o la tele i al cap de dos mesos ningú en parla...
Poca gent m'ha decepcionat tot i ser conscient de que jo si he decepcionat força, però en aquest cas m'ha decepcionat en el present, jo crec que amb els polítics ja en tenim prou de promeses incomplertes...tot i així jo també ho he fet, potser no quant he entregat tan i he dit tantes coses però ho he fet i també tinc la meva excusa, però sóc conscient que a l'altre no li serveix, i no li ha de servir...hi ha una realitat i les bones intencions no existeixen en ella si no es veuen...per tant no tinc dret a culpar, però a si a decepcionar-me i entendre que la vaig espifiar...però estic tan bé ara mateix que agraeïxo haver-me equivocat...tot serveix i els errors serveixen moltíssim...sobretot si en el mirall del present te n'adones que ets millor que abans...evidentment no parlo del que marquen les arrugues, parlo del mirall que tots tenim penjat continuament davant nostra!!
O sigui que gràcies, sobretot per recordar-me que sempre és millor cuidar als que hi son que no pas als que ja no hi son, perquè quant algú et demana ajuda tot és més fàcil...i jo crec, que mai he sigut de callar res, les pistes ja hi eren, per tant gràcies de veritat...