Eduard altre vegada

Podria definir el dia d'avui estornudant...falta dir que no m'encostipo mai que he començat a mocar-me...
Però no em quedo amb això...avui em quedaré amb els petits miracles informàtics, una eina que podem utilitzar positivament si volem...i retrobar una part important de la vida d'un pare, per mi, sempre és important.
Avui he parlat, després d'anys, amb la que va ser una parella del meu pare, que van estar molt de temps junts, i que sincerament em pot aportar una part del meu estimat Eduard que desconec una mica més...l'època de la seva glòria professional o quant encara no havia tirat el seu ego...la seva frase preferida: quant vaig llençar l'ego vaig començar a ser feliç, ell deia que aquell instant tenia data i fins i tot hora, o sigui consciència, valor important en els meus records de l'Eduard.
Ella va ser una parella que mai va viure a casa, que sempre escoltava el seu nom però la veia poques vegades, però que va estimar molt al meu pare...no he sigut capaç de dir-li en el primer contacte que el meu papi guachi va morir ja fa temps, ja li diré...però m'ha fet retrobar records bonics, com sempre, d'aquella persona que tan he estimat i estimo...
Sóc conscient de l'evolució del meu pare, vaig ser un espectador a primera fila...un home que va portar la seva bellesa física espectacular a extrems que el va fer oblidar de qui era, un home que va portar tots els adjectius especials que el van col.locar en un pedestal fins a extrems de pedanteria...però ho va veure i un dia va llençar l'ego...
De fet, estic convençut que sempre ho veia, era un gran escriptor i un mascle que ninguna dona es ressistia tan sols mirar-lo, però dins d'aquests motius tan externs ell ja treballava...potser va "perdre" molts anys per les lluites de la llibertat que en aquell moment el país no tenia, escapant-se per les muntanyes, siguent tortutat alguna vegada i siguent un cap visible de la ressistència, un petit heroi que ell alimentava fins que va veure que no era alló el que volia...va decidir patir per aconseguir la recompensa, ser valent amb ell mateix, anar molt més enllà...si algú creu, qui l'hagi conegut els últims anys, que sempre va ser així, doncs aquí ja puc dir que no, que no va ser sempre aquell èsser que flotava pel món...abans va ser un mimat de la gent culte i ell aprofitava això per enganyar-se una mica...així m'ho va explicar moltes vegades...
El meu pare va arribar fins al lloc que volia perquè va llençar l'ego, perquè deixar d'alimentar-se a costa de les paraules boniques externes dels altres, perquè es va escoltar, perquè va ser valent, de fet molt valent i si, va tenir una recompensa genial, currada això si, perquè les hores que va "perdre" entre cometes, o guanyar sense excusa li van donar els grans regals de la vida: mirar enrera i saber que el camí el vas escollir bé, que rectificar és cagar-la moltes vegades, que apendre té un significat individual i únic per cada èsser, que la coherència és la base de la serenor i que la serenor és la base d'una essència...
Avui he retrobat una part important d'ell, sense treure mèrit a ella, la seva ex parella, que li guardo un bon record, i un bon carinyo, però tinc ganes de saber el coneixement del canvi, sé que allà va començar a veure les coses i a entendre que tot el que havia viscut no li estava del tot bé...
Jo no he vist ningú que hagi fet un canvi tan brusc en la seva vida com el meu pare, tot i que externament va ser lent, internament quant va dir prou, va començar a treballar de debó...va perdre l'oportunitat de ser famós, tot i que en el seu món era considerat un geni amb un talent impresionant...però de fet ell mai guardava els escrits publicats, tan sols els personals, que els guardo tots jo en una maleta made in Eduard...
A vegades l'obro i llegeixo per enèssima vegada els seus pensaments...tot amb la tinta, fins i tot es nota quant s'emocionava i el pols li tremolava, és brutal llegir tanta intensitat en els papers...jo he aprés molt de les seves paraules, moltíssim i segur que em sereveixen cada dia, cada pas, cada canvi que faig a la meva vida...l'altre dia un amic d'Olot em va dir que sóc un supervivent sempre i que no pateix per mi, perquè sempre tiro endavant i segur que si, però sobretot tiro endavant per dins, això et fa ser fort a fora, cada dia més valent, amb menys por i un dia, no sé quant i si el tindré realment, davant meu observaré un mirall, un mirall rialler, el nom del meu primer blog...que finalment no estava preparat per riure encara...cada dia m'acosto més a la meva coherència i molt li he d'agraïr a ell, de tan sols mirar-lo, ja que ell mai donava importància a aquests canvis interns...l'estimo molt, moltíssim i retrobar un amor del seu passat em fa tan feliç com els pensament que cada dia em desperta aquella gran persona anomenada Eduard...externament anomenat pare...
Avui no he mirat res, ni faltes, ni res...generalment no ho faig però avui encara més, el cor fa moltes faltes i totes son precioses!!