Riure

Avui ha nascut un paiasso!!...altre vegada ha nascut un paiasso, feia tan que no reia tan, i no dec tenir molts motius per riure peró tan sols es deixar anar el sentit de l'humor i ja està... avui el tinc encés ,com tantes i tantes vegades a la meva vida. Sense ell estaria perdut!! i aquest sempre torna, mai marxa...
Potser el fet de ser valent em fa ser més rialler, no ho se, peró avui és com si l'energia d'aquests darrers quatre dies s'hagués acumulat i vulgués sortir per tots els porus de la pell, com una suor energètica, vaja!!
Tinc ganes de riure, com sempre!! mai ho deixo de fer... sobretot enfotent-me de mi mateix , va molt bé!!!... i sobretot transformant els drames en una peli còmica, perqué de fet potser ho és, potser donem massa trascendència a coses que no en tenen tanta, si en tingués molta jo no podria riure avui i en canvi no paro de fer-ho...
Vull compartir el meu sentit de l'humor, en tinc ganes, alguns ho accepten, altres no, peró em ve de gust, es com tirar la casa per la finestra i dir: a pendre pel sac!! vaig a disfrutar de tot!, com jo sé!, com tothom sap!, i cadascú a la seva manera...
Riure!! igual que es pot plorar per tot el cos, es pot riure igualment així, amb un somriure permanent a la cara: riure o somriure,  i mirar les coses d'una altre manera. No hi ha cap secret més que com un agafa les coses que li venen, et pots quedar clavadet allà o sortir-ne per potes, crec que cap de les dues maneres funciona, no es pot obrir els ulls tota l'estona peró no és bo tancar-los com si no hagués passat res, sempe et retornarà i t'hi hauràs d'enfrontar, potser ni sabràs que ve d'allà, peró torna, sempre torna...bé, sortir per potes quant la cosa és extrema va bé, peró com sempre en el terme mig, aquell que tan desconec, és on hi ha la solució...ai si m'escoltés el meu pare o el meu avi!!
Jo sempre els deia que no hi ha el color gris, que no existeix, que la vida és d'extrems i que un l'ha de viure així...ells em miraven des dels anys d'experiència i deurien pensar que ja m'ho trobaria...suposo que era un somni d'heroi, de viure ràpid i morir jove i mai sobreviure, tan sols viure i disfrutar cada segon del regal de la vida...peró haig de reconèixer que tan sols em calmo quant surto dels extrems, aleshores em sento seré i tranquil, tot i que sempre somio en emocions molt fortes e intenses, suposo que és innat en mi, buscador de sensacions en diuen!!
Peró reconec que en el mig em sento més segur, o més tranquil...si ja se, ja se, mai he volgut la tranquilitat...és cert...peró potser quant alguna cosa externa em fa ser intens jo perdo la meva intensitat, potser per mi estar tranquil és molt intens...de fet firmaria tots els dies com avui, amb les lletres, mirant fotos i veient que les miro totes i cap em fa mal, de fet he rigut en algunes i tot!!...ordenamt les fotos i endinsant-me en l'art de retocar les fotos que tot i ser nouvingut ho trobo apassionant i m'està absorvint el temps i la mala llet...
Una mala llet que jo no coneixia, pensava que no en tenia peró d'uns anys cap aquí ha anat sortint i no m'agrada, m'agrada estar de bon humor, m'encanta estar-hi, he estat molts anys així, no ho vull perdre com a vegades ho faig!!
Avui , peró, tinc una altre ilusió, una de molt gran que fa dies que ronda en el meu cervell i en els meus fets, per tant no se si posar-me content o començar a patir perqué retrobi massa intensitat, una intensitat que mai he sapigut controlar quant l'he trobat, cosa que m'ha passat molt poques vegades...
Així doncs, dins d'una serenor encara massa jove, he de vigilar una mica, de moment riuré una mica bé, que és molt positiu i que anirà guardant en el disc dur les coses que s'han de guardar...