Un paio segur

Ahir un sentiment col.lectiu va sortir al carrer...jo vaig dubtar d'anar-hi o no anar-hi, tinc pànic de sempre a veure molta gent cridar, tinguin o no tinguin raó, em costa entendre-ho, tot i que el tema d'ahir em resulta més fàcil d'assimilar, potser perquè ja a casa una part de la familia era molt independentista i mai des del fanatisme...peró suposo que aixó ho sents o no ho sents, o ho tens incrustat o no i em sembla que he perdut la fe en el món occidental tot i que finalment si demà hi hagués un referendum votaria que si, peró tampoc podria explicar ben bé el perqué, potser pel que vaig veure ahir, potser perqué tinc amics que tenen un discurs coherent, no ho se...
I jo em perdo en els somnis individuals, son una putada perqué quant els perds no hi ha tot de gent trista al teu costat, com quant el Barça perd una final, tan sols ho estàs tú... si que et poden escoltar i donar-te ànims, peró definitivament estàs sol en la teva il-lusió i en la teva desil.lusió i costa més quant les llàgrimes son teves i els altres les miren...tot i així suposo que tots tenim il-lusions individuals, peró al mancar de colectives a vegades tinc una enveja sana...no sóc del Barça ni de cap equip, no tinc cap idol, no em sento de cap país, no entro en les associacions, no pertany a cap lloc colectiu, no tinc colla...jolines!! no tinc res!! jajajajajajaja...
Peró em fot, em fot molt, perqué l'heroi que segueix viu dins meu no em permet madurar les coses des d'un punt de vista "normal"...l'obsessió a saber, a indagar cada pas és desgastador, tot i que quant els descobreixes és meravellós, peró encara no se el preu, potser sóc massa valent o potser sóc massa covard, no ho se, vaig una mica perdut en aixó...
Aquest estiu ha sigut meravellós i com els guanyadors del tour de França, que son meravellosos i al cap d'uns anys te'n adones que es dopaven, a mi també em passa el mateix, no se si és un miratge, una realitat, un somni, una tonteria, alguna cosa important, alguna cosa circunstancial , brutal, i aleshores em comencen a atacar les preguntes...jolines, em van parir complicat de collons!!!...
I a sobre de complicat tossut i quant no tinc respostes, obsessiu fins aconseguir-les, l'única sort que tinc és que sóc conscient, deu ser una sort tard o d'hora...vull dir que quant faig net faig net del tot, potser trigo més que els altres, peró tampoc se ni sabré mai si els altres paguen no haver fet net d'alguna cosa...
Potser tot és més senzill i menys preguntable, segurament si no em preguntés tantes coses tindria més sentiments colectius a compartir, suposo que és aixó...
I el que és més curiós és que crec infinitament en tot, és com una contradicció, potser la defensa a tal creença em fa ser tan "preguntón", deu ser l'escut...
Peró jo volia un escut d'heroi, d'aquells que serveixen per atacar les coses doloroses i no defensar-me de tot...
I torno a trobar-me enmig dels dubtes, jo crec que el problema recau en que no estic col.locat on hauria d'estar, no crec que mai m'interessi molt el que em dona el lloc on sóc, per tant és complicat que pugui sortir al carrer a manifestar-me per un país, no crec que seria coherent en mi...
Tot i així tinc una persona que em lliga per amor aquí ( que mai ha de ser un lligam dolorós) , segur que hauria marxat si no fa molt de temps, a la recerca d'un indret més tranquil, més pausat, no tan exageradament ràpid en els fets, un lloc on ballar no sigui un costum de dissabte a la nit, si no que ho facis quant vulguis, un lloc on la gent no necessiti res més que el necessari...no se si existeix aquest indret en el planeta, dec tenir idealitzat alguns punts de la terra o potser que la meva innata il-lusió em fa pensar que existeix...
Aqui tot és massa circunstancial, depenem de tantes coses que em perdo i jo tan sols depenc del que sento i del que senten els altres, no crec que estigui gaire de moda aixó ara mateix, i no crec que ho estigui mai, per tant seria absurd veure'm amb una bandera pel carrer, si finalment no m'implica a mi en el que sóc com a persona, si que m'implica com a persona que visc aquí, evidentment...peró és que no se fins a quin punt jo estic aquí realment...peró al dependre tan del que senten els altres torna a aparèixer l'escut protector...i el que és pitjor, me'l poso abans de que senti mal...o sigui espero el mal...malament!!!
Altre vegada topo amb la realitat, amb les coses que toquen, amb el que s'ha de fer, amb el dolor per sobre de l'amor, tot plegat em desconcentra molt i lluito per no posar-me altre vegada l'escut per no fer-me mal, si a mi tan me fa fer-me mal, no em fa por, em fa por no sentir, ni l'alegria ni el dolor, peró sempre que em senti viu afrontaré el que em vingui, si no em sento viu és el pitjor que em pot passar..
A vegades penso que estimo tan que prefereixo apartar-me, peró si m'aparto no sóc jo, i finalment decepciono, i quant decepciono me'n adono de que estimo molt...també he entés que el que em digui o em mostri algú que m'estima m'entra multiplicat per mil, no ho se relaxar quant entra, entra a lo bestia, i em temo que un dia em guardaré tots els secrets en les meves lletres, que cada dia m'apassionen més i més...el mar, la natura, les lletres, tot son escapatories finalment? no ho se, peró em fan emocionar...i molt, peró a veure si acabaré passejant i cuidant les lletres si arribo a vell, com la Brigitte Bardot amb els animals peró amb les lletres...perqué me'n puc anar molt lluny escrivint, moltíssim i aqui si que no hi ha límit...aixó ho faig públic perqué em costa cada dia més mostrar qui sóc en el dia a dia, aqui m'allibero i molt!!!
Sóc un perill escrivint , perqué tot s'hauria de dividir per dos, és l'intern més intern i el problema és que si escric sempre em surt aquesta part, i confon a molta gent, i em trobo a llocs que ni tan sols jo se com hi he anat a parar, ai, l'imaginació i la realitat es confonen quant escric i ho entrego, és curiós tot plegat...i aquesta confusió marca tots els passos de la meva vida i les relacions amb els altres, i osti, passen els anys i s'accentua cada dia més...tot plegat és complicat perqué ni jo mateix se si estic escrivint una realitat al receptor o m'estic muntant una novela dins de la realitat...
Tinc una ment que no para de rumiar, diuen que és dolent, peró sempre he sigut així, per tant no se com és ser al contrari d'aixó, tot i així ho envejo e intento millorar ( ?) en molts casos...peró no puc pretendre tirar endavant i prou, jo no ho podria fer aixó...tot i que reconec que m'agradaria perqué em permeteria potser disfrutar més les coses, tot i que també penso que així ho disfruto molt més peró em dura molt menys...jajajajajaa...quin cacao maravillao!!!...
Ara mateix m'acaben de dir que sóc especial...l'altre dia també m'ho van dir...serveix ser especial?? jo crec que no ho sóc peró si diferent...peró sóc diferent perqué en el context que estic no és el meu lloc, per tant si el trobo seré normal per fi!!!...que de fet m'agradaria ser-ho molt de normal, tot seria més fàcil segur...vaja, que avui el Peter i el pirata i l'Alex porten un cacao que no saben ni que son ni qui son!!...
Jo he triat un camí fa molts anys, un camí que te mil camins, i aquests tenen mil camins més, per tant no he triat cap camí tampoc...jajajajaja...
Osti, necessito que em diguin gilipolles o t estimo, peró no soporto l'indiferència , no puc amb ella, sempre viu, com deia el Loquillo, ai no, que deia "siempre libres"...bé, més o menys és el mateix...
Després d'aquest estiu i veient les reaccions alienes a les meves entenc que la gent pot canviar molt ràpid en els sentiments, que deu ser més fàcil del que penso, ara hi ets , ara no hi ets, com un far que dona voltes, i jo no se ser així, no en tinc ni idea, i finalment de tan poc ser-ho m'acabo mostrant així, com un far!! ...ai, que avui m'he perdut i potser Catalunya s'acosta a l'independència i jo encara tinc que apendre molt!!!...
Vaig a sopar...fàcil, sopo i ja està, en aixó no em complico la vida almenys!!!