La mateixa pluja, el mateix amor

Buf!!!...potser en aquesta paraula podria donar fi aquest article...com explicar mil coses en poques línies?
La gran majoria de gent que em coneix de sempre em diu que pensi molt més abans de fer les coses, ahir, algú que també em coneix em va dir que no pensi tan quant faig les coses i suposo que les dues parts tenen raó...
He recordat la Cecilia, una gran amiga argentina de fa molts anys, suposo que deu estar a Buenos Aires mirant algún sostre blanc...ella em va dir que jo era argentí, que tenia ànima d'argentí...jo sempre li deia que quedava enamorat de totes les seves paraules, m'emanorava escoltar com es cagava en alguna cosa i el resultat de la frase sempre era auditivament bella..em sorprenia la retòrica infinita en la cosa més vulgar del món, era com estar al costat d'una poesia amb potes...era companya de treball, tenia 20 anys més que jo peró de tan en tan hi penso i li guardo un gran carinyo...
Avui em volia enfrontar amb el meu present, col.locar-lo on toca, tenia aquesta necessitat, per amor, perqué l'amor es dibuixa de mil formes i si el cor batega la forma surt sola i ja no fa mal...ho necessitava perqué la setmana que ve em toca enfrontar-me al meu passat, el passat que ha impedit saber el present, per tant una dura prova que sens dubte superaré...perqué ja és interna, l'extern ja no existeix...
Casualitats de la vida a la tele feien una peli argentina, casualitats de la vida tractava d'un escriptor i la seva fantasia, casualitats de la vida en Ricardo Darín, per cert un actoràs, pensava molt el que feia i no pensava res el que feia...casualitats de la vida? no, mai res és una casualitat...tot és una ajuda...res passa perqué si i tota la peli m'ha saccejat internament...amb l'ego inflat per una fantasia, amb l'ego inflat perqué el meu últim escrit a la pàgina d'escriptors que estic inscrit ha tingut molt èxit, això em dona valor. Perqué puc deixar de pensar tant o potser puc deixar de no pensar mai, peró no deixaré la meva inseguretat externa innata en mi, tot i que millora de mica en mica peró que camina de puntetes pel món per no tornar a recaure en un punt massa inestable de la seguretat, la meva és fràgil i ja fa anys que ho accepto, trobar l'eina que impedeixi que es quebri és feina meva, i potser tot i ser massa radical i perdre masses coses val la pena col.locar-se a la cova, no ho se...
Avui estic bé , de fet estava genial, estava content perqué hi havia un detall important per mi a solucionar, peró no tocava avui encara, és el click que em falta per estar tranquil amb els meus actes, tan poc entesos a vegades externament, tan ben compresos per mi internament... sempre amb explicació, potser perqué penso massa, potser perqué no penso mai...
L'escriptor s'enamorava a la seva manera de la seva musa, ella queia inspirada en l'inspiració que despertava en ell...poc després,l'escriptor destrossava a la seva musa, per por a envalentir, a canviar , a ser el que realment és peró que les lletres l'impedeixen excercir com a tal...
Ella se'n cansava, amb el sentiment ben enlairat, peró farta de les escenes absurdes d'ell i els dos marxen , cadascú per un camí diferent...
Passen els anys, ell encara està més tancat en el seu món, mostrant-se entranyable davant dels altres peró també afartant amb les seves inseguretats reconegudes tan sols en els seus escrits...
Un dia es troben, parlen de tonteries i ella li diu que s'està a punt de casar, que ara ja te clar que l'amor és compromís, que és respecte, aixó és l'amor li diu tota convençuda...li diu que no existeix l'amor adolescent quant ja no tens l'edat per ser-ho, que no tot és passió, que l'amor és aixó...ell se la mira, no pot entendre aquell llenguatge, no pot percebre l'amor de cap altre manera que no sigui aquesta...ell la mira, ella el mira i fan l'amor apassionadament....ella plora, i se'n va, i ell, tot i lluitar perqué no marxi, és feliç perqué sap que la seva part d'entença amb el que significa amor ja està dignificada...
Ahir em van dir que jo em creia que estava per sobre del bé i del mal, evidentment qui m'ho va dir no em coneix de res, tan sols m'enfotia d'un tema d'actualitat sense pensar que hi han temes que encara no es poden tocar, suposo perqué encara no hi ha la solució definitiva...em va fer molt de mal, perqué si aquesta és l'imatge que dono és que no mostro res del que sóc, volia posar ironia a l'història , realitat a un fet, amb les paraules més grosses possibles, un pecat que vaig apendre del Pepe Rubianes, tot i que crec que ja abans de descobrir-lo ja ho feia, evidentment no amb la mateixa gracia ni amb la mateixa intel.ligència...
El fet de no pensar m'ajuda a començar el conte, el fet de pensar massa ajuda a acabar-lo abans d'entrar al primer episodi, o sigui : disfruto de moments que si pensés més mai els veuria nèixer peró després ho destrueixo abans de poder-los veure morir pel seu propi peu...potser és l'etern dubte d'entendre si existeix el destí o és un que se'l crea...vull dir en aquests punts, en altres suposo que el destí pot ser genial o fatal depenent de mil factors...
" hay que reconocer que mi imaginación es demasiado italiana" diu el Darín quant s'imagina el seu enterrament i veu totes les seves amants plorant desesperadament mentres la més important de totes és llença al forat on l'estan enterrant...perqué l'imaginació és tan potent que sempre et deixa en el millor lloc de tots!...lògic...
Peró l'escriptor és feliç, la gent a vegades pateix per ell, peró ell sempre surt endavant, de fet externament l'imatge que dona és bona, moltes vegades encara sembla més feliç del que realment és...peró de sobte i quant menys s'ho esperen el veuen futut i costa relativitzar els canvis d'actitut tan exagerats...ell sent massa, ell ho sent tot d'una manera brutal, tan que ho destrueix abans de que la passió del viure el faci baixar el llistó de la seva imaginació, que camina molt més que la seva realitat...
M'ha impactat molt la peli, moltíssim, no perqué m'identifiqui en tot, no,no, ni molt menys, peró si en els detalls, en les paraules,  en la música i sobretot en les mirades dels actors que t'impliquen brutalment...
Es tornen a retrobar, destí on o es troben altre vegada, acaba la peli, ell li diu:
"Por miedo te perdí, yo siempre pensé que lo que tocaba lo convertia en oro, mira ahora, mirame, todo lo que toco se convierte en mierda, por miedo, por miedo a ser yo, a ser lo que quiero ser...ell plora, ella l'enten, l'enten més que ningú en el món, l'abraça...torna a ploure, com la primera vegada, el mateix amor, la mateixa pluja...peró ell, passat els anys, molts anys, al retrobar-se, per fi fa net, net del tot i amb un somriure genial es despedeix d'ella segurament per sempre més o per anar a fer un café de tan en tan o per potser ser el seu millor amic, aixó ja no ho sap ningú...
Si en una cosa entenc al prota, és que tot se'm clava igual que a ell, no te mal record de ningú tot i que lluita per tenir-ne, per la seva cobardia, per la seva por, fins i tot per no fer-se mal, peró finalment tan sols la coherència pot amb tot...i així pot somriure altre vegada, el seu plor final és la seva valentia, i el seu somriure que es converteix en l'última escena de la peli, és la seva gran recompensa...tot i la perdua és feliç...