Avui hem sortit a mirar el cel, he acabat el dia sol i mirant la lluna que també estè preciosa, que bonic aquests espectacles de la natura!!...cada dia marxo més a mirar-los, em va molt bé, em dona una pau increible...
Els núvols: aquells que es presenten de diferent manera a mida que et vas fent gran, és com una fàbrica de somnis pels infants ...i si ets gran peró amb una mentalitat tan inmadura com la meva, una mentalitat que no serveix per res en aquest món ,peró que et pot portar a mirar-los altre vegada com un nen...
Ahir es veia un planeta gegant i blanc en el cel, un planeta que et donava la sensació que tan t'hi podies passejar com menjar-lo, impossible per un nen pensar que un no s'hi pot asseure i mirar la terra des d'allà dalt, ni jo mateix, un paio tan cult e informat com jo, em podia fer l idea de que no era sòlid i no em permetia pujar-hi a fer un vol...evidentment hi vaig pujar, per aixó em queda el boçí de Peter a dins meu, per poder fer aquests viatges extra terrenals...
Per mala sort avui hem fet les fotos del cel des de dins del cotxe, no hem baixat, sóc tan impulsiu que vaig amb cotxe i faig les fotos, i quant baixo del cotxe em quedo tan embobat amb l'espectacle que ja no recordo que portava la càmara per plasmar la meva mirada i allò que m'enlluernava...
Ahir vaig estar en un planeta anomenat Núvol Blanc, era preciós...curiosament tots els habitants eren baixets i vestien tots de blanc, un blanc encara més poderós que el terra que trepitjaven, o sigui , el núvol.
Al veure'm em van rebre amb els braços oberts i em van abraçar i tan sols en el tacte jo em vaig enblanquir en la meva vestimenta...i allà m'hi vaig quedar molta estona, mirant la terra plena de colors i també de la grisor de les carreteres...
Els vaig explicar que jo just feia una setmana havia decidit viure en un núvol, ells em miraven sorpresos peró emocionats, jo els deia que la decisió era ferma, que des d'aquell núvol ho veia tot diferent i molt bonic, sobretot molt bonic...i els mostrava la terra i els deia que tenia un poder extraordinari, tan gran que em feia baixar de les meves decisions i que ja no em vaig poder quedar en aquell blanc que amb tanta claretat havia triat...i perqué? es miraven i veien la meva tristor, una llàgrima queia per la meva galta i vaig començar a ploure, perqué en un núvol no plores, tan sols plous, és lògic i els vaig explicar:
Veieu allà baix? ...tot és diferent, la vostra vida és molt fàcil, no teniu molts colors peró sou feliços, tan sols existint ho sou...allà baix s'han de fer molts mèrits dia rera dia, tenim moltes coses a fer a part d'existir, de fet estem tan enganyats que ens creiem que si no fem moltes coses no existim, no en tenim prou en viure i prou, no...necessitem molt, cada dia necessitem, tenim obligacions, moltes!!!, i tenim milions de circunstàncies externes que no depenen de nosaltres i que en canvi ens canvien el destí en molts casos...
Un homenet blanc em va dir: peró que vols dir? que no viviu i prou? no entenc res...
Jo li intentava explicar que no en tenim prou en viure i en respirar, els deia que fins i tot fem plans i ens preparem per un futur i que fins i tot molts que s'estan preparant per un futur, quant ho tenen tot fet, va i la palmen, o sigui que finalment aquelles hores que teoricament eren una inversió de futur no havien servit de res, tan sols de fotre enlaire uns 10 anys d'una persona...som molt complicats!!,els repetia mil vegades.
I jo dilluns passat havia trobat la meva casa...no era tan blanc com aquest, de fet era un núvol de mil colors, que no paraven de canviar i el núvol tenia mil formes, osti, que bonic que era, i que real!!
Em van preguntar doncs que havia passat i jo els vaig dir que la terra ens atrau, que no hi podem fer res i que per més que el núvol fos preciós i ho segueix siguent, perquè hi és, nosaltres hem de solucionar moltes coses, peró moltes eh, per després trobar el nostre núvol...
- peró no l'havies trobat? que has de solucionar doncs? i si com aquells que deies la palmes un dia? de que et serveix solucionar? de que et serveix renunciar a una cosa bonica?
No sabia que dir...vaig callar...i em vaig quedar quatre hores en aquell planeta, mirant aquells homenets tan feliços i vaig baixar a solucionar coses...no n'he solucionat ni una perqué tan sols vull recuperar el meu núvol que tan be em feia sentir...demà treballaré i cumpliré altre vegada...peró no oblidaré els meus viatges ennuvolats...i sobretot, com a nen , seguiré demanant el meu desig, tornar allà dalt, al núvol més preciós que hi ha en el cel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada