M'ho preguntava sempre com s'ho feia...l'envejava, tenia una força especial, peró no una d'aquelles forces típiques del món actual, vull dir que no utilitzava el desconectar de la realitat ni res d'aixó, em fascinava veure com sense fer cap canvi en la seva vida aconseguia canviar d'una forma tan brusca un estat anterior ...
Jo l'escoltava sempre, volia empapar-me de la seva sabiduria, m'ajudava a entendre que el més complicat d'aquest món és ser senzill...peró ell ho aconseguia sempre, tan complex que era, i en canvi sempre tornava a l'elemental del seu ser...ho trobava fascinant com trencava una a una totes les formes establertes d'aquesta societat tan mecanitzada...peró ell no es queixava mai, sempre anava endavant, com si res l'aturés...
Ell solet se'n sortia de tot...tenia amics, molts amics, tenia fama, força fama, tenia bellesa, molta bellesa, i no utilitzava res de tot aixó, fins i tot ho esquivava, estava tan per sobre de les coses que es valoren en aquest món que ni s'ho mirava, fins i tot ho llençava i es quedava allà, en el més essencial de tot...
Ara me'l miro: me'l miro com sempre amb un somriure, i penso com s'ho devia fer per ser tan heroi...m ho pregunto moltes vegades...
Aquest matí m'he despertat eufòric, preparat per menjar-me el món, després d'una nit tan especial és impossible no despertar-se bé...de totes maneres imantat com sempre pel mar no he trigat a arribar a la costa, on el dia gris ajudava que la gent no trenqués cap silenci...i he pensat en ell, en com encara ajuda en cada pas que faig , permetent els meus errors, entenent el que faig i perqué ho faig, almenys tota la meva part menys pràctica, la pràctica sempre és més difícil de controlar...reflexiono...impossible com ell evidentment...tots som diferents i ell potser encara més que tots...
Ahir vaig escriure poesia, cada dia disfruto més escrivint poesia, és com una part màgica de les meves paraules, és com buscar la part més elemental d'una història i donar-li forma i bellesa...és una operació mental brutal, i un moment on realment has de desapareixer d'aquest món i endinsar-te tan sols en un punt, un punt que et reclama la màxima concentració per extreure el suc degudament concentrat del que vols explicar...
Vull i espero que les lletres i el cor sempre vagin junts de la mà, crec que sóc massa carinyós en el fons com per entregar-me a la gent en la realitat, sempre que em passa aixó em perdo, crec que millor sempre estar a una distància, allà on tinc els meus amics...a vegades hi ha gent que em reclama més peró no m'atreveixo, cada vegada que m'entrego és desmesura tot i no vull, em sento tan aprop de l'altre que prefereixo marxar una cantonada més enllà, treure el cap de tan en tan i preguntar com li van les coses...potser tinc la sort i el privilegi de que m'estima molta gent, almenys així ho noto, tot i guardar aquesta distància prudencial...suposo que com que mai he estat inclós en un sol lloc, i no he parat de conèixer gent de diferents indrets em fa estar en el cor de gent totalment diferent una de l'altre...si els posés un al costat de l'altre suposo que seria flipant la varietat que rodeja el meu cercle segon més íntim...en el primer , com el de tots, hi ha molt poca gent...suposo que el fet de no haver tingut quasi mai una colla ambientada en el lloc geogràfic on has viscut també ha ajudat a tenir gent per tot arreu peró molt poca de coneguda entre ells, tan sols Matadepera ha pogut col.locar a una serie de gent en la meva vida i que hi havia conexió entre ells...segurament és un camí més dificil, ja que estàs més dispers, i potser no tens la protecció de tenir sempre gent a prop, que a vegades va també bé...peró també m'ajuda perqué em permet desconectar sempre, ja que visc permanentment desconectat...no em cal marxar del meu lloc per fer-ho, ja que no tinc lloc, i a vegades és una sort...la gent estem molt lligats uns als altres, a vegades és preciós, a vegades és perillós, suposo que com tot , hi ha la part bona i la dolenta...dependre és tan futut com bonic...me'n vaig uns dies a la poesia, és un viatge apassionant, és fascinar-te en un motiu...és transformar tota una vida en quatre linees, diria que és un miracle literari...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada