El personatge

El personatge el vaig crear fa uns tres anys, després d'un desengany...un desengany que amb el temps he vist que va ser amb mi mateix, i aquí s'ha quedat, a vegades rebuscant en les entranyes intento recuperar el que jo era abans d'aquest personatge de ficció que he construit...
Fa temps em van dir que estava en una cova, una mena de protecció al que sempre he descontrolat: El més desconegut...
Si una cosa li he d'agraïr és que fos l'única persona que va conèixer tots els meus racons, amb el que aixó implica , tan de bellesa com de perillositat...veure aquella part de mi...
L'Alex és així -diuen... , i no, no és així, necessita molt més de la gent, i fins i tot jo em crec que sóc així, però el mirall mai enganya...no és una protecció infinita, te un fi, esgota en molts casos a gent que estimo i que aprecio de debó peró que darrera del personatge aconsegueixo amagar-ho i segurament no els arriba res del meu amor...m'ho he cregut tan que estic nedant entre la realitat del que es veu i la ficció del que sóc, i el que és pitjor, el tinc descontrolat si en la vida apareix alguna cosa que em pugui aportar estabilitat o fins i tot alguna cosa bonica...
És tot el contrari del no te salves, o sigui , el porto molt be el poema, sempre i quant ho tingui tot controlat, si alguna cosa apareix que em faci trontollar el control, aleshores no paro de salvar-me, en contra de la meva voluntat peró cada dia la voluntat també és més ficticia i està més ben amagadeta dins de la cova...
No se si és la literatura, si és l'imaginació, si és que tinc molta més por a tot del que penso, peró el personatge va guanyant força des d'aquells dies...fins i tot l'Aida em diu que allà vaig perdre part de mi...ningú em va fallar, tot i que m'excusava en aixó, era tan sols una història d'amor complicada, peró jo si que em vaig fallar i molt, i ara, en present, he vist que no he assimilat l'abandonar-me d'aquella manera...
I és evident que si no m'entrego a mi, no em puc entregar a ningú, aixó és una regla ben fàcil d'entendre suposo...busco la bogeria, la part irracional, l'eina més fàcil per no saber el meu futur, e impedir que les coses passin perqué si, vull controlar-ho tot i no ho puc fer i no s'ha de fer...fins i tot, busco que no em suportin i que em diguin algún renec, com si vulgués deixar les coses fàcils als altres...perqué dins meu crec que si algú està molt a prop meu tindrà un desengany, per tant , els estalvio el fet de desencantar-los, de fet és pur egoisme meu, tot i que sempre se'm tira en contra...
Fins aquí ho entenc, tot te una explicació lògica encara que els fets no siguin lògics, peró no s'ha d'haver estudiat psicoloagia per entendre que tinc por a ser valent, tanta por que ho trenco abans de que passi i el que no m'agrada és l'incoherència...després obro els ulls: ja està fet, ja he parlat, ja he escrit, ja no puc desmuntar res i aleshores arriba l'hora de perdonar-me, tard o d'hora ho faig, peró com  que sempre hi ha un altre protagonista tampoc depen del tot de mi, o sigui torno al descontrol que tan temo i torno a començar a ficar-me en el personatge i a desapareixer de la meva persona i torno a començar l'història...de tot alló em queda la por a desenganyar, a que ningú més em torni a veure degenerar, per tant tinc tanta por que m'amago...si, a la cova, em preoucupa estar bé així, perquè ho estic, aixó vol dir que m'ho crec...és un perill...
Peró el que és més fort és que res del que mostro és el que sóc, porto tan bé el personatge que jo sóc el primer a no contradir...
La cançó que segueix és el que m'ha fet pensar, no és el mateix peró m'hi fa pensar , com no, del Loquillo:

Piensas que no acepta las normas de tu sociedad
por una simple carencia o falta de personalidad
pero no hay nada más lejos que la realidad
ahora dicta su ley sin ocultar la verdad

Dudó, suplicó, y pudo también transigir
pero cruzó la frontera por donde es fácil huir
Viajó hacia la locura, aprendió muy bien la lección
se tragó todo su orgullo, toda su contradicción

Refugiado de falsas promesas
desertor sin rumbo fijo
hablando como un renegado
nàufrago de un mundo hundido...
como estranjero, en patria ajena
con billete de ida, sin esperanza de vuelta

Cansado ya de buscar lo que nunca encontró aquí,
allí a donde va, tu no le podrás seguir
no quiere sentirse parte del juego que un dia debió jugar
recorrió un largo camino para volverlo a intentar

Refugiado de falsas promesas

desertor sin rumbo fijo
hablando como un renegado
nàufrago de un mundo hundido...
como estranjero, en patria ajena
con billete de ida, sin esperanza de vuelta



" El renegado"