L'afecte i defecte

Mai he sapigut bifurcar les coses, fins que no soluciono una cosa i la col.loco on s'ha de posar, no paro, és un error molt gegant potser, peró ho intento fer per no perdre de vista els passos que he fet més recentment...
Per tant mai he pogut desconectar com molta gent sap fer, i ho envejo...si tinc una història al cap puc estar a gust en un altre lloc, peró l'história hi és i no puc deixar que el temps faci per si sol la feina, cosa que segurament hauria de fer...
El despreci et pot arribar de moltes maneres, peró en general se'l munta un mateix, no li cal ningú més...hi han coses que jo no se entendre, em costen d'entendre, peró aleshores la vida et dona una lliçó i obres una mica els ulls i te'n vas una mica enlaire per mirar-ho des de fora, que és l'única forma de no posar passió al que et pot estar passant...i ho veus tan clar que ni el dolor ni l'alegria agafen trets èpics, que en el meu cas, i degut a la meva ànima d'escriptor ( no de bon escriptor) és fàcil arribar-hi...
I ahir rebo mostres d'afecte maquíssims, fins i tot de gent que no li he donat el que es mereixia, que fins i tot no han sigut gran cosa en la meva vida pràctica, segur que mentalment si que hi son sempre, peró fisicament no hem compartit gran cosa...i te'n adones que altre vegada t'has muntat una peli, ben bonica, peró una peli al cap i a la fi...i et quedes pensant com et pots passar tan de temps despreciant a qui et valora i com pots perdre tan de temps vulguent que t'apreciïn quant aixó és o no és...
Avui, serenament, he rebut una altre bofetada, amagada rera una feina, o el que sigui, peró finalment és una bofetada...excusant tot rera una circunstància, ho he d'entendre, no passa res, peró evidentment jo sóc molt més que aixó i més quant saps que ha passat i la condició d'únic que t'han fet viure...de sobte l'únic es converteix en un més, ni aixó, et converteixes en l'últim més, o sigui de davant de tot a darrera de tot...i et costa entendre-ho...saps de les teves actuacions estelars on la lletra corre més que la realitat, que la fantasia, aquella que sempre em confon entre el que visc i el que vull viure, pot amb els instants fantàstics reals, tot plegat et serveix per intentar entendre una mica més que la passió és massa bèstia i que la meva essència marxa a llocs impossibles...tot i així, en el fons , m'agrada, perqué no m'estic salvant, perqué no faig el que toca, perqué em pot més l'amor o estimació que el meu pròpi be, suposo que vol dir que estimo, malament o bé, estimo...tot i els meus dubtes constants de si se estimar o no en tinc ni idea...
De sobte, des d'algú que em diu que sóc meravellós, tan sols m'arriba compassió, altre vegada!!...com si cada paraula fos escrita a un desconegut o pitjor encara, a un conegut i prou i jo no entenc el passat ni el viscut ni el meu present...tot i que evidentment és molt fàcil d'entendre, peró m'encaparro a no voler compendre...
Peró avui, i com sempre em passa, tot ha fet un creck!!, alguna cosa s'ha trencat dins meu, i no és el cor...la lluita entre l'escut i el que vull ja no és tan important...i em poso més pràctic i realista...segurament pels t'estimo claríssims que he rebut aquest cap de setmana, sense dubtes...aixó és d'agraïr sempre i potser em toca agraïr-ho....despreciant els desprecis ja comences a agraïr...
De fet, les paraules son aixó, paraules, per tant el que importa és la realitat, si et diuen que ets important és bonic, peró si te'n adones que en no se quantes hores ni tan sols han tingut un pensament per ajudar a creure-m'ho, ja dubtes, vull dir amb algú que tocaria mostrar una mica  és clar, no ens passarem tota la vida demostrant a tothom cada tres hores!!...peró quant l'altre sap el que a mi em fa mal, el que em disgusta, fins i tot sap que se'm pot tirar en contra i sentir-me culpable, i no fa res, és que ni tan sols hi ha pensat...i fa mal peró clarifica moltíssim...suposo que no existeixen excuses a l'hora d'estimar, o estimes o no, i si és de veritat no cal ni fer un esforç...de tot a res en dos dies, de que meravellós a bon dia, que plou? hi ha un recorregut molt llarg, per tant obro els ulls de mica en mica, cosa que no volia, perqué tenia intenció de creure i deixar fruir...peró no val la pena lluitar , de fet no s'hauria de lluitar mai en aquestes coses...
Agraeíxo l'amor sentit aquests dies, m'ajuda a entendre on sóc en aquest moment i ara mateix sóc feliç...potser perqué em començo a valorar en aquesta història...