AP-7

Un divendres d'estiu, en plé Agost, em trobo atrapat al peatge de La Roca, mirant a les persones del vehicle del costat, canviant les cares per segons... ara el cotxe vermell de la familia al complet, ara el cotxe negre de la parella que van amb les finestres baixades i em borren el só del Leonard Cohen amb la seva música estrident, ara uns , ara els altres, ara els perdo un moment, ara els recupero.
Ens mirem moltes vegades, tantes com l'angoixa que provoca veure que el peatge encara queda lluny. Com pot ser que vivint a Girona , em trobi atrapat en aquest punt, que no ho sabia? que no ho tenia clar? ...fa sol, es estiu, la gent vol platja, Costa Brava, i jo, que la tinc cada dia a 45 minuts de casa, que hi faig allà?
Tinc calor, ja que l'aire acondicionat no em funciona, i estic tant agobiat que si trobés una sortida, l'agafaria, i donaria la volta a Catalunya per sortir d'aquell embús. De fet, era la segona vegada a la meva vida que m'havia despistat, l'altre, per anar de Vilanova i la Gertrú fins a Gisclareny un dissabte d'agost, vaig veure la cua en la distancia suficient com per sortir de la trampa, no recordo per on vaig passar, vaig trigar molt, pero almenys el paisatge que m'acompanyava era en moviment i cap música exterior borrava la meva elecció dels meus oïdes.
Tinc la mateixa sensació de quant estic en un lloc plé de gent cridant que la societat ha de canviar, o la mateixa que tindria si estigués al camp del Barça festejant un gol de l'equip blaugrana i em comença a venir aquella suor freda de que coi hi faig allà. Si juga el Barça i m'agobia veure tanta gent cridar, que coi faig jo al mig d'una multitut de gent esperant recollir el ticket que els ofereix dos dies, o un, de felicitat estival.
Penso, mentres maleeixo la meva poca previsió, que podria estar en el Far, un santuari que hi ha a Susqueda, escoltant el só de les àligues, treient el cap (amb la prudencia de qui pateix vertigen), per observar desde el mirador una vista que et fa posar la pell de gallina, intentant desxifrar si les figuretes que veus allà baix son vaques o xais, escoltant el silenci que a vegades es trenca per un vent que acostuma a xisclar per allà dalt, mirant els petits estanys que fan de tot plegat una imatge plena d'harmonia i que ,per més vegades que hi pujo, per qüestions laborals, no deixa de fascinar-me i enamorar-me...he vist aquest paisatge nevat, l'he vist gris, clar, de tonalitats càlides, o verdes, depenent de l'època, l'he vist de totes les maneres possibles i no me'n canso, em dona pau, em dona serenor, em deixa sempre el regust de llibertat i d'obertura en la meva ment.
Poso el volum alt, com si el Cohen vulgués compatir amb el waka-waka de la Shakira que sona en la parelleta del cotxe negre, no hi ha res a fer, crida més ella que el pobre Leonard.
De sobte la familia del cotxe vermell em mira com si fos un sonat que té la música a tota castanya, pero amb una melodia que no invita a tal volum.
Els dic: -es per la parelleta del cotxe vermell de devant!!! estem lluitant per imposar la nostra música!!
Em miren amb cara de que estic boig i jo me'ls miro amb cara de que estan bojos...si tots sabem que hi han retencions, com es que no las evitem? la majoria de gent que observo, estan agobiats per la cua i en canvi feia dies que esperaven amb anhel veure el mar, saben que han de passar per aquell calvari per arribar-hi, pero a mi no em serveix de consol, sé que existeixen mil alternatives a aquell peatge taronja i em torno a preguntar: que coi hi foto aquí????

Arribo a Girona, centenars de persones estan lluitant per un món millor, vaja!!, torno a quedar encallat enmig d'un altre parany humà, altre vegada dins el cotxe, ara Radiohead està preparant la seva lluita contra alguna altre parelleta i em torno a maleïr , perqué també ho sabia i curiosament, tant a l'AP-7 com a la plaça Catalunya de Girona, tinc la mateixa sensació, em sento una ovella i veig ovelles per tots cantons, els del peatge som dirigits per una costum ancestral de buscar la recompensa a una setmana plena d'obligacions, i els de la manifestació som dirigits per una búsqueda a solucionar la nostra sensació de que som uns pringats, me'ls miro i no me'ls crec i somio altre vegada que estic al Far, mirant aquelles aus que si que em mostren el camí de la llibertat.