Paraules incertes

He estat repassant frases cèl.lebres de personatges historics i és curiós, la majoria de les mateixes, posades en boca d'un èsser normal i corrent serien gairabé còmiques. Segurament serien escoltades com d'algú que està una mica perdut, o d'algú que està a les estrelles o que no toca de peus a terra...vaja, un bala perduda, i finalment he arribat a la conclusió que les intensitats, que les paraules que et posen la pell de gallina, las volem escoltar o llegir, o bé en passat, i si es en present, que sigui o a dalt d'un escenari o dins de la pantalla de la televisió.
No estem preparats a convertir un èsser normal que camini al nostre cantó en algú molt especial, o que potser tant sols ha dit unes paraules encadenades i amb un resultat sublim, que ja es molt especial.
Potser per aixó , em sento pirata, perqué tot i que avui he buscat en els llibres o en els escrits paraules que em facin pensar i entendre'm a mi i als altres, moltes vegades busco els tresors al meu costat i curiosament, tenim plé de genis, herois, savis....però com sempre dic: en aquest món, primer has de mostrar la teva vàlua exterior i després, potser amb una mica de sort , podrem escoltar el que cadascú porta a dins...i avui, com tantes vegades, m'he adonat que tenim un entorn plé de gent que podria dir molt més que no pas la disfressa exterior que porti, hem de parar més l'orella i mirar molt, i esperar, perqué a vegades on tant sols s'intueix silenci hi ha un vocabulari plé de màgia i de fermesa interior.
Si jo li dic a la meva filla:
-Ja desde ben petit vaig deixar de cantó la meva educació per anar a l'escola.
Diriem que la maleduco, que sóc un irresponsable, que aixó no se li pot dir, pero resulta que ho va dir el Bernard Swaw i aleshores gairabé et dona un punt intelectual si ho dius devant de la gent, pero mai en boca teva....crec que ens emparem de les nostres pors darrera la gent que ha deixat o deixa valentia dibuixada en paraules, pero si s'acosta a nosaltres la possiblitat de practicar el que tant t'agrada, t'agafa l'acolloniment.
Aixó té un nom: seguir el ramat, es alucinar amb alguna cosa molt llunyana a tú, t'agrada pero no es perillosa, no et tocarà, perqué si et toca, ja quedes marcat.