D'on ets?

Avui en dia ens hem de posicionar, es com impossible caminar per aquesta vida sol, has de pertànyer o ser de...
I els nómades? on s'amaguen.
Grups, associacions, els pares amb els nens a la plaça, equips de futbol, política, families, teràpies, ioga, tant és, has de pertànyer en algun lloc i tens la teva vida com més protegida.
Surt un moviment i molts hi creuen  i ja està, ja pertanys, ja et pots sentir segur, allà dins, enmig de molts que son com tú, que t'entenen del tot, que compartiu un instant, i si aquest instant es repeteix cada dissabte, o cada dijous, o cada dia, millor que millor, ja tenim on anar.
Pero i els que no arrelem enlloc, els que no sentim passió per res en concret? i els que ens acolloneix les multituts de cinc o de sis,? , i els que fugim de tot de gent junta que creu en la mateixa idea?...com pots aconseguir creure en una cosa amb força? jo no en sé, de tot dubto...potser em van educar desde l'individu, sense cap pensament únic...
Avui, pel facebook he fet un comentari aparentment anti nacionalista català, i no és que renegui de res, pero no sento el país o un país com a meu, no el sé abraçar ni entendre ni tampoc sé com reenganxar-me en la seva história...
La meva história té a veure amb la de Catalunya? no ho sento així, potser per la lluita d'uns encara parlo català, pero es que tampoc m'importaria si tant sols parles en castellà o en anglés, bé, almenys si hagués nascut així i el català tant sols es recordés com una llengüa passada que ja està en desús...no sé, em sento malament per no estimar la meva terra, o es que no sé com s'estima? no ho sé tampoc, estimo gent d'aquesta terra, es evident pero es per com son ells, no perqué son d'aquí, sense deixar de banda la casualitat de que hem nascut aquí, per tant es lógic que estimi més gent catalana que d'altres indrets.
A vegades em sento com un extrany en tot aixó, no em ser crear cap sentiment patriótic, i miro els medis de comunicació, escolto la gent, comparteixo vida amb gent que tots es senten identificats amb alguna cosa en concret i curiosament, aquest sentiment, en general, es el gran motiu de disputes dels humans. Jo sóc de...i tú de...per tant, ens hem d'enfrontar...a vegades ho envejo, sentir-se de...pero no m'hi sento, de fet pateixo devant dels pensaments que tant sols van cap a una direcció, potser per aixó tinc quasi 41 anys i encara no em sento d'enlloc i em dona la sensació que mai estic a casa meva i m'agrada no ser d'enlloc, no sé, potser tinc menys a perdre, pero que consti que no ho faig per aixó, es un sentiment...ah!! ja ho sé, pertanyo als que no pertanyen a enlloc, no hi havia pensat!! ...que burro sóc...ja està doncs, tot solucionat.