En la meva agenda telefònica he guardat sempre el teu nom com a EduIsa, sé que t'agrada, per mi no és més que un gest simbòlic, ho canviariem ràpid perquè ell fos aquí, però tú saps que hi és , que no tan sols la seva empremta ja el va deixar aqui entre nosaltres per sempre,si no que quant en parles d'ell i t escolto o quant els dos en xerrem encara fem més suma a la seva presència en present...
Aquests mesos a vegades pensava que sigui on sigui segur que ens mira, i segur que està content i no només perquè tots dos sabem els que ens estimava i ens estima, si no perquè una de les seves herències ha sigut la nostra relació, a vegades de mare-fill adoptats, a vegades d'amistat i sempre d'amor i carinyo.
Tinc dubtes de qui sóc i de com em moc pel món, ho saps, tinc dubtes d'home, perquè encara no m'han escollit mai amb claretat, dubtes de pare, perquè és dificil ser pare, dubtes d'amic, perquè jo mateix aquests anys m'he tret valor, i dubtes socials, perquè actualment no entenc res de res, potser aquests darrers són més comuns en molta gent, però si una cosa mai he tingut dubtes de mi, és que , entre cometes, vaig ser i sóc un bon fill, un bon net i un bon nebot tambè, i parlo des del cor, i segurament molt es degut a que la iaia, l'avi, el meu tiet i el meu pare m'ho van deixar molt fàcil, però vaja, si d'alguna cosa no en tinc dubtes no em treuré mèrits almenys.
Crec, i saps, que tenia una relació amb l'Eduard excepcional, la base era l'amor clar, un amor que no incluia massa exigència, potser ell no feia de pare "normal", bé, potser no, segur, i segur que això m'ha complicat el fet de fer de pare "normal", però ens va sortir molt bé, saps com els seus consells de vida els he anat rebent i m'han anat ajudant en tot el que faig, de fet no eren paraules per aconsellar, simplement l'escoltava i el mirava i ja està...
Tambè saps el paper de la meva mare en tota la meva vida, i com no, tots dos sabem que no podiem exigir a algú que et dongui coses que no et pot donar...
La sort de tot això Isabel, i espero que sigui recíproc, és que no et miro com a mare, simplement et triaria entre molta gent, perquè m'agrada com ets, i perquè m'agrada la teva claretat en el sentir i el dir les coses...com a l'Eduard, tambè t'admiro...
Però avui volia parlar d'aquests mesos, aquella protecció que crec que feia més de 20 anys que no tenia o que no sentia, l'he tingut ara, amb una persona que m'ha cuidat i que sobretot, en moments de feblesa, m'ha recordat qui sóc i ho has fet amb tanta franquesa que en molts casos no m'ha quedat més remei que creure't...
Necessitava un lloc pel meu parentessís, un moment on poder respirar , mirar on sóc i fer un recorregut per aquests darrers 10 anys, 10 anys que m'han marcat per sempre sobretot en la relació amb les altres persones...
I el millor lloc era casa teva, un lloc on es respira olor d'Eduard i d'Isabel, d'EduIsa, saps i t'he dit mil vegades que encara que mai haguessim seguit la nostra relació després de la seva mort en la terra, jo sempre t'hauria agraït els últims anys que va tenir, poca gent sap com jo el que va patir i treballar el meu estimat pare, i moltes vegades pensava que em costaria creure en la justícia vital si els que es treballen emocionalment amb valentia i fermesa no tenen recompensa, la teva aparició, el vostre amor, li va donar el gran premi de vida que es mereixia, i que tú et mereixies... ho sé, si em poso més pràctic us l'haurieu merescut més temps, però almenys el vau tenir...
Avui justament que parlava amb algú de projectes, de que tots pensem com volem que ens vagin les coses i després sembla que vagin com vulguin, pensar en vosaltres m'ha fet recordar que a vegades val la pena esperar, ni que siguin 30 anys, per trobar l'autenticitat, ja sense necessitats ni circunstàncies que confonguin...cap dels dos ja us ho esperaveu i aleshores va arribar...
La convivència amb tú, deixant de banda els mitjons i sense pensar que fots uns macarrons únics, ha sigut boníssima, i amb el Nanu tambè clar, ja el trobo a faltar !!, has fet de iaia i l'Aida s'ha sentit amb una iaia potent, cosa que ella agraeïx després de tot el que ha passat familiarment, i amb mi Isabel, has fet d'amiga, m'has animat i has anat donant sentit a les meves valenties i quant l'altre dia em deies que ho estava fent bé, que m'havia marcat unes fases i totes les anava superant em vas fer retornar on sóc realment...
Ahir em van dir que el que compta en aquesta vida són realment els últims 15 dies, si t'han anat bé, estaràs bé i si t'han anat malament, doncs estaràs malament, no és del tot cert, perquè hi ha un gran recorregut i és bó recordar-lo quant els últims 15 dies has trontollat una mica, però aquests darrers 15 dies per mi han sigut una mica complicats, segurament tambè perquè per fi viure protegit m'ha anat tant bé, que emancipar-me ara , ejem, als 46 anys, em fa una mica de por, suposo que per tot el que he passat i els danys colaterals que s'han creat...
Hem tingut xerrades llargues, xerrades que m'han ajudat moltíssim, m'has fet entendre fins i tot a vegades que el problema de posar el cor per davant del seny te les seves conseqüencies, però ho has fet des de la serenor de saber que tampoc ho he de canviar tot, a mi em dona igual trepitjar sobre terra insestable si el meu cor m'ho demana, però he de saber que significa això, perquè si que he vist que la gran majoria es protegeix i posar molt de seny a les seves decisions, potser això em deixa en inferioritat en molts casos, o molt desprotegit, però estar al teu costat m'ha donat valor i tranquilitat en tot això, i sobretot en els moments de por m'has donat aire i paraules vàlides per solventar-los...
Sempre t'he vist com algú ferm, algú que ha aprés a posar límits i a dir, per aqui no cal passar-hi, algú que s'ha treballat amb la mateixa fermesa que va fer el nostre estimat Eduard, algú que vagi on vagi de Vilanova la gent en parla bé, les teves despedides que sempre són ràpides i gens adornades diuen molt de tú, ets aixi, directe, amb un punt llatí controlat i amb un punt norueg controlat...
Com ell, tampoc aconselles, simplement expresses només quant et demanen opinió, l'altre dia quant em deies que tots tenim un projecte de vida però que moltes vegades no surt així em va fer entendre moltes coses, jo segueixo depenent molt de tercers, ja ho saps, poques coses estan en les meves mans en les coses més importants de la meva vida, però hi ha una cosa que si, que sóc jo i els meus moviments i els meus límits i sobretot les meves decisions, estar a Vilanova aquests temps m'ha permès per fi decidir amb calma i no decidir cada dia amb la sensació que era la última decisió important que havia de fer i tú has sigut figura clau en tot això, perquè has estat sempre al meu costat però mai sense el permís de qui demana ajuda, i això no és tan fàcil, perquè com ell, saps estar i té molt de valor saber-ne.
Gràcies per la paciència, n'has hagut de tenir perquè s'ha envaït el teu espai vital, gràcies per ser-hi i actuar amb la naturalitat que el moment necessitava, per fer-me sentir com a casa cada dia, i per estimar-me bé, gràcies per ajudar-me amb paraules i fets, i com no gràcies pels macarrons i tots els plats que m'has fet, ja ni recordava quants anys feia que ningú em cuinava un plat... val, és veritat, sempre tindrem un però, els mitjons, però mentres siguin els mitjons vol dir que anem bé.
Us estimem ( Aida i jo a Nanu i tu )
Ha sigut bonic viure amb vosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada