buf!!!! el ferrari !!!

Recordo que cada dia que el temps ho permetia, després d'anar a buscar a l'Aida a la petita escola de Riudaura, anàvem a la Vall d'en Bas, just en un gran parc infantil de color verd i xocolata, he recordat com jugàvem els dos a fet i amagar, i com sempre feia trampa perquè ella em tobés aviat i jo feia trampa per no trobar-la i aconseguir que el joc fos més joc que realitat, d'això es deu tractar suposo... i m'ha vingut al cap que un dia, va haver un moment que no la trobava de veritat i em vaig acollonir molt, aixi era jo com a pare de l'Aida quant era petita, un juganer que no em vaig perdre ni un instant de les seves rialles , un nen atrapat en cos d'adult però amb la por d'un adult massa protector a vegades...a mida de voluntat no vaig fer cap miracle, evidentment, però la vaig deixar sola davant de "grans" perills, com els tobogans, o els gronxadors, i així, combinant la diversió i l'aprenentatge de saber que no podré sempre protegir-la ,vaig arribar a un petit equilibri, no podria ser un gran equilibri perquè ja quant jo era un nen patia pels adults de casa si arribaven tard.
Vaig gaudir molt de l'Aida petita, igual que ara la puc gaudir ja dins de les paraules i encara d'algun joc d'adolescent, podent treure la part pallassa que encara sento viva dins meu...
Sempre m'he perdut en els reconeixements externs, no busco aquesta paraula com a sinònim d'èxit personal, això seria un error, ho busco com a tranquil.litat meva per poder seguir fent el meu camí...ara, aquests dies , justament aquests dies, i després de 10 anys, estic retornant en el meu jo, no l'egoista o l'extern no, el meu jo...
Ell va dir " el que vaig patir va ser molt més que un atac de cor: se'm va trencar la substància del jo"
Això ho deia el protagonista d'un llibre just quant explicava el que és néixer altre vegada dins de la mateixa vida...tan és la seva procedència, ell havia sigut un home d'èxit professional, però dona igual, podria ser un home que ha fracassat externament , això és el menys important...
He rebuscat aquests dies dins meva part social que per alguna cosa trontolla fa temps... error!, mai he tingut problemes per conèixer ments o gent, això és com anar amb bicicleta, si ho practiques ho recuperes ràpid, si ho necessites es clar...
Recordo fa anys que vaig escriure un conte d'un amic que demanava ajuda , havia demanat auxili a tothom, tothom tenia feina, tothom estava ocupat...demà quedarem!! -li deien
A l'endemà tothom va deixar la feina, tothom va fer fora les ocupacions per anar a l'enterrament de l'amic que el dia anterior els cridava des del cor...
I l'amic que es va matar havia comès un error en el camí, igual que el protagonista del llibre tambè va tenir un atac de cor, simplement se'l va fer venir amb pastilles, perquè aixi com a un la vida el va avisar, l'altre ja feia anys que sabia que s'havia equivocat en el caminar, però només plorava...alguns vam pensar que era una cosa del moment, altres, com jo, vaig pensar que feia molt que li rondava pel cap, altres, els més agosarats, van pensar que era un covard, però crec que tots, en aquell trist dia gris a la terra, ens vam sentir culpables...tot i que segur que no ho erem, però era inevitable no sentir aquest sentiment de tristesa dins nostre...
Jo el que més, perquè en realitat quant m'havia cridat ni me l'havia pres seriosament ni realment tenia ganes de quedar...des de llavors, i jo tenia 20 anyets, mai més vaig deixar de socórrer un crit d'auxili d'un amic, fins i tot jugant-me la feina o el que fes falta...No era per sentiment de culpa ja que ho feia, ni molt menys, ho feia perquè una de les coses que més m'agradaven era veure a la gent feliç i estimada...
Recordo un dia que vaig pensar: " finalment tots saben el seu camí terrenal, perquè a mi em costa tant trobar-lo?, perquè res del que m'arriba com a premi m'emociona?, perquè el que realment vull és no pensar que arribi l'estiu per desconnectar de la meva vida ?...que vull? que busco?" i ho vaig lligar amb una carta escrita als 15 anys al meu pare dient-li que tot el que la vida terrenal m'ensenya no ho entenc i no em motiva...anava errat, era molt jove, i mica en mica vaig veure el que volia de la vida, per fer això vaig deixar de cantó les possibles aptituds acadèmiques que posseïa, i em vaig llençar a la vida dels sentits, i allà vaig decidir fer camí...
Com que havia de treballar vaig buscar feines que alimentessin aquest caminar, sota el cel, davant del mar , o en una muntanya tant silenciosa que la naturalesa fes grans melodies infinites...i allà plorava, o sentia, o m'emocionava tant que en una ocasió vaig arribar al sublim, només una . és cert, però hi vaig arribar...la feina, així doncs, ja no era un obstacle, si no part del caminar...
I va aparèixer la bombolla, un estat on jo aconseguia sortir de mi mateix i ser lleuger, no sentir cap pes sobre meu, i vaig viatjar per tot el món des del sofà del meu menjador i evidentment desprenia tant el plor com la rialla externament d'una manera real, mai fictícia, com diu la poesia " plorar tot" o " riure tot" tan fa...
I vaig entendre que hi han nivells entre nosaltres, cap de millor ni pitjor, però tothom busca el seu i moure's dins d'aquesta comoditat, que mai és una àrea de confort, però et fa sentir confortable... com diu un llibre, has de sortir de la teva àrea de confort, si no mai avançaries...
I curiosament quant he redescobert el plaer de la literatura m'he adonat que no necessito sortir enfora, justament és a l'inrevés , necessito per fi tornar a endins...si home!! diran alguns, si ja era difícil veure't ara serà un miracle ( no ho dic amb la pedanteria de pensar que veure'm és un plaer eh, que quedi clar)
No vull dir això, crec que porto anys fora de mi, entrant i sortint per circumstàncies del meu camí, no passa res, és una aprenentatge, però no tots els camins estan escrits, no cal només ser espiritual, o segurament costaria molt només ser una cosa, s'han de fer papers avorrits molt sovint i s'han de fer, és evident...
Però he pensat que quina sort que he tingut de tenir sempre una feina que no em fotia enlaire els somnis, que em permet treballar amb un somriure i no amb el cap posat en el rellotge de quant sonarà la sirena de la meva felicitat, o pitjor encara, de la meva vida, així doncs molta gent m'ha dit que estic desaprofitat, fins i tot algun cap m'ha dit per favor, et necessito per això, ambiciona això si us plau!, i jo no vaig voler i no vaig voler perquè ja ho vaig tenir i va ser la única vegada que em donava la sensació que em robaven el temps, arribava a casa després d'un dia estresant al màxim i endollava l'ordinador mentre endollava al mateix moment a la meva filla davant del televisor...
A la feina doncs sóc complidor, sóc eficient, i sóc molt metòdic...val, ara toca doncs tornar-ho a ser en tot, com abans..si ho puc fer allà on dissimulo , perquè no poder-ho fer allà on visc, tot i que repeteixo que per sort no són camins paral.lels
Perquè els que no sou pares segur que teniu altres mecanismes per saber on sou, però els que ho som els nostres fills són clars indicadors de la vida que portem, suposant clar, que no vulgis tenir un fill només per allò de " sang de la meva sang" o simplement per allargar un cognom, parlo dels que som pares perquè ho hem volgut ser i hem pogut ser-ho...
Com en el cine , que ha sigut la meva gran passió durant anys, m'he adonat altre vegada que la literatura té també aquesta part tant màgica que a tots ens meravella el que pot dir, però després si ho fem a la vida real potser en dirien que estem tocats del bolet...perquè? ...pel maleït reconeixement extern...
Sempre he posat com exemple al Rubianes, podria haver sigut un mort de gana, perquè si realment pensava el que deia i no arriba a saber fer gràcia al explicar-ho, la seva "filosofia" de vida hauria sigut considerada una "xorrada"...que passava doncs? que la gent, com que rèiem, pagàvem per veure'l, i una vegada ja havia assolit l'èxit, se li permetia dir totes les bestieses del món, tantes com fins i tot riure de la gent que li pagava diners a ell...si no mireu el gag del treball, com s'enfot de tots nosaltres i de la vida que portem...jo no sé quina vida portava ell, potser era un desgraciat, de fet era actor professional, no parlo d'aixó, no parlo d'ell, parlo justament de que sense èxit extern les paraules són només paraules que passen per allà...
I aleshores, modèstia a part, m'he posat al meu nivell, que com he dit abans, no és millor ni pitjor que cap altre, però és el meu , el que he treballat i el que he intentat entregar a vegades en el blog, que la única missió externa que té es poder treure un somriure en un moment donat a qui sigui o acompanyar en una tristesa si algú se sent sol, perquè al final el que passo jo ho pot passar molta gent, crec que regla bàsica és que som tant únics que ens passen coses iguals, potser això ajuda a treure importància a vegades a les coses que ens passen tot i que mai hem d'oblidar que una mal de cap és un mal de cap i per més petit que sigui millor si podem , doncs el curem...treballar, se li diu.
Portava temps mirant documentals per internet, era la meva afició, de tota mena, sobretot històrics però, sempre m'ha agradat saber d'on venim, però fa temps que miro poc la tele, i aquests dies que físicament no en tenia m'ha anat de conya, però reconec que els documentals no acabaven d'encendre el que jo volia encendre, segurament perquè sóc una mica "raret" a l'hora de triar-los...i ho he canviat per la literatura, com tot el que faig hi poso una passió gran, fins i tot en el silenci i en una de les poques coses que he aconseguit dominar de la meva ment, el meu son, faig i desfaig el que vull amb ell, encara em falta dormir amb els ulls oberts, però no ho descarto ( és broma ).
Per tant avui quant he arribat a casa m'he tancat en unes altres lletres, el quart llibre en una setmana, no m'ho prenc com una obligació, només faltaria, però estic apassionat, i aquesta passió que se'm perd a vegades per la boca o pel cor en la vida real, i ara la porto cap allà...perquè el meu cor, i no és millor que els altres cors evidentment , sent tant que l'haig de cuidar i perquè la meva boca xerra tant en nom de la por de no aconseguir somnis, que he d'aprendre a fer callar, o sigui, control, dels quatre llibres dos parlaven d'això, l'altre era pura ficció, i aquest ja veurem que és...tot va bé si em va bé...
Perquè un dia vaig escoltar que deien " perquè s'ha de caminar si podem volar", però no deu ser així ben bé, sense caminar no hi ha vol i en el meu cas, altre vegada parlo de nivells, sense vol no hi ha camí, així doncs ho comparteixo aquí , com deia abans, no per necessitat de il.lusiò literària, crec que ja he escrit un llibre i vaig mostrar que estimava més el plaer d'escriure que el d'escriure un llibre, que és molt diferent, ho comparteixo doncs perquè des de la meva solitud evident, busco la valentia, quant veig por tinc por, quant veig murs no sé com saltar-los, quant veig que el temps s'atura, recordo l'últim llibre que he llegit que em diu que el temps mai el recuperem i el que pot arribar avui millor que demà...allò de viu la vida com si aquest fos l'últim dia, no cal extremar aquesta dita, però si recordar que potser realment ho és i el que anem deixant per més endavant potser no arribarà, i no perquè no pugui ser, si no perquè el "més endavant" mai sabem si existirà o no...segurament, per sort, poques vegades recordem que som mortals...
I de tot el que he llegit he apuntat coses transcendentals però avui en vull deixar una de molt important, simple, fàcil i real : " riures és el dissolvent universal de les preocupacions"
Per cert acabo de riure perquè la "moraleja" seria que per escriure la paraula preocupacions m'he fet mal, i m'ha arribat a preocupar perquè és una de les paraules que em costa més de "ditar" en l'ordinador.
Vull que quedi clar que no estic fent res més que alliçonar-me dolçament a mi, a ningú més i ho volia compartir per si un detallet serveix a algú...no em crec res més que el que puc ser, no tinc més ambició que aquesta...