Dolços silencis

No se si és el temps que ha mitificat aquell instant però la foto parla per ella sola. Els dos estem abraçats, en una taula de l'antic hotel de Matadepera, com si de dos vells amics es tractés però la realitat és que aquella imatge és del primer dia que les nostres vides es van creuar.
Jo crec que si que era el primer dia, però podria ser el segon, el tercer com a màxim, per tant el mèrit és igual de gran. Ja n'havia sentit a parlar, de fet jo ja coneixia a la seva germana i recordo que el dia que me'l van presentar, o ens vam presentar (ara no ho recordo) vaig sentir una comoditat extranya, coneguda, d'aquelles que t'indica que no serà cosa d'un dia.
Vam compartir riures, molts de riures, a ell semblava que l'haguessin deixat anar d'una gàbia després de molts anys lligat a un indret llunyà. Però a mi ja em va fer riure, potser encara no vaig estar a temps  de gaudir de la seva fina ironia (en un dia seria un miracle), però vaig conèixer la més bruta, la més salvatge i era igual d'original e intel.ligent que l'altre.
Tenia aquell punt no compassiu que m'agradava, era fins i tot dur amb les seves bromes i potser per algú podrien ser pesades fins i tot...però a mi em va enamorar, vocabulariament parlant, a l'instant.
I tot, rapidament, es va intensificar, de l'ironia bruta va passar a la més fina, de la més fina als pensaments i dels pensaments a la sensibilitat, una sensibilitat que amagava rera una imatge esbojarrada, però aquesta "pose" ja no la compartia amb mi, vull dir que jo la veia fisicament, però ja no era el que resaltava de la seva persona.
Es va fer important en mi, de fet vaig apendre amb ell, mai descuidant la nostra primera afinitat, l'ironia i vam estar anys compartint moltes coses, sobretot pensaments que en molts casos han quedat enmarcats en or en els meus records més memorables.
Amb ell aconseguia el "completo"...pensar, parlar, apendre, riure, ballar i tot, curiosament, embolcallat per una innocència molt madurada.
Pensava que mai deixaria de ser un dels herois que m'acompanyaria pel meu caminar però fisicament va marxar deixant un llarg parentessís buit de presència fisica, però ple de records en present, i quan això passa vol dir que aquella persona mai ha marxat.
Mai hi he deixat de pensar-hi, tot i així sempre vaig interpretar la nostra separació com alguna cosa necessària per ell, crec que ho volia, potser no de mi, però potser si de l'entorn que el rodejava i em rodejava.
De tan en tan una paraula m'arribava, però no era necessari, ell ja caminava amb mi, com algú que m'ha impregnat d'una realitat diferent, perquè si molta gent l'admirava per com deixava anar l'imaginació entremig de jocs i rialles, a mi em captivava pels seus pensaments, per aquell gran secret que em va mostrar de aconseguir que el enriure-se'n d'un mateix en molts casos pot servir per treure ferro a coses aparentment importants...tot i que no les deixàvem passar, en parlàvem i les intentàvem entendre...sobretot li agraïré infinitament a mostrar-me tants camins, perquè tenia aquesta capacitat...
Però hi havia un punt d'ell que fallava, no de cara a mi, però si de cara a ell, per tant suposadament vaig entendre que marxés uns anys...
I va tornar, per un vol màgic cibernètic va tornar, i va tornar en un moment clau per mi, en un moment que jo intentava entendre una història que no la sabia digerir, i just ell em va donar moltes respostes, potser perquè a l'inversa ell també estava inmers en una història semblant, i que bé que em va anar aquell mail que em va enviar!! em va ajudar molt a obrir els ulls, el tinc en una carpeta real dels meus documents del cor...sobretot perquè tot i intuir el seu patiment vaig poder veure que la valentia a enfrontar-se amb les coses ha de tenir un premi...i això va devaluar el meu encegat enamorament que tan mal em feia....paraules tan clares i contundents que em van despertar de cop, i me'n alegro i li agraeïxo, perquè segueix amb la capacitat d'expressar i posar-se al teu lloc sense alliçonar ni jutjar...potser perquè a ell també l'han jutjat moltes vegades gratuitament...
I el temps no havia passat, potser per ell si, però per mi no, no tenia aquesta sensació, tan me feia si havia canviat, ja els veia els canvis però no els allunyava dels seus pensaments inicial, semblava un recorregut coherent al noi que vaig conèixer...recordo una mirada preciosa quant el vaig anar a veure per sorpresa un dia al seu lloc de treball, em va fer feliç...
És una sensació bonica, des d'aquell dia no l'he vist però el sento sempre, tan me fa si el veig o no, l'estimo, i no pel passat, per ara, noto que és per ara i m'encanta saber que no hem de forçar res, no importa el espai entre nosaltres, hi han camins diferents per cada amistat o cada relació, no està escrit enlloc una única manera de comunicar-te amb algú, ni d'estimar, tan sols has de notar la sinceritat en el que sents, i sobretot l'inspiració que provoca el seu estar en mi...
Potser ell, al tornar, estava més a l'espera, no ho se, però jo no em volia tallar, em feia tanta il.lusió que fins i tot vaig confondre-la amb les ganes de veure'l, no era això el que necessitava o el que espero d'ell, no, la realitat és que sóc feliç sapiguent que hi és, m'agrada llegir les seves paraules...cert és que actualment no parlem gaire de les nostres coses, potser jo més que ell, almenys ell te el meu blog on intuir el meu estat d'ànim i la meva realitat, jo se menys d'ell, però tan me fa, ell sap que hi sóc i que sóc una eïna que sempre podrà utilitzar, ho ha de saber...mai el voldria forçar, tan sols ho volia per perquè no marxés altre vegada, però ara he entés que el nostre pacte era màgic, d'aquells que no es fonen, per tant ja no cal firmes presencials, amb un silenciós t'estimo n'hi ha prou...ja hi era, i ja hi és i no tinc cap dubte que hi serà, no necessito més, perquè la muda imatge pot parlar molt més que tanta gent que tinc a prop i emeten paraules que no puc escoltar o no se escoltar...
Un dia parlaré d'ell, avui volia parlar del que sento...