Recordo d'adolescent, en la meva habitació, escoltant en vinil totes les seves cançons, m'agrada la música dels Trogloditas, m'agrada com toquen, la força que imprimeixen, m'agrada com alegren una cançó alegre i dramatitzen una cançó dramàtica...La mataré, Siempre libres, piratas, Todo el mundo ama a Isabel, Maria, el Cadilac, Canción urgente i un llarg etcètera que mai em canso d'escoltar.
En aquella habitació on lluitava com aconseguir els meus somnis... fa molts anys d'això i no he canviat, potser no he aprés gaire o potser he aprés molt i això impedeix que no continui pensant que tot el que vull ho aconseguiré.
La gent que no em coneix gaire no em lliga amb el Loquillo, vull dir que quant els dic que m'agrada molt acostuma a sorpendre, no se si no s'han parat a escoltar les lletres, però en molts casos hi ha molta sensibilitat, potser de carrer, potser molt dura, però sensibilitat finalment.
Hi han crits de llibertat, crits de somnis, crits d'amor amb un toc dramàtic, i una gran porció de viure al límit, el meu gran somni, viure al límit...però no a base de drogues i d'alcohol, viure al límit per mi és acariciar totes les sensacions i que et portin on elles vulguin, i si un ho fa, se'n adona que el premi és estar enlairat en un lloc que tan pot ser que et fumis el gran mastegot com que triguis molt de temps a baixar.
Per mi, per l'adolescent que va neixer en mi ja fa molts anys, el Loquillo y los Trogloditas va representar molt, la seva veu m'agradava, he hagut de discutir mil vegades de la poca qualitat que molta gent li troba, però a mi m'agrada, m'entra amb força, no cal ni dir que en directe m'apassionaven.
I quant la vida em somriu ja el tinc posat al cd, no ho faig conscientment, sempre ho recordo al cap d'una estona, i sempre és així, com un boig canto les seves cançons i vibro amb moltes de les seves lletres.
Sóc una barreja extranya, vinc d'un suposat entorn burgés, dic suposat perquè em sembla que a casa no ho erem gaire, si és que entenc el significat de burgesia, que potser vaig errat. Peró tinc molt de carrer, i no ho dic amb menynspreu, noto que ho tinc, potser per les feines que he fet, per la gent tant diferent que he conegut del meu entorn inicial , o potser perquè em faig amb tothom i encara que sembli mentida i que estiguem al Segle XXI, hi ha molta gent que no es pot ajuntar amb altres, tan sols per la procedencia o per l'aspecte.Potser per això conec a tanta gent diferent i de diferents classes socials i races, per sort m'agrada el discurs d'una persona i mai vaig apendre a escoltar amb més predisposició a uns que els altres.
El meu avi era una eminencia mèdica...segurament ell va ser el que em va ensenyar a conèixer gent i més gent, i de tota mena, tractava a tothom igual i escoltava a tothom igual. Recordo tota la familia escoltant la poesia del Jaume, un noiet que cada dia venia i ens portava el menjar del colmado del costat de casa, que fort!! ens portaven el menjar a casa!!...quant hi penso em sorpren encara!! però el meu avi escoltava amb la mateixa passió al Jaume que al Bofill o el Maurici, gent culta i que també eren interessants evidentment, però amb això vull dir que saborejavem les persones , mai els seus suposats galons.
Amb el meu pare tot es va exagerar, coneixia a tots els personatges més cultes, sobretot del món de la literatura, del cinemà i del teatre, tots passaven per casa nostra, llargues tertúlies fins a altes hores de la matinada, però ell es feia amb tothom, de fet fa gràcia quant ho dic, com si fos extrany que algú d'un lloc es pugui fer amb un altre d'una procedencia molt diferent.
De fet, el que ara fem amb els inmigrants, ja ho feiem aleshores amb els andalusos que van pujar aquí dalt, bé, ara em dirien que no és cert, perquè els inmigrants actuals tenen molts més drets que aleshores i ens posariem a discutir com sempre, és una discusió que m'avorreix moltíssim, per tant no dic res del tema, son discusions que no tenen fi, perquè la gent que ho veu d'una manera no canvia mai d'opinió, esperem que els seus fills s'enamorin d'algú de fora i aleshores potser ho miraran d'una altre manera i diran aquella gran estupides que tant ens agrada als del nostre "rango":
-És africà però és molt bon nano...típica frase que sento mil vegades, la trobo exageradament penosa i aquest to de superioritat no el suporto, em posa negre...ja,ja,ja, negre he escrit!!
Bé, al que anava, Loquillo em sedueix igual ara, potser pel meu sentit d'heroi que mai he sigut però que sempre m'ha agradat, em permet entendre millor frases tant simples com aquestes:
-me han matado tantas veces que aprendí a resucitar
-somos parte de un mundo que aún prohibido sientes latir a flor de piel
-no me creo mundos , ni causas que quemar, nada que me ate, para siempre en libertad
-las melodias del pasado forman las notas del presente
-mis amigos se casan, son cosas de la edad, siempre que los veo, se excusan con suavidad
-otra noche en la ventana, el cielo se estrella muy lejos de aqui
I moltes més, son lletres sencilles, m'entren facilment, si una cosa cada dia suporto menys, és que algú que vulgui descriure el que sent t'ho digui amb el vocabulari més complicat, per mi el sentiment és la part més senzilla del ser humà, potser quant l' utilitzem es torna tot complicat però en si, per ell sol, és net i clar...potser per això molta literatura no m'entra, perquè haig de pensar tant el que ha dit que finalment ja no recordo el més important de tot , el contingut, hi ha gent que te facilitat per ajuntar les dues coses, jo no en se, o m'entra o me'n vaig corrents.
Per mi el Loquillo representa potser la part més simple del vocabulari, ben dibuixat i ben claret, segurament per això m'encanta el Benedetti o el Rubianes, sense voler adornar res de res, m'adornen cada dia el meu interior, altres adornen tant les seves paraules que quasi se'm fa il.legible i perdo el fil i ja no el retrobo.
He crescut amb les seves lletres, cada cançó representa un moment de la meva vida, fins i tot les últimes que ha tret em segueix passant, sempre em porta a un lloc ja viscut, com si posés lletra a les imatges de la meva vida...evidentment no totes les cançons, perquè per ser feliç no necessito un camió i tampoc vull matar a ningú...
Curiós que anem tots més o menys juntets de les mans dels que s'assemblen a nosaltres, els grups des de lluny, en un bar o en un restaurant segueixen un patró, ara me'n vaig del tema principal, ja m'he despistat...em sembla que el proper escrit anirà sobre això, de la quantitat de gent que ens perdem tan sols perquè la seva imatge val més que mil paraules, quant mai hauria de ser així, potser ens aniria bé per obrir una miqueta més les ments...de fet jo també vaig ser rebutjat perquè es creien superiors a mi...i és curiós com et sents quant et passa, potser et fa ser més orgullós en un inici però finalment penses: pobrets, que petit el món que viuen!!
La meva vida és tan desordenada com els meus escrits, bé, aparentment, perquè la vida mai ningú pot dir que la tingui ordenada fins els últims dies, una cosa es que t'ho pensis, l'altre és la realitat...
Un dia em van dir: segurament busques els problemes tú...primer em va fer mal, però després vaig pensar: si no els busqués potser encara estaria casat amb qui no devia o potser encara amagaria avergonyit un amor com un adolsecent que te por als papis...per tant, si, busco els problemes per superar els problemes, de fet si et quedes quiet no en tens ni un, però has de baixar tan el llistó que finalment segur que te'n penedeixes...i jo que parlava del Loquillo!! ui!! tinc un dia que vaig de Pinto a Santamaria...em sembla que no es deia així...ja m'ho deien els amics sempre: tu ni beguis ni et droguis, que series un perill!!...perilla és el que es va posar de moda fa uns anys i m'extranyava les primeres que vaig veure, ara molta gent en porta i és normal i ningú s'extranya...com la samarreta de tirants a l'estiu...tot és tant volàtil com el que estic escrivint...bona nit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada