Sindrome de Peter Pan

Mirant la definició he trobat això:

La personalitat masculina en qüestió és inmadura i narcisista. El subjecte creix, però la representació internalitzada del seu jo és el paradigna de la seva infància que es manté al llarg del temps. De manera més global, sgons Kiley, les característiques d'un "Peter Pan" inclouen alguns trets d'irresponsabilitat, rebel.lia, còlera, narcicisme, dependència, negació de l'envelliment (arribant a l'extrem d'iniciar estudis universitaris després de complir 50 anys..."per construir-se un futur"), manipulació i la creença que està més enllà de les lleis de la societat i de les normes establertes per aquesta. En algunes situacions, els que pateixen aquesta sindrome acaben tornant-se personatges solitaris. Amb escassa capacitat d'empatia o d'obertura al món dels "grans", en no obrir-se sentimentalment, són percebuts com individus freds i no disposats a donar-se, cos que els torna com un "bumerang" a través de la no recepció de mostres alienes d'afecte. Alguns professionals els han denominat esquizo-afectius


He intentat reflexionar sobre el tema.
No se si ho pateixo o no, ja que no se si  he pogut desarrollar l'enfermetat amb comoditat, cosa que crec que no ha sigut així, ja que l'extern deu haver fet la feina, per tant m'imagino que sóc un èsser mig sindromatitzat del Peterpatisme.
Tot i així, segur que qui ha definit la malaltia era un adult adult, s'hauria de veure si era un adult sa o adulterat, cosa que no es pot saber. Realment hi han coses que m'hi sento identificat, fins i tot dins de la meva eterna inseguretat (que no joventut) he pensat: estaré tarat?...segurament si miro el telenotícies d'aquest vespre entendré que si ho estic, no serà gaire més que els adults que no pateixen aquesta síndrome.
Jo m'ho prenc com una mirada d'infant davant de tanta madurés segurament mal utilitzada, tot i que m'ha fet por que això pugui dur a la falta total d'empatia i al ser solitari. Potser si que un és tanca una mica més, o almenys ho intenta...és una defensa? o és una realitat? . Per mi la madurés és una eina útil si no surt de dins teu, vull dir si madures pel teu intern i aconsegueixes veure dels altres la seva part interna, no mirant tan els moviments i si els pensaments, com sempre dic en els pensaments hi ha l'origen de cadascú de nosaltres, i els moviment son moltes vegades molt més circunstancials.
Aleshores penso una mica i me'n adono que els meus millors amics mai han deixat aquest punt infantil, dic infantil quant és un adult que ho jutja, perquè en el fons, molts moviments teoricament adults son molt més infantils que els dels propis nens.
Suposo que sempre es parla d'una manera molt mèdica, i sobretot s'intenta entendre comportaments diferents, per sort en el meu cas tot està escrit, ja que aparentment i a la pràctica, tinc el sentit de la responsabilitat molt gran, a vegades penso que les definicions son un altre forma de poder-nos tenir collats per no seguir somiant, fins i tot parla de la rebelia com un acte negatiu i jo crec que en moltes definicins i paraules no hi ha un significat exclusiu, fins i tot en paraules tan contundents com dormir veiem que es pot dormir de moltes maneres diferents, encara que el significat sigui únic, però en aquestes paraules tan relatives: rebelió, còlera, dependència tot és més confús.
De fet encara no he conegut a ningú que no sigui dependent, i espero que mai conegui a ningú que no s'hagi rebelat mai, fins i tot contra un mateix, segurament és necessari.
Jo simplement vaig tard, ja que em nego crèixer com externament és vol, però tampoc em rebelo gaire, almenys no d'una forma visible. Potser tinc les imatges distorsionades i realment visc en un altre conte, no ho se, però res em distorsiona que la nostra vida externa també és un conte, a vegades molt bonic però en molts casos també de molt mal gust. Em costa de mirar-lo, ja que en formo part d'ell, però a vegades, molt poques, m'ho miro des de fora i aleshores tot plegat sembla una mica ridícul, tot i aixi hi participo energèticament, però mai se si és simplement inercia.
Potser s'acaben tornant personatges solitaris perquè volen, potser res els interessa de tot plegat, de fet potser s'ho troben tot fet i el que fan és mirar de tant en tant cap un altre cantó, més que res per no repetir eternament les mateixes coses que tots fem.
L'exclusivitat la busquem en la roba, sigui de l'estil que sigui, a ningú li agrada apareixer en un lloc i trobar-te a tres persones que vagin vestits igual que tú, no sabem perquè però no ens agrada, evidentment parlo fora del món laboral, perquè allà si que a ningú li molesta o almenys ho suporten. Per tant perquè ens molesta això? perquè no som exclusius? segurament perquè de generaciò a generació ens han dit que no queda bé. En canvi hi han coses que es permeten, mil cases adosades una al costat de l'altre exactament igual en la seva façana, un cotxe, o una cafetera nexpresso, per tant no deixa de ser una influencia del que queda bé i del que queda malament, una influencia que torna a no ser nostra, si no que ens l'han dit i ens l'hem cregut...com deia l'altre dia de les perilles o les samarretes de tirants, i resulta que tot això no és sindrome de Peter Pan. Fins i tot es valoren coses tan superficials com aquestes per calcular el grau de madurés que ha aconseguit l'individu en la societat...o tothom te les coses molt clares o jo em perdo mil vegades amb preguntes tan absurdes com aquestes, perquè potser a molts no ens enriqueix res de tot això i volem portar la madurés mirant justament al cantó oposat a aquests punts, però no és per rebelar-se, crec que és simplement qüestió d'escollir i fins i tot d'alguna cosa tan teoricament individual com el gust de cadascú.
Per mi "ser madur" em resulta molt fàcil, de fet no crec que sigui molt complicat,el que intento es tenir molts més camins aliens aquesta suposada madurés. No m'atreveixo a viure en un extrem perquè no sóc prou valent, no podria excloure l'extern dels meus pensaments, tot i que més que pensar que estan sonats, si algú ho aconsegueix potser fins i tot l'admiraré...però com sempre si a algú li parlen d'aquesta síndrome li ve a la memòria personatges com el Michael Jackson, per tant es fa servir un exemple totalment negatiu i segurament ell, ( jo no ho se però ho intueixo), devia estar sonat i prou i em guardo tots els meus dubtes, que quedi clar, no el coneixia.
L'altre dia em deien que molts dels que tenen la vida còmode fan un acte d'irresponsabilitat molt gran amb ells mateixos, no tothom és clar...molta gent no ,mou un dit perquè no vol perdre el seu suposat benestar, en temps de crisis això s'accentua i la gent és queda molt més quieta, però si ens apartem del context que estem, del món que estem, del moment que estem, podriem mirar aquest fet com un acte total d'inmadurés o d'irresponsabilitat. Des d'on es gradua i es classifiquen aquestes paraules? unes paraules per altre banda que s'utilitzen mil vegades banalment per jutjar a la gent...
Si mostro el blog publicament crec que no és per un acte de narcissime, fins i tot crec que el més profund de mi mai ho escric, comparteixo el meu somriure a altres coses de la vida, coses que a vegades no ens parem a mirar i a mi em serveixen i molt, no faig més que criticar-me publicament, recordar-me a mi mateix les normes que jo crec que son necessaries per tenir un rumb individual dins de tanta autopista social. A vegades dubto de mostrar-ho, me 'n adono que molta gent no vol dir com és, és com tenir una carta guardada sota la màniga, o potser tenim molta por o potser qui expressa el que sent està catalogat d'alguna forma negativa en aquest món, potser tinc els valors canviats, no ho se, però crec que no mostrar és una forma de perdre el temps brutal. Perquè ho fem molt més a partir d'una edat?, perquè suposadament ja tenim els amics fets?... ja hem escollit i no podriem donar oportunitat a moltes persones que es continuen creuant en el nostre camí, perquè sense treure cap mèrit a la gent que escollim, sempre hem de pensar que hi un punt de casualitat o geogràfic, sense ell molta gent que tenim no hi seria al nostre costat, per tant no entenc com sembla que l'èsser humà a mida que es va fent gran s'ha d'anar tancant i curiosament avui en dia tenim un facebook que podem dir:
Bon dia a tothom , avui m'he tirat un pet!!, després de demanar, això si, una petició d'amistat...