El meu cel

Avui tenia una sensació extranya, em noto massa endollat a  tot plegat i en canvi estic seré com poques vegades he estat. Però havia fet un pacte no escrit, per tant molt més important que quatre lletres o mil frases guardades en un calaix.
El pacte era desendollar-me de tot...sempre m'han fet parar els problemes socials, però potser parar-m'hi tant sovint vol dir estar massa ficat en un lloc que en el fons tampoc m'importa tant, és l'invent aquest que vivim, aquesta mena de màquina que falla cada dos per tres però que ens encaparrem a fer-la anar siguin les conseqüencies bones o dolentes per nosaltres mateixos.
El blog és teoricament del meu Peter Pan que porto a dins, i una gran part és del pirata, un pirata que hauria d'estar lluitant i pensant en altres coses que no siguin lluites tant externes a un èsser humà...i entenc com a extern tot el que és fora de la lògica individual de cadascú...cert, sóc part de l'engranatge, un ínfima part de tota la poderosa maquinaria que mou les masses, però avui, a prop del mar, el Peter m'ha donat un toc d'atenció.
Vola capullo!!- segurament és l'únic toc d'atenció que sempre faig cas, i tenia raó, perquè el meu esperit incomformista és perd molt facilment si encamina la lluita en el món que vivim...i he mirat el cel, fa dies que estic entre mirar el cel o mirar el que passa a la terra...la vaga, la crisis, les guerres absurdes m'estaven atrapant aquests darrers dies, just quant semblava que tornava a agafar el camí que un home em va fer desviar un dia. Cert que era per amor i un amor que molt pòca gent podrà entendre mai, de fet ni tant sols qui el compartia amb mi em va arribar a entendre mai, però la supèrvia de l'home i les seves ganes i malaltísses ansies de fama el van fer llençar  tota la seva impotencia sobre els de baix, perquè per ell hi havien de dalt i de baix, res el podria fer canviar. La meva ferida va ser gran, tant que no veia ni la terra ni el cel, tan sols el veia a ell i a ella fent-me un mal continuat i el pirata lluitant per una cosa que no hi havia lluita...i m'ha costat recuperar-me, pel camí he perdut unes ilusions, però tan sols unes en concret, per sort el Peter s'ha encarregat de retornar-me al meu punt de sortida, li ha costat però ho ha aconseguit, ell és la part vital i menys visible de mi, jo en realitat sóc el pirata ( a la terra s'anomenen pirats, no pirates) i l'incomformisme ha d'anar en la lluita dels desitjos del Peter, allà on recau tota la meva lògica aplastant, la que sempre he buscat i he "lluitat".
Ja em vaig distreure prou en lluites semblants a les que sempre em queixo que l'home perd tant de temps, herencies, herencies i més herencies que pocs valents poden aturar i si a sobre meu va caure l'herencia més rígida i inamovible que mai he vist, per alguna cosa deuria ser, alguna cosa hauria d'apendre de tot allò, perquè justament a mi em va estallar ,en el meu cor, per tant, era tan sols una lliçó de la vida per seguir piratejant tantes tonteries,ara no em puc distreure jo solet, ara ja tinc via lliure.
Mai he entés perquè en l'indret que més he sentit de tota la meva existencia sorgís aquella estafa tan gran, m'he preguntat mil vegades que coi havia d'apendre de tot allò, tanta exigencia per entendre el que vull de veritat? havia de passar l'última estupidesa humana per seguir el cami? potser aquell últim detall, el més terrenal que mai he vist era l'últim obstacle per definitivament volar? potser el fet de que jo volés en aquella època era per apendre tan sols això? a volar?  tanta crueltat per seguir el teu camí definitiu? havia de pujar tan amunt? calia? potser a poc a poc estaria igual que ara...perquè si una cosa tinc clara és el que he perdut amb més força d'aquella mentida: és pensar que algú voldrà estar al meu costat...dins de l'estafa vaig ensenyar-ho tot, fins i tot la meva propia estafa i no ho van voler...per tant ni callant moltes coses, ni mostrant tot el que sóc puc arribar a creure que algú pugués estar al meu costat...jo m'hi negaria totalment... ni tan sols donaria cap oportunitat més i fins i tot penso que serà molt llarg el temps d'espera, cada dia em sento més lluny...i més bé com més lluny estic.
I potser tot això que vaig viure em fa estar molt més atent a qualsevol distracció, i el món em distreu moltes vegades i aquests darrers dies massa, tan que en comptes de  compartir ahir uns somnis amb dos dels meus millors amics, ens vam perdre en la crisis dels nassos i vaig ser jo que ho vaig engegar...quant estavem en el dia de vaga , pensava que creure en la vaga és simplement creure en el món, per tant me'n volia apartar, no se que m'impedeix fer-ho, si és la bondat de tanta gent que se'm creua pel meu caminar, o simplement , la "menjada de tarro" continua que vivim ????...però no pot ser això, perquè si justament l'última decepció ve deguda d'una menjada de tarro que li havien fet ja des de ben petitona, jo també caic en aquest error? ... almenys el seu era més proper que el meu...
Avui li haig d'agraïr un detall, no li puc negar, perquè tot i que el resultat ha sigut penós, hi han sensacions que les he viscut, la seva eterna cobardia no em va fumer enlaire aquestes sensacions, ara tan sols recordo el que jo sentia... el que em venia de fora sempre estava supeditat i per sota d'altres sentiments, per tant, el temps s'ho ha emportat amb la gran mentida que em va fer viure, però no es va emportar el que jo sentia i això si que li he d'agraïr, perquè ara ja se que hi han coses que existeixen, no parlo de dos, si no per mi mateix, se que puc sentir coses gegants, i això és fantastic, després ella m'ho va fer renegar, és impossible no fer-ho quant t'ho col.loquen en una guerra o en un lloc fastigosament simple, però finalment va ser ella que va renegar del que haviem viscut. Sempre, com sempre, enmig de paraules boniques i intentant ocultar la realitat rera de l'educació, que cuidava tant i tant, perquè el que més l'importava era quedar bé, fer el gran merder però quedar bé i com que sempre se'n sortia pensava que li passaria sempre més, però tanta incoherencia tan sols converteix el que toques en incoherent i quant algú et diu: sóc valent i te'n adones que la cobardia és en tots els passos que fa, perds tota la fe...quant tot plegat no és més que un petardet, ni tant sols una traca, i ni molt menys una bomba atòmica...però passa el temps i jo no oblido, per més que curo, però no reconvertiré res en dolçor, perquè si ho faig hi tornaré a caure un dia amb un altre cobard, i no em ve de gust...l'inercia dels actes no han d'anar amb mi, almenys ho he d'intentar...
Per tant si allò no em va fer perdre la meva mirada al cel, el món no ho pot aconseguir...és evident...no em puc despistar...