Aquesta força a vegades m'ha distorsionat la realitat, ja que l'il.lusió, com tothom sap, va a una velocitat molt més ràpida que el caminar per aquest món. Amb els anys, l'esmorteeixo com puc, intento encaminar-la cap a l'invisibilitat i dissimulo portant els meus actes, en molts casos, cap a l'imbecilitat, i així vaig fent.
Però hi han dies que no puc frenar res, és com una espiral que s'enlaira i no l'aturo, i dins meu entra el desig d'imaginar-me que tota la vida estigués en aquest estat, perquè en sóc capaç i això no ho dubto mai.
No em consolo pensant que dels errors n'aprenc, per tant intento no satisfer la meva pena en una suposada comoditat, prefereixo continuar endavant a la cerca del que realment anhelo, seria massa fàcil per mi dir que ara ja entenc que tot plegat no és tant important, seria un covard que s'apoltrona per no haver d'enfrontar-se a ell mateix.
I demano consell als meus angels, cadascú te un cel fet a mida per les seves ales gegants, si en la terra crec en l'individu, una vegada ja no hi som penso que tothom te dret a construir una continuació de la seva vida en el lloc que ells vulguin. Per tant jo els sento aqui, com em miren sempre, i els pregunto moltes vegades on tinc la finalitat de la meva vida, si tinc tanta il.lusió i tan sols és la realitat que m'impedeix aquest estat perpetu...avui era tan evident, ni tan sols podria dir que el pirata existia, estava totalment alliberat del món i de sobte, patapum!!...un noi m'explica les desgràcies de la companyia de l'aigua, em truca el "jefe" preguntant mil coses de la feina i jo vinga plegar i desplegar les ales, i tot i que el noi era educat i fins i tot tenia raó i el "jefe" em preguntava coses que poden ajudar a uns quants amics meus ( tema feina) m'ha "pescat" que estava en un altre món.
He agafat el cotxe per tornar cap a casa, plovia i he parat en un indret que representa molt per mi, a prop d'on vaig viure un temps, un d'aquells pocs indrets que em fan sentir la terra ( que ningú s'animi, res a veure amb Catalunya ni tan sols amb l'Alt Empordà) , una petita porció de terra que va lligada amb un moment màgic que vaig viure fa molts anys, al costat del meu pare, un dia que com avui plovia...tan sols li he ensenyat aquest lloc a aquella ganapia, ja te nassos que tot li ensenyés a ella i prou, tinc un olfacte genial!!...allà m'he quedat parlant amb l'angel més important que tinc, curiós, que no espero el seu consell, de fet mai en vaig rebre cap per part seva, tan sols el volia sentir, volia recordar moments que vam viure, volia trobar la meva sortida a tot això, no val dir que em toqui la loteria (ves a saber si seria la meva no sortida per sempre) la meva sortida real a tot això, un lloc on justament potser si sentiria la pàtria perquè està allunyat d'aquesta fantasia que vivim i que tots ens creiem. Utopia, a vegades penso que he nascut per il.lusionar-me, tan sols per això, que he nascut per estar il.lusionat sempre, i potser per això també em desil.lusiono tant i tant, perquè no es deu poder portar a terme, no ho se, m'il.lusiona fins i tot les meves baixades de moral, a vegades penso que potser hi ha un país que es diu Il.lusionandia, però això son creences del Peter, que m'atabala molt i em fa enlairar-me massa...
He estat força estona allà, amb aquell olor de terra mullada, i amb el record d'aquell dia, un dia que no era especial, el vam fer especial nosaltres, de fet. el meu pare, jo i la Cuca i el Nanú ( dos gossos enmig d'un moment molt especial) i mai he sapigut perquè ho va ser tant , però van passar uns anys i jo encara anava aquell indret, arrastrat per una força interna que m'hi feia anar, perquè m'agradava, perquè m'hi sentia bé i perquè allà sempre recordo coses que vaig apendre de petit, de més gran, coses que no saps perqué la vida te'ls lliga en un indret, com deia un dia de la música, també passa amb molts de llocs que un trepitja, fins aqui arriba el meu lligam de terra, gràcies a l'amor, una porció de terra es fa gegant...però per mi un tros gegant de terra mai pot crear amor entre qui la trepitja, tan sols un lligam fals, un dels eterns lligams ensenyats per les herencies, jo estimo tota la terra i en algunes porcions , hi aboco el meu record, el meu amor, el meu passat i el meu present...aquest indret te màgia per mi...
I surt el "pesat" del Peter que em repeteix: marxa ja d'una vegada!! ...collons peter, pelma!! a on vaig nassos? com si fos tan fàcil, tu rai que tens el teu pais de "nunca jamás" però que nosaltres no ho tenim tan fàcil, conyeeee!!!
He apretat la ment. cosa que faig força sovint, i m'he fet una promesa, un altre dels meus pactes no escrits, si segueixo així tindré els meus propis 10 manaments, que evidentment no faré com la religió que l'única cosa que vol és que ningú forniqui, els aprofitaré millor.
He marxat i he pensat que com un dia enxampin al peter pan i al pirata en el cotxe i sense cinturó em caurà un puro "que te cagas"
I demano consell als meus angels, cadascú te un cel fet a mida per les seves ales gegants, si en la terra crec en l'individu, una vegada ja no hi som penso que tothom te dret a construir una continuació de la seva vida en el lloc que ells vulguin. Per tant jo els sento aqui, com em miren sempre, i els pregunto moltes vegades on tinc la finalitat de la meva vida, si tinc tanta il.lusió i tan sols és la realitat que m'impedeix aquest estat perpetu...avui era tan evident, ni tan sols podria dir que el pirata existia, estava totalment alliberat del món i de sobte, patapum!!...un noi m'explica les desgràcies de la companyia de l'aigua, em truca el "jefe" preguntant mil coses de la feina i jo vinga plegar i desplegar les ales, i tot i que el noi era educat i fins i tot tenia raó i el "jefe" em preguntava coses que poden ajudar a uns quants amics meus ( tema feina) m'ha "pescat" que estava en un altre món.
He agafat el cotxe per tornar cap a casa, plovia i he parat en un indret que representa molt per mi, a prop d'on vaig viure un temps, un d'aquells pocs indrets que em fan sentir la terra ( que ningú s'animi, res a veure amb Catalunya ni tan sols amb l'Alt Empordà) , una petita porció de terra que va lligada amb un moment màgic que vaig viure fa molts anys, al costat del meu pare, un dia que com avui plovia...tan sols li he ensenyat aquest lloc a aquella ganapia, ja te nassos que tot li ensenyés a ella i prou, tinc un olfacte genial!!...allà m'he quedat parlant amb l'angel més important que tinc, curiós, que no espero el seu consell, de fet mai en vaig rebre cap per part seva, tan sols el volia sentir, volia recordar moments que vam viure, volia trobar la meva sortida a tot això, no val dir que em toqui la loteria (ves a saber si seria la meva no sortida per sempre) la meva sortida real a tot això, un lloc on justament potser si sentiria la pàtria perquè està allunyat d'aquesta fantasia que vivim i que tots ens creiem. Utopia, a vegades penso que he nascut per il.lusionar-me, tan sols per això, que he nascut per estar il.lusionat sempre, i potser per això també em desil.lusiono tant i tant, perquè no es deu poder portar a terme, no ho se, m'il.lusiona fins i tot les meves baixades de moral, a vegades penso que potser hi ha un país que es diu Il.lusionandia, però això son creences del Peter, que m'atabala molt i em fa enlairar-me massa...
He estat força estona allà, amb aquell olor de terra mullada, i amb el record d'aquell dia, un dia que no era especial, el vam fer especial nosaltres, de fet. el meu pare, jo i la Cuca i el Nanú ( dos gossos enmig d'un moment molt especial) i mai he sapigut perquè ho va ser tant , però van passar uns anys i jo encara anava aquell indret, arrastrat per una força interna que m'hi feia anar, perquè m'agradava, perquè m'hi sentia bé i perquè allà sempre recordo coses que vaig apendre de petit, de més gran, coses que no saps perqué la vida te'ls lliga en un indret, com deia un dia de la música, també passa amb molts de llocs que un trepitja, fins aqui arriba el meu lligam de terra, gràcies a l'amor, una porció de terra es fa gegant...però per mi un tros gegant de terra mai pot crear amor entre qui la trepitja, tan sols un lligam fals, un dels eterns lligams ensenyats per les herencies, jo estimo tota la terra i en algunes porcions , hi aboco el meu record, el meu amor, el meu passat i el meu present...aquest indret te màgia per mi...
I surt el "pesat" del Peter que em repeteix: marxa ja d'una vegada!! ...collons peter, pelma!! a on vaig nassos? com si fos tan fàcil, tu rai que tens el teu pais de "nunca jamás" però que nosaltres no ho tenim tan fàcil, conyeeee!!!
He apretat la ment. cosa que faig força sovint, i m'he fet una promesa, un altre dels meus pactes no escrits, si segueixo així tindré els meus propis 10 manaments, que evidentment no faré com la religió que l'única cosa que vol és que ningú forniqui, els aprofitaré millor.
He marxat i he pensat que com un dia enxampin al peter pan i al pirata en el cotxe i sense cinturó em caurà un puro "que te cagas"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada