Ser pare

Moltes vegades em pregunto si m'agradaria tornar a ser pare, sempre em contesto que si, però tinc tots els dubtes del món i tinc les meves raons.
Crec que per l'amor, per el que sents i per mil tòpics reals més, és meravellós, en aquest cas son tòpics que es compleixen i no dubtaria tenir més fills, evident.
Però sóc un caga-dubtes i això em frena molt. Quant estic sol amb l'Aida tot funciona increible, m'agrada, em sento bé, tranquil, i hi ha una conexió fàcil però contundent.
Però me'n adono que amb altre gent pateixo massa... sens dubte, un dels meus grans defectes: el patiment. Pateixo per si no es porta bé, per si molesta, pateixo tan que acabo agobiant-la, de fet m'ho diu i te raó.
Quant estic amb nens d'altre gent, mai em molesta res de res, entenc que son nens i que poden fer destrosses, plors, pataletes i mil coses més...curiosament he sigut dels primers que he sigut pare, per tant això abans no passava, ja que anessim on anessim l'únic infant era ella. Ara molts amics tenen fills i en general més petits que l'Aida, per tant li demano responsabilitat, i sobretot que en moments d'atabalamenta es porti bé, crec que ho fa, però jo pateixo...ja m'ho diu ella: papa, pateixes massa...
De petit recordo que patia pel meu pare quan arribava tard, l'ascensor de casa rodava 18 vegades el motor abans d'arribar a l'àtic que viviem i si es feia tard, contava cada giravolt de motor perquè vingués ja, encara que ningú s'assabentava a casa, pensaven que ja dormia...si tanco els ulls escolto a la perfecció aquell so!!
Sóc patidor, massa, però costa parar això, tot i que al ser pare, per nassos, en moltes coses he millorat..potser he aprés a conviure millor amb el patiment, suposo que és una qüestió d'intel.ligència emocional, per no agafar cada dia un encobriment de cor...
Aprenc de l'Aida, com ella de mi, a mida que es va fent gran m'ensenya coses de mi que tan sols un fill et pot ensenyar. Cada lligam és diferent, el que tens amb el teu fill/a també ho és, no m'agrada dir que més, trobo que molts pares ho fan,ens posen a un nivell elevat, com si els que no tinguin fills no poden arribar aquests lligams. Per mi això és mentida, de fet molts que no son pares també son fills, per tant cada lligam és diferent,amistat, amor, familia, cada amor és diferent i cada persona també, per tant no considero que el que sigui pare sigui menys egoista o més autèntic o que pugui sentir coses úniques, és clar que ho son, però n'hi han moltes més...
Però parlant del meu cas, (per alguna cosa és el meu blog), ella m'ha mostrat parts de mi que no coneixia. Suposo que si una cosa bona ( o no) he tingut és la meva independencia relativa, m'explico:
Vaig a la meva, o això aparenta la meva conducta, però en molts casos ha sigut una defensa i un enfortiment del meu ser, ja que si no ho fes, seria molt dependent de la gent que estimo. En altres paraules, ho sóc, però ho dissimulo...si molesto me'n vaig i així ho havia fet sempre...però ara és diferent, no puc marxar i venir i tornar a marxar...parlo de molestar en un to possitiu, un sap quan la gent vol calma o vol companyia, i això no vol dir que s'enfadin o et vulguin fotre fora, tan sols son moments que quan no som pares son fàcils de solventar, però quan vas amb nens, sempre és més complicat i a mi, això, em fa patir bastant...
A vegades penses que la teva filla te raó, però has de callar, vull dir que tendim a esbroncar al nostre fill, parlo tot en coses suaus, no vull dir que es peguin ni res greu, tan sols `per una petita disputa o qualsevol tonteria...
Com sempre la lliçó me la dona ella, ja que ho porta amb molta més naturalitat que jo, no se, a vegades penso que m'han jutjat tan que ningú podria creure que se educar a un nen. Internament, com sempre, crec que ho faig bé, però externament dubto molt, de fet no és més que tot el que em passa extrapolat al ser pare.
Crec que he estat molts anys de la meva vida que he fomentat la meva irresponsabilitat, es feia broma i jo la augmentava, no m'importava, feia una mica de paiasso, i potser els meus moviments no eren els mes habituals en els meus amics, potser he sigut molt impulsiu o molt valent, no ho se, depen de si vull veure el got mig plé o mig buit.
Exteriorment potser es pot veure com un paio que no para quiet, que no està estable, que no sap que fa, no ho se, tampoc la gent t'ho diu clarament això, però la meva visió es no parar de buscar la meva estabilitat, els meus somnis, els meus indrets, escollir o tenir la sensació d'escollir el que vull, i evidentment el preu que s'ha de pagar és mullar-te i no quedar-te quiet en la primera estabilitat que trobis, a no se que sigui aquella, però en el meu cas , de moment, no he arribat el meu lloc... i no em preoucupa si arriba o no, el seguiré buscant, em manté despert i amb molta il.lusió...
Jo noto com molta gent em frena, Aleeeex paraaaa!! que te'n vas massa lluny! i és cert, però ara és la meva!!...perquè la crisis fa que tothom hagi anat massa lluny, quan semblava que feien el correcte, per tant, tot torna a ser relatiu...
Tinc clar que si he sigut jutjat és perquè ho he permés, potser perquè he explicat massa les coses que em passen pel cap, la mostra més clara està en aquest blog, però tampoc vull canviar això...tampoc se si podria...
Crec que tinc una filla igual de xerraire que jo, segurament li he donat una part d'herència dolenta, ja que segur que encomano la meva inseguretat en les coses externes però quant em parla d'ella, estic orgullós de les converses que tenim, suposo que no sóc més que un altre pare, amb defectes i virtuts, però també tinc clar que te uns sentiments preciosos per la gent, per la natura, que sap estimar i que a vegades quan plora i em diu el perquè de les seves llàgrimes, entenc que està plena de sensibilitat i mai impediré que la potenciï. Està clar que son molts més que l'influeixen, la seva mare  evidentment... els avis i l'entorn, quant penso en aquest entorn, el seu entorn, entenc que la sensibilitat sigui una virtut també heredada i dic virtut tot i que a vegades pot tornar-te amb mal, però no ens hem d'equivocar, és una virtut.
Encara no controla el fet de com ha d'actuar en una situació delicada, vaja, que pot fotre la pota amb facilitat, però jo veig que és des de l'innocència que li pertoca a la seva edat i potser exigeixo massa...
Les amigues d'ella sempre flipen amb mi, però com diu l'Aida:
- no us penseu, a casa s'enfada i sembla un "gruñon" algunes vegades.
Si una cosa no suporto és enfadar-me, no en se, em posa dels nervis, mai he sapigut imposar-me a ningú, em costa i quant ets pare has de posar limits, has de fins i tot fer callar amb un prou i a mi quant em surt de dins i crido:
-PROU!!...em quedo alucinat... qui m'ho anava a dir, que jo educaria un dia!!!...crec que em pot la responsabilitat de ser un referent per algú, mai m'ho havia plantejat i és evident que quant ets pare és així...
Després de conèixer algun pare que imposava el que ell sentia i volia dominar als seus fills des del xantatge emocional, em fa por cagar-la en molts casos, no vull impedir el seu vol i no vull que el meu referent la condicioni, i se que serà així, però que sigui des de la llibertat de la seva elecció, que és l'única permisa que et regala la vida que tú esculls, si no vius una farsa i a sobre una continuació d'una altre vida i espero mai caure en aquest error.. de tot cor ho dic