potser vindré

M'ha ajudat molta gent, moltíssima i sempre ho penso, m'agrada pensar-ho, però em sento culpable per no poder tornar aquesta ajuda...suposo que és una de les coses que mai em puc treure del cap...
Potser per això qualsevol judici em fa marxar per potes.
És un error meu, sempre he explicat les coses, mai he guardat els meus impulsos verbals, no ho he sapigut fer-ho mai...qui em coneix bé, sap que per les coses bones també sóc aixi, de fet em pot la il.lusió i tan sols el que no pot controlar l'il.lusió tampoc podrà mai controlar la desil.lusió...
Potser més que un error és una manera de ser, no vol dir que no s'hi pugui fer res, però sempre he sigut així...puc parlar amb tanta intensitat que el de davant pot confondre les coses.
Jo sóc obert amb tothom, vull dir que potser vaig a fer un café amb llet i començo a parlar amb el del costat de coses que altre gent necessita molt de temps per mostrar...
Em mostro ràpid, en pensaments, en el que penso de tot plegat, en moltes coses però el que més confon de mi és que tot i aquests fets, sóc molt més hermètic del que semblo...que jo expliqui més que la majoria de gent fa en un primer dia, no vol dir que no em guardi qui sóc en realitat....podriem dir que sóc una petita estafa per alguns i així com anys enrera m'encaparrava a disculpar-me o justificar les meves accions ara ja no ho faig...
Ahir em van enviar a la merda, per un mail, em van dir que era una sindrome d'esperança, però que tot era mentida i segur que si que en aquest cas era així...però si em parlen amb poesia jo contesto amb poesia i per tant el limit, encara que jo m'obri, me'l posa l'altre persona...a mi em va caure d'una forma extranya, vull dir que tampoc em sorpren que m'enviïn a la merda, sempre he sigut solitari, molt solitari i això molt poca gent ho sap...que conegui molta gent o que socialment sigui obert no vol dir no sigui solitari...
De fet em sento bé amb la gent però també em sento bé sol, m'encanta estar sol i la meva velocitat en l'amistat potser no la se explicar bé i potser per això a vegades s'enfaden...i ara potser quedarà molt bé dir-ho però en general jo mai m'enfado i no se si m'han fallat o no, perquè tan sols he tingut una vegada la sensació que m'han fallat, però era en parella i no per nosaltres, vull dir que em va fallar perquè va deixar que em posés en un lloc que tots estaven tarats però ni tan sols per ella mateixa he aconseguit enfadar-me, de fet em vaig obligar a enfadar-me...
Totes aquestes coses evidentment em fan més tancat, em fan pensar-m'ho més a l'hora de dir les coses, no vol dir que ja no sigui valent a l'hora d'expresar  però si que em callo les coses més boniques perquè em sap greu fer mal...
He crescut aixi, és una herencia meva, bona o dolenta, ho és. A casa no sabiem que eren els dinars familiars, si que ho sabieM però no ens exigiem ser-hi, i això fa que per mi l'important és el que vol fer cadascú en el moment, per això si algú em diu que vindrà i 10 minuts abans em diu que no vindrà, doncs no passa res, de fet ens podriem estalviar les disculpes, no vinc i ja està, no passa res, sigui pel motiu que sigui. Si estimes a algú,l'important és que estigui bé, per tant si no ve serà per algun motiu, potser perquè no pot o simplement perquè no vol i si no vol perquè m'ha d'enganyar si suposadament ens estimem...
Per això em fa pànic quant s'organitza alguna cosa, perquè sempre penso com pot saber la gent que d'aqui dues setmanes hi podrà assistir...ja se que d'aquesta manera no es podria organitzar res, ja ho entenc, simplement dic que em costa fer-ho a mi...en les obligacions mai fallo, si no és per alguna cosa excepcional, entenc que és una regla del joc que ens toca assumir, però en el plaer, en les decisions més personals m'agrada improvitzar...de fet amb els anys la gent ja sap que no saben si hi aniré o no, a vegades això suposa que no t'inviten però ho entenc i ho accepto...
A casa, amb la familia, quant venia gent de fora no es feien cumpliments, i en canvi crec que tothom si sentia a gust, com el meu pare li va dir a un amic meu un dia:
- no  esperis que et fem una truita però pots menjar tots els ous que vulguis...- amb altres paraules seria: seràs un més de casa, sense cap cumpliment i si algú te son, que dormi i si un te molta gana que mengi, i si a algú li agrada fer la migdiada que la faci, si t'estimo i tú ets feliç fent-la, doncs qui sóc jo per negar-te-la...
Això m'ha portat mal de caps, i els entenc, però finalment ha sigut una elecció meva, una que em van ensenyar una part de la familia i jo me l'he fet meva, no ha sigut premeditat, ha anat així...
Evidentment si algú em ve a fer una visita no me'n vaig, tampoc arribo aquests extrems, vull dir que hi han limits i també entenc que si organitzes un sopar a casa seria interessant saber quanta gent vindrà, pel tema menjar, però entenc aquests limits, és clar que si, però no se, parlo del compromís, o del costum, o del que és "normal" o no és "normal", just jo vaig viure una experiencia amb una familia que ho feien tot "normal", menjars, sopars, aniversaris etc, i des de fora és com una sensació d'esclavitut, però senzillament son eleccions, res més que això...