le chien de mon coeur

És una sensació extranya treballar a L'Escala aquesta època de l'any...
El centre manté una barreja de vida normal de poble amb extrangers que es passejen, però si t'allunyes i vas a la zona de Riells, a la part més alta hi ha poquíssima gent que hi visqui tot l'any. Avui un gosset preciós m'ha acompanyat en el meu trajecte laboral, segons una veïna alemana és d'uns que el deixen sempre pel carrer. Tenia un pèl fi, net, de color negre, i la veritat és que ha sigut divertit estar al seu costat, tot i que com que volia jugar l'he trepitjat més d'una vegada, aleshores s'allunyava plorant i em mirava com dient: ja no m'estàs? i jo el cridava i seguiem el recorregut plegats...
Després de més de dos hores junts m'he plantejat on el tenia que deixar, ja que no sabia a quina casa vivia. He tornat al punt de partida i com que hi han pocs residents tot l'any, he optat per anar trucant a cada casa que veia que podia estar habitada.
Els primers eren txecs i algú em podria preguntar com ho he sapigut, fàcil!!...tan sols obrir la porta m'han dit:
-Lendl?
Desprès d'indagar una estona en txec, he vist que el gos no vivia allà, tot i que m'han comentat que creien que era del veí del davant...perfecte!- he pensat- son francesos i jo se francés, genial!!
He trucat a la porta i després d'un bonjour una mica tardà li he dit educadament:
-vous êtes un chien?
-ou?- m'ha preguntat tot responent la meva pregunta, cosa que trobo de molt mala  educació.
- sur le pont d'avignon il y a un champignon- he dit com sempre que una conversa en francés se'm comença a fer llarga...i he marxat amb el meu gosset preciós.
Cada caseta habitada te el cotxe pertinent davant de la porta, per la matrícula saps d'on son. Per tant, i fent servir la meva lògica aplastant he pensat que el millor que podria fer seria preguntar-li alguna cosa al gos i depenent de l'idioma que em contestés ja podria descartar algunes cases.
- com et dius? -li he preguntat buscant una pregunta standar que no compliqui l'existència ni la conversa.
-je m'appelle Niurka- m'ha dit el gosset convertida de sobte en una gosseta preciosa
-aaaahh, il n'y a pas de boules? tu est une chiena!!!
Per fi sabia que era francesa, una putada perquè quasi tots el cotxes tenien la matrícula francesa...per tant i obrant amb intel.ligència he decidit obrir porta per porta i que el gos em digués quina era la maison que li pertocava...
Finalment, en una maison petita i cuca s'ha parat, ja no m'ha volgut seguir més i amb una cara preciosa m'ha dit adeu, de fet li he dit que fins demà, ja que hi tornaré perquè m'ha robat el cor!!
I no m'he adonat d'això fins que he arribat a casa, que a l'entrar , i per la corrent d'aire que hi havia s'ha tancat la porta del lavabo i he pensat: collons, quasi que m'agafa un atac de cor!!
Al voler escoltar els bategs forts del "susodicho",m'he adonat que tot jo era silenci...me l'havia robat!!...

I de sobte torno al meu article i torno al seu origen, ja que de fet és cert que la gosseta ha sigut la prota però el que volia dir és que m'encanta la sensació de que estic en un altre país dins del meu país, i res d'imigració d'aquesta que la gent es queixa perquè no s'intreguen, no,no!!, aquests no s'intreguen mai!! de fet et  parlen en alemany, en inglés o en francés com si tú tinguessis l'obligació de saber la seva llengüa i ben asseguro que fa anys que viuen aqui, però mai he entés perquè però a ells se'ls perdona...bé, sincerament, a mi tan me fa, no sóc cap defensor de la meva llengüa, per tant em quedo amb aquesta extranya sensació de com si hagués fet un viatge a un altre país, un viatge de molt pocs km...és com si no hi hagués crisis, perquè si parles amb ells no entens res i parles com si fossis tonto intentant posar accent francés, anglés o alemany al teu català, quant de fet per més que alenteixis les paraules l'idioma no canvia:
-Quin dia més bonic que fa!!- això seria en català
-QUIN      DIA    MÉS     BONIC     QUE    FA  !   !- això seria en anglés, amb la boca oberta i apreciant cada lletra de la bonica frase...
Doncs no se, m'agrada sentir-me extranger, suposo que va relacionat amb el meu etern "desapego" als paísos, cada conversa és un embolic, cada resultat és una piltrafa però sempre acabem tots amb un somriure a la cara i ens diem adeu efusivament, segurament l'únic instant que ens hem entés de debó...
I jo potser tinc molta sort però segueixo veient gent maca per tot arreu...un plaer...en alemany: U   N            P    L A    E    R