Una gota que m'omple...els ulls

Acabo de llegir un escrit que m'ha fet plorar, d'algú malalt que em deia com se sentia, d'algú que pateix i que ha de buscar en els tòpics dels ànims les seves ganes de seguir aqui...l'entenc molt bé...
La salut sacceja ultimament a molta gent que estimo, coses gegants que tan sols qui ho porta ho transforma en  menys important, encara entregant ànims als altres tot i els patiments d'ells mateixos...
Jo també estic acollonit per la meva salut, es tambaleja bastant, tot i que de moment vaig tirant, i ja m'he acostumat a viure amb el dolor com a companyia...a vegades penso que és l'edat, però també se que segurament han sigut aquests darrers anys on tot ha sigut lluitar i lluitar per tirar endavant, potser el meu cos s'ha avorrit de tanta lluita...avui m'han donat la gran notícia laboral i me'n alegro, perquè tinc ganes de no lluitar més en aquest sentit, però em sento cansat fisicament, mentalment em sento fort i això m'ajuda, però el fisic se'n ressenteix de moltes coses...
Ara miro enrera i estic orgullós  de mi, moltíssim, per fi em sento orgullós de la meva part pràctica...ara em falta retornar alguns favors i poder descansar, mai em deixa dormir si no puc tornar el que m'han donat, ni que sigui material, és una necessitat meva, no ho puc evitar...a vegades penso no t'amoinis però quant menys m'ho espero em torna a venir aquesta angoixa, suposo que també li dec a qui m'ho va retreure quant justament havia compartit molt amb mi...però també és cosa meva...
Crec que per fi és el moment de fer-ho, ho vaig dir l'any passat que seria el meu any laboral, que seria el meu any pràctic, en porto uns quants d'encertats de pronostics: l'any de la remuntada, l'any dels judicis, l'any laboral...i curiosament ara em fallen les forces... no pots estressar el teu cos continuament, ja no dic d'hores, sino endurir-lo dia rera dia, s'ha de relaxar, però inconscientment ho acabes fent, el forces, i també ho pagues, perquè quant li dius que ja es pot relaxar et diu que ara no, que ara li toca a ell dir la seva i te raó, perquè a vegades ens oblidem de nosaltres en la lluita continua externa...
I de sobte algú que t'estimes està en perill i penses, que absurd tot plegat...aqui lluitant per tantes coses quant d'aqui a cent anys ningú de nosaltres estarà aqui, com podem donar tanta importància a coses que ningú recordarà?... i en canvi no recordem que en el present també estem aqui, no tan sols per cumplir, si no per estimar-nos i estimar als altres i sobretot apreciar el nostre cos, els seus crits, les seves demandes, fins i tot les seves exigències...però no, estem més pendents de les externes, nosaltres ja aguantarem!, pensem sempre.
Avui tornava per la carretera, he vist, com tantes vegades, un gat atropellat, però aquesta vegada he parat, he baixat del cotxe i l'he retirat del mig de l'asfalt, m'ha fet una pena terrible...intuia que d'aqui uns dies quant hi passés el veuria practicament formant part de l'asfalt...suposo que ens hem acostumat a veure-ho, jo mateix no li dec donar molta importancia en molts casos...ja que l'home és tant egosita que és va inventar un cel pels homes i es va oblidar dels animals, he intentat dignificar la seva mort. És com si ens atropellés algú, ens deixés allà i la gent ens anés atropellant, no se, és trist...
Un dia, un jefe em va dir: no se com t'ho fas que sempre aconsegueixes el que vols, i a sobre sembla que no ho demanis...
I no és això, de fet sempre dic el que penso a tot arreu, intento no callar res del que penso, i tan sols guardo quatre coses per mi, potser son les més importants, però les altres les deixo anar...
Ahir una amiga em deia que la seva innocència també està treballada i te rao...ella sempre diu el que pensa i potser algú podria creure que és més innocent que tothom i no és així, amb la suposada innocència, em deia, provoco, se que provoco, perquè la gent no està acostumada a escoltar els pensaments dels altres, fan com por o fan respecte i en canvi ni fa por ni respecte que li diguis algú el teu curriculum o el que fas laboralment, quant potser quant t'ho expliquen és un "tostón" de nassos, però per això si estem acostumats...com sempre dic, o és que no ens coneixem gens, o tenim por del nostre intern o hem nascut per defensar-nos. I no hem d'oblidar que finalment tots morim, no n'he conegut cap que no acabi igual...bé, si, n'hi ha un que va morir i va ressucitar, i ens va donar dies de festa i ponts per anar de vacances...però els altres res de res, anem guardant  coses que pertanyen als altres en molts casos, ja que molts pensaments nostres ens els han despertat altres persones, i allà es queden, ben guardadets...és sorprenent entregar les coses a la gent, no nego que pots rebre una patada, però també mil caricies...tan sols un comentari pot alegrar un dia a qualsevol persona...
Curiós que un gat m'ha despertat tot això i no li podré agraïr però llegir el mail que m'han regalat si que em permet agrair-li i per això dono gràcies a les seves paraules, perquè son tan sentides que he posat una llàgrima bonica en cada lletra, algunes tristes però altres de precioses i alegres i es que mai em deixaré d'enamorar dels sentiments quan son tan reals...